diumenge, 6 d’agost de 2017

La vida segueix


S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.
El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.
En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.
La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!


...-

dilluns, 10 de juliol de 2017

Ostentació de la ignorància


Un bon amic viatger i coneixedor del món em comentava ahir un cas de vergonya aliena que va experimentar quan una noia, amb qui compartia hora del gimnàs, el va aturar una tarda sortint del centre d'esport per explicar-li entusiasmada un detall del seu recent viatge a Lisboa.
- "¡Portugal es alucinante, tio! Te puedes creer que en la plaza del Rossio vimos tres negros con traje y corbata..."
Manquen paraules per descriure el nivell de vertigen que assoleix la incultura de persones com el d'aquesta noia. És el paradigma d'aquells que no han vist res més que el seu racó domèstic, i no han heretat més coneixements que els prejudicis, supersticions i la por a tot el que és diferent, o desconegut (no altre cosa és la bastida on s'aixeca la xenofòbia). L'antropologia ens mostra que aquestes conductes són explicables en cultures primitives de remots indrets de les pluvisilves amazòniques o de l'Àfrica tropical; però, en ple segle XXI en la moderna Europa sobta i entristeix.
Recordem que el progrés de les ciències i de les civilitzacions en els segles posteriors al Renaixement va resultar dolorós, i fins i tot letal, pels científics que proclamaven la veritat de que els humans no som ni el centre ni la raó de ser del món: Galileu, Miquel Servet, Darwin... Res de nou, doncs; el progrés sempre toparà contra resistències atàviques que negaran l'evidencia i sostindran l'error de que "jo i lo meu" som el model de la perfecció, i del com, i del qué cal ser.

...-

dijous, 29 de juny de 2017

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc


Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.
Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.
No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.


...-

divendres, 16 de juny de 2017

Juny de xafogor

Plaça Agustí Bartra
Miscel·lània local

1- Darrerament he observat una propensió a envermellir-me el rostre i coll de forma que em fa recordar l'aspecte d'alguns cardiòpates del meu entorn. S'ha de dir que miro de defugir el sol directe, i sempre porto gorra amb visera. Fa vora un any vaig deixar de prendre Trangorex (Amiodarona), un medicament cardioregulador de conegut efecte fotosensibilitzant, per tant sospito que té quelcom a veure l'Enalapril (ácid (2S)-1-[(2S)-2-{[(2S)-1-etoxi-1-oxo-4-fenilbutà-2-il]amino}propanoil] pirrolidina-2-carboxílic) l, del que actualment prenc la dosi màxima diària admissible de 40 mg. Vist que la pressió arterial està dintre dels marges de seguretat recomanats he decidit a partir d'avui retornar a la dosi inicial de 20 mg/dia, amb dues preses de 10mg cada 12 hores. Resulta que l'Enalapril també incrementa la freqüència dels vertígens. Aquests m'han afectat alguns cops durant les tres o quatre setmanes anteriors, de manera que vaig anar a urgències. També s'han incrementat els acúfens de l'oïda dret, el que tinc malmès per una antiga i molt probable síndrome de Ménière.
2- Estava aquest matí segut en un dels ben cuidats bancs de plaça Agustí Bartra a l'ombra d'uns arbres de fulla densa no sé de quina espècie, semblant a la morera però de fulla més petita, quan un colom s'ha apropat volant des de llevant amb uns deu centímetres de branca arbòria al bec i s'ha estat traginant en una part de l'arbre just a sobre meu, ignorant-me, a menys d'un parell de metres de distància. He recordat que també al meu carrer, en el plàtan d'ombra que tenim prop de la finestra de la sala d'estar la tarda de dissabte va estar-se un tudó tota la estona que vaig contemplar-lo, que va ser de més de dos quarts, portant branquetes des del parc proper i construint-se  un lloc per niar. I és que ara, en les setmanes finals de primavera, quan els plàtans desprenen l'escorça de l'any passat, deu ser que les aus mediterrànies preparen els seus nius a fi de perpetuar l'espècie amb la deguda seguretat domèstica. Així, doncs, la famosa imatge del colom bíblic de Noè (personatge també reconegut com un profeta en l'Alcorà) amb la branqueta d'olivera al bec te una explicació biològica, ben raonable i entenedora, més enllà dels missatges críptics de qualsevol divinitat.
3- De camí a la biblioteca municipal m'he trobar aquesta tarda amb un cas curiós que us vaig a relatar. A la parada del bus, ha arribat un xicot d'uns trenta anys. No sé on viu però sempre l'he vist voltant pel barri. Més que corpulent el seu aspecte és directament obès, de cabell rapat d'estil militar, vestit amb samarreta i pantaló negre curt fins els genolls; duia ulleres de pasta negra que no dissimulaven prou el seu estrabisme. S'ha dirigit a saludar una parella amb un nadó de pocs mesos que també esperava l'autobús. A efectes de complir amb les normes de conducta socialment considerada estàndard l'home emparellat l'ha donat la mà al nouvingut alhora que li preguntava per seu programa de vacances d'enguany. L'home obès, simulant patir dèficit auditiu, o potser dèficit d'atenció, l'ha respost amb un : "¿Qué?...". L'home de la criatura ha deixat passar un bon grapat de segons, més dels que caldria en una conversa normal, posant cara de pensar i repensar el que ha de dir; finalment ha replicat: "No pateixis, t'he fet una pregunta formal la resposta de la qual no te cap interès per a mi. Així que deixem-m'ho estar". Donant per acabada la conversa amb un sec:  "Bona tarda tinguis".
4- L'opinió generalitzada de l'occident cristià és que l'islam, tot i el seu contingut profundament humanista tal com afirmen els que saben, no deixa de ser un vestigi de l'antiguitat; en realitat no menys que els altres grans corrents hereus del relat bíblic: el judaisme i el propi cristianisme. Però s'ha de reconèixer que en alguns aspectes relatius a la moral i bona conducta l'islam és més civilitzat, modern i racional que el demostrat per mols seguidors dels preceptes cristians. Exemple flagrant: el maltracte animal. Mentre que els musulmans sacrifiquen els animals destinats a l'alimentació amb el màxim de respecte i mínim patiment, resulta que entre els cristians de missa i comunió dominical trobarem no pocs que passen la tarda gaudint de l'espectacle de turment sagnant i martiri de sis braus (6 toros 6). Tal com afortunadament havia de ser, aquest espectacle grotesc i cruel va a menys, no cala entre la joventut ibèrica; però, alguns poders de mantellina i comunió miren de promocionar-lo, amb diners públics i espais televisius en mitjans també públics. País de pena!
5- M'ha comentat un ex-col·lega que ha observat una nova corrent especulativa entorn a als preus dels pisos. Concretament en el barri de can Roca, ara tan ben comunicat i racionalment dissenyat. Tot i haver sobreoferta de pisos nous i de segona mà en venda per tots els barris de la ciutat en el dit barri, ubicat al nord de Terrassa, s'ha engegat una nova onada constructora de nous blocs d'habitatges que havien quedat congelats per l'explosió de la bombolla d'anys enrere. Un dels fills del meu company està interessat en comprar un pis en aquell indret i ha vist personalment com els preus sobre plànol s'han incrementat un 100% en quatre o cinc anys.


...-

dilluns, 22 de maig de 2017

Un dia de maig


Relat
Gerard va despertar-se amb el parrupeig nupcial d'un colom que havia fet seu el pla del coronament del tub de ventilació dels banys de l'edifici d'apartaments on vivia. Després de les ablucions de rutina va anar a la cuina a preparar-se el desdejuni. En aquell moment l'escletxa de la persiana deixava entrar una làmina de llum solar que des de llevant travessava la cuina en un angle de quinze graus des de l'horitzontal. Abans d'obrir la finestra a la llum del matí va percebre la subtil fragància dels set préssecs plans (també coneguts com paraguaians) que romanien en el fruiter de la taula i que havien estat comprats el dia anterior en una botiga de proximitat. Va preparar-se el descafeïnat i la torrada amb confitura de kiwis que havia preparat la passada setmana amb uns fruits collits abans d'hora i que no haurien madurat mai, eren com els ous de fusta que les nostres àvies tenien a la caixa de costura per sargí mitjons.
Mentre endreçava la cuina, després del primer àpat del dia, Gerard va recordar els darrers mesos de la seva vida; on el dos fets més rellevants eren la malaltia cardíaca de la mare i la fi del seu matrimoni després de setze anys amb la Genoveva per decisió pròpia. Era ell qui havia dit: "Prou. Aquesta convivència no la vull perllongar més". Havia vist amb nítida cruesa que la situació permanent d'insatisfacció amb la seva esposa no podia continuar en el futur. Ara comprenia, aplicades a ell mateix, les estrofes del grup de rock andalús "Triana". En la peça "Necesito" de l'àlbum "Hijos del agobio" de 1977 diu:
Necesito un silencio
alguien que comprenda
que sepa escuchar
.../...
Porque la vida se me vá
y del pasado no voy a vivir
y con mi tiempo
yo quiero sentir.

Havia assolit aquella edat en que el pas del temps sembla accelerar-se; i, no pas els dies, també els mesos, les estacions i els anys passen en un vist i no vist. Incrementant-li, per l'efecte derivat de la greu malaltia de sa mare, la percepció de estar immers en una realitat més diàfana, com quan s'ha estat colpejat per la defunció d'un dels nostres més propers.
Va acabar de preparar-se per sortir de casa i fer una caminada "terapèutica", con ell l'anomenava i que cada matí prenia com si fos un medicament prescrit per a una malaltia crònica. Així començava i seguia sempre el seu dia. Després del passeig treballava un parell d'hores en el seu estudi, des de casa, per a un arquitecte que sempre li tenia encomanades feines de delineació per projectes, ofertes i fins i tot la redacció de memòries tècniques. Dinava el menú en un molt econòmic restaurant de camí de l'hospital i allà passava les tardes, com tots els dies dels darrers mesos, des de que la seva mare va ser ingressada per una anomalia funcional de la vàlvula aòrtica. Quan la dona havia pres el sopar, i posteriorment la medicació anticoagulant en Gerard tornava a casa on l'acollia la solitud i el silenci trencat de tard en tard per les piulades del parell de canaris de la gàbia de filferro esmaltat blanc que havia acollit de casa sa mare. Sopava frugalment, després seia en la butaca de vellut grana fosc; llavors, desviant la mirada del llibre que llegia, s'endinsava en el vertigen de la individualitat ineludible, de la responsabilitat total sobre les pròpies decisions, fet que implica la maduresa.
"És evident - pensava Gerard - malgrat tot, el pas per la vida és un assumpte individual i intransferible, per a tothom. Qui no madura, com el kiwi recol·lectat abans d'hora, no arribarà mai a percebre aquest profunda i absoluta individualitat. Els pedagogs saben, i està demostrat, que els nadons triguen mesos a diferenciar el món exterior del jo. Certament, ningú pot substituir-nos en viure la nostra vida, ningú pot prendre les nostres decisions".


...-
NOTA: Dedicat a Y.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Elements en el cos humà


Enllaçant amb l'article anterior, que tractava del cadmi, m'he interessat en la presència en el cos humà d'altres elements de la taula periòdica. La qüestió va venir després d'escoltar en un programa de televisió la pregunta de quin era l'element, d'un grup de 6, que percentualment és més present en el cos. En la llista hi havia: ferro, sodi, sofre... Vaig triar el ferro, pensant en l'hemoglobina i en les cèl·lules musculars, el sodi era la segona opció per allò de que els nostres fluids tenen la salinitat del mar, vora del 3%. Sorprenentment va resultar ser el sofre, que el tenim formant part de les proteïnes. Veient la taula adjunta resulta que el sofre en un humà de 70 kg és un paquet de 140 grams; de sodi en tenim 100 grams; i, de ferro només 4,2 grams, és el volum d'un dau cúbic de 8 mm.
És ben sorprenent la presència en el nostre cos d'una seixantena d'elements. La major part hi són en molt petites quantitats i es desconeix la seva funció dins l'organisme. Entre ells hi tobem l'or (0.2 mg), tungstè (0.02 mg), urani (0,1 mg), fins i tot el temut cadmi (50 mg).

...-

diumenge, 2 d’abril de 2017

Cadmi


Les cadenes de casualitats en determinades circumstàncies ens poden portar a indrets sorprenents. A mena d'exemple us explicaré el que va succeir-me dies enrera a propòsit d'un pastís de formatge.
Una estimada neboda ens va fer arribar a casa, des d'un país llunyà, una peça de formatge fresc de cabra. Vam decidir fer un clàssic pastís amb les tres quartes parts del formatge seguint la recepta tradicional que aquí no explicaré, però ja sabeu que ha de dur sucre, ou, farina i llet batuda, tot barrejat amb el formatge ben esmicolat. A l'hora de ficar la mescla al forn vaig regirar els racons de la cuina a la recerca d'un motlle escaient. Finalment vaig decidir-me per un recipient de vidre (Pyrex) amb el qual vaig obtenir un pastís de formatge amb forma i dimensions d'una barra de torró nadalenc.
Engrescat per l'èxit vaig repetir la recepta amb formatge fresc d'una prestigiosa marca comercial; però, ara amb llet de vaca Va ser el segon pastís en tres dies després de més de 30 anys sense fer-ne. Però, persistia el problema de la manca de motlle. Havia trobat un rectangular, el que mostra la foto, fet de xapa de ferro galvanitzada amb cadmi, metall aquest que li fa tenir aquest aspecte argentat propi d'estris de cuina habituals del segle passat. Aquest que us mostro no l'havíem fet servir mai, encara duia enganxada la nota del fabricant amb les instruccions d'ús i el lloc de fabricació, en aquest cas La Carolina (Jaén).
Recordava que des d'abans del final del segle passat les petites peces dels motors elèctrics, sobre tot, volanderes, cargols i femelles havien deixat d'estar tractades amb cadmi per raó de l'elevada toxicitat d'aquest metall. Seguint les directrius de seguretat ambiental les peces que havien de tenir una protecció superficial anticorrosiva les demanavem als proveidors cromatitzades o pavonades.
He de dir que m'he comprat un motlle específic per fer pastissos de formatge amb tractament superficial "Lliure de cadmi". Ara hauré de dur a la deixalleria la peça recoberta de cadmi, l'element 48 de la taula periòdica dels elements, de símbol "Cd", agermanat en el grup 12 de la taula amb el zinc i el mercuri.
Per pura curiositat he volgut saber la quantitat de cadmi que té el motlle en qüestió, resultant que la superfície desenvolupada és de 30cm x 50cm =1500cm2, per cada cara; tenim, per tant, (2 x 1500cm2) = 3000cm2 recoberts de cadmi. Segons les normes ISO referents als tractaments galvanotècnics el gruix mínim de la capa de metall dipositat superficialment ha de ser de 25 micres. D'aquí, doncs, 3000cm2 x 0.0025cm = 7.5cm3. Com que la densitat del cadmi és 8,65 g/cm3 resulta que tinc prop de 65 grams d'aquest metall. Em sembla excesiu, però segurament aquest càlcul és correcte, el motlle pesa 210 grams.
EFECTES DEL CADMI SOBRE L'ORGANISME

Els humans vam alliberar el cadmi del seu empresonament natural (doncs formava part d'un molt petit percentatge dels minerals de zinc). Això va ser, sobre tot, i en grans quantitats a mitjans del segle XX. El cadmi lliurat a l'ambient després dels processos industrials va passar a la cadena tròfica i a l'aigua de consum d'on els humans, i tots els éssers vivents, el prenem incorporant-lo en el nostre l'organisme. En els mamífers el cadmi encaixa en els sistema enzimàtic i queda fixat en el fetge i els ronyons, acumulant-se per molt de temps causant problemes en els ossos (per desplaçament del calci), necrosant l'epitel·li pulmonar, alterant el sistemes cardiovascular, renal, hepàtic, immunològic, reproductor, intestinal, etc. Una mala peça d'aspecte bonic i innocent.


...-