dimecres, 4 d’octubre de 2017

Procés revolucionari


Ahir va ser una diada històrica d'enorme transcendència, sense precedents en la meva memòria, tant a Terrassa com a la resta de Catalunya. 25.000 ciutadans van ocupar el centre de la ciutat en repulsa per la brutalitat de la policia espanyola en la consulta del diumenge passat 1 d'octubre. Les esfereïdores imatges d'ancians abocats per les escales, dones arrossegades dels cabells, bales de goma, bastonades a tort i a dret... Tot per ordre del govern de l'Estat, en mans del PP, cec i incompetent per reaccionar davant la realitat amb un xic de seny.

En el post de Juny de 2010, vaig pronosticar que la bufetada del TC espanyol teledirigit pel PP contra l'Estatut de Catalunya, acabaria tenint conseqüències i resposta adient de milions de catalans. L'entusiasta mobilització d'ahir i del passat diumenge han confirmar el meu pronòstic. El que no imaginava és que l'empenta d'aquesta onada gegantina assoliria tal potència que amb seguretat ens deixarà properament a les portes de la república i de la independència.

Algunes veus responsabilitzen el govern de Puigdemont de les movilitzacions populars i no pensen que milions de persones van anar a dipositar el seu vot en grans condicions adverses: segrest de paperetes, robatori d'urnes, ocupació militar per 12.000 membres de la Policía Nacional i Guardia Civil arribats de tota Espanya. Votar en aquestes condicions implica un enorme grau de conscienciació, de sentiment, d'emoció... i contra les emocions no es pot lluitar amb porres ni bales. Ni amb manipulació informativa, com la que dóna per bona la xifra de 400 policies ferits, un lapsus fruit del nerviosisme de la ministre Soraya.

La ceguesa de la dreta espanyola, ancorada en el segle XIX, amb la seva monarquia imposada pel dictador, amic de Hitler i Mussolini, ha facilitat el camí, sense retorn, de Catalunya vers la llibertat. La població catalana, la joventut mobilitzada, són l'onada que du el Govern i el Parlament a la costa, esperem que sigui acollidora, on començarà la veritable feina il·lusionant i engrescadora de construir la República de Catalunya.

Càrrega a l'escola Ramon Llull, BCN, 1 octubre 2017


...-

divendres, 29 de setembre de 2017

Rehabilitació de presoners



Fitxa tècnica:
Títol: Cadena perpètua
Títol original: The Shawshank Redemption
Direcció:  Frank Darabont
Protagonistes: Tim Robbins, Morgan Freeman, Bob Gunton, James Whitmore.
Guió: Frank Darabont. (A partir del conte de Stephen King: Rita Hayworth and the Shawshank Redemption)
Música: Thomas Newman
Fotografia: Roger Deakins
Any: 1994
Duració: 142 minuts
País: USA


Ahir, vigília de Sant Miquel, van emetre a la SEXTA aquesta excel·lent peça del cine nord-americà del 1994. Inicialment no va assolir l'èxit que li corresponia, segons explica l'actor Morgan Freeman, en part a causa del poc suggerent títol (en la versió anglesa) derivat de la reducció del títol de la novel·la de Stephen King; Shawshank és el nom d'una presó fictícia situada per l'escriptor a l'estat de Maine al Nord-Est dels EEUU.

Des de tots els punt de vista a considerar cinematogràficament és un film digne d'encapçalar les llistes dels millors del segle XX. Nomenada a 7 Oscars, però, no va obtenir-ne cap; potser per la competència aclaparadora en aquell any de Forrest Gump. Perfecta fotografia, ambientació, música i vestuari. Interpretació immillorable de Morgan Freeman (Red) i de Tim Robbins (Andy) que ens fan passar en un instant les dues hores llargues de durada  atenent la ben bastida trama dissenyada per Frank Darabont i Stephen King.

No és la típica pel·lícula de presons, on els personatges passen l'estona planejant fugides i reflectint amb més o menys encert l'ambient penitenciari. És la història relatada per Red del presoner d'Andy, condemnat a presó perpètua per l'assassinat de la seva esposa i que ell no ha comès. Aquí els elements del film són els valors humans, l'amistat, el sentit de la vida, la feblesa dels instruments judicials pel triomf de la justícia, la lluita contra la corrupció i com aquesta xacra impregna els estaments de poder i les institucions, malgrat l'aparença d'estricte rectitud i religiositat. Podem afirmar que els espectadors quedem reconfortats per la resolució i el bonic final de la història dels dos personatges principals de l'obra. Però, en el fons ens queda un polsim d'amargor veient com la lluita per la vida, pel Carpe Diem, és una carrera de curta durada, una estela en el mar. No vull descuidar-me de citar un personatge secundari, el bibliotecari, Brooks, que cria ocells, el qual finalment no pot suportar la llibertat.

No oblideu de parar atenció al discurs final de Red davant el tribunal que l'ha d'atorgar la llibertat condicional; és un brillant al·legat contra el sistema penitenciari i a favor de l'educació dels individus de forma que no s'hagi de parlar de "rehabilitació", un mot mancat de sentit segons el personatge interpretat per Morgan Freeman.




...-

diumenge, 27 d’agost de 2017

Khadija


Relat d'estiu.

Anit, seguint les tradicionals pràctiques veïnals de la meva infantesa, sobre tot en les nits i tardes caloroses d'agost, quan sortíem al carrer a refrescar-nos aprofitant les brises de la marinada, i de passada petar la xerrada amb familiars i veïns que també eren al carrer fugint de la xafogor de l'interior de les llars; donc, vam sortir amb les nostres cadires plegables i allà van estar-nos una bona estona a la vorera de ca la tieta Carme. Havíem sopat rosbif de vedella gallega als aromes de fonoll i porto i de postres un gelat de fruites del bosc amb base de bescuit de pinya i avajons que havia preparat la tieta.
Tocaven les deu en el campanar de la propera església des Sant Cristòfor, quan érem tots instal·lats a la fresca, sota el llum del fanal que des de la paret de la casa veïna ens il·lumina les vetllades al carrer de ca la Carme. Vam servir-nos una copa de cava del Penedès per celebrar la bona harmonia familiar mentre la brisa procedent del mar ens regalava uns moments de benestar un xic sota dels 27ºC.
Trenta metres carrer amunt un nombrós grup de gent jove, també familiar, amb persones de mitjana edat, adolescents i criatures de poc mesos participaven en la inauguració d'un bar (antiga carboneria) per enèsim cop traspassat. Evidentment el nou llogater havia organitzat una festa convidant els amics i familiars, gent simpàtica, que passaven davant nostre amunt i avall acompanyant els nens al parc infantil de la cantonada.
Allà, oscilant en el gronxador, una nena de vuit anys, que viu a tocar de la placeta, va veure la seva mare que arribava a casa després d'una absència de moltes hores per raons de feina. Khadija, aquest és el nom de la nena, va saltar de la plataforma pendulant del gronxador i va córrer vers la seva mare que en aquell moment ficava la clau al pany de la porta. Una ona de tranquilitat va arrivar al nostre grup des que la mare de Khadija va aparèixer a la nostra vista. Ens angoixava la solitud de la nena que havia estat errant pel carrer des de primeres hores de la tarda, a despit del sol canicular que torra i dilata els panots de les voreres. El neguit que mostraven alguns del nostre grup per la desprotecció de la nena al llarg de tantes hores sense supervisió d'un adult era discutit per en Ruben, un vidu de vuitanta anys que viu sol des de la mort de la seva esposa vint anys enrere. El Ruben dèia que era bo que els nens s'espavilessin sols el més aviat possible, que la sobreprotecció que actualment cada cop més aboquem sobre els infants no fa altra cosa que deixar-los desarmats per enfrontar-se a la vida adulta. Mireia, altra veïna que viu només acompanyada d'una gossa carregada d'anys Fox terrier de pèl dur, opinava que era una temeritat, fins i tot punible legalment, deixar un infant desatès tantes hores tots els dies; i, que si la mare no pot dedicar-s'hi doncs que llogui una persona per ocupar-se de sa filla.
El fet és que la Khadija ens fa molta pena, sempre sola, sempre inventant-se una realitat diferent, de forma que hi ha qui diu que és una mentidera compulsiva. Un dia ens explicava que està preparant-se per viatjar al Marroc on visitarà l'àvia materna i que la durà allà en Khalil, un altre veí, transportista rifeny que viatja sovint a Tànger i a Fes... Tots sabem que aquest viatge és una fantasia; però, potser no tots, la Khadija no ho sap. 



...-

diumenge, 6 d’agost de 2017

La vida segueix


S'ens ha mort amb 81 anys en Ramon un bon amic, enginyer tècnic, innat bon aconsellador, pedagog, altruista d'allò més, treballador, crític amb qui calia, defensor de la llengua; mai no va perdre l'afany per aprendre ni la voluntat de servir el proïsme. Fins els darrers mesos de la seva vida no va deixar d'ocupar-se de les seves tasques de voluntariat: atenent discapacitats o dedicant les hores que calguessin a fer de lector, o de parella lingüística d'alumnes de català. Lloables activitats que feia amb discreció com defugint de l'aplaudiment i sense cercar el reconeixement social.
El vaig conèixer a la mítica AEG de Terrassa als anys seixantes i primers setantes, on treballava vuit hores al dia en el departament de Métodos de la branca dedicada a la construcció de Trafos; després de la feina a la fàbrica, sense temps per dinar, exercia de professor a l'Escola Industrial i a les Escoles Pies. En aquella empresa havia trobat la seva parella i mare dels seus tres excel·lents fills; i escric excel·lents per que ho són, i no pas per atzar ni per generació espontània, sinó per la recta i ferma educació rebuda en l'àmbit familiar.
En un acte més de col·laboració amb el proïsme va comprar una finca, camí de Rellinars, a un empresari apurat pels deutes. Indret en el qual hem passat hores inoblidables envoltats de la seves atencions, de natura, bosc i vistes a Montserrat. Entre pins i alzines té una singular cabana de fusta, dissenyada i construïda per un fabricant de iots. La caseta està situada en una plana a la part alta de la solana que constitueix la pròpia finca; al Nord hi té una placeta enrajolada formant la Rosa dels Vents i allà on indica la punta Nord, a llindar amb la finca veïna, hi ha una font que alimenta una bassa amb papirs i carpes de colors. Oposada a la bassa, vora la cabana, hi ha una plataforma de planta rectangular elevada per dos esglaons i d'uns quaranta metes quadrats de superfície baranada al Sud i a Ponent que ens facilita la vista diàfana de la solana que davalla fins les urbanitzacions de la part baixa i el centre del poble, i més enllà on es formen els meandres del Llobregat al voltant de Monistrol fins Castellbell i el Vilar; més lluny s'eleven els penya-segats del massís de Montserrat.
La malaltia, un càncer hepàtic de sobtada evolució ens ha deixat sense la companyia d'en Ramon però no ens ha pres el seu grat record, ni els seus ensenyaments ni la seva exemplar actitud davant la vida. Una mostra del seu tarannà la tenim en el comentari que em va fer una ocasió que parlàvem de les persones, com ara alguns jubilats, que s'avorreixen tots els dies per que no tenen res a fer a la vida. Ell deia, entre rialles: Doncs, si no saben que fer amb la vida que es morin!


...-

dilluns, 10 de juliol de 2017

Ostentació de la ignorància


Un bon amic viatger i coneixedor del món em comentava ahir un cas de vergonya aliena que va experimentar quan una noia, amb qui compartia hora del gimnàs, el va aturar una tarda sortint del centre d'esport per explicar-li entusiasmada un detall del seu recent viatge a Lisboa.
- "¡Portugal es alucinante, tio! Te puedes creer que en la plaza del Rossio vimos tres negros con traje y corbata..."
Manquen paraules per descriure el nivell de vertigen que assoleix la incultura de persones com el d'aquesta noia. És el paradigma d'aquells que no han vist res més que el seu racó domèstic, i no han heretat més coneixements que els prejudicis, supersticions i la por a tot el que és diferent, o desconegut (no altre cosa és la bastida on s'aixeca la xenofòbia). L'antropologia ens mostra que aquestes conductes són explicables en cultures primitives de remots indrets de les pluvisilves amazòniques o de l'Àfrica tropical; però, en ple segle XXI en la moderna Europa sobta i entristeix.
Recordem que el progrés de les ciències i de les civilitzacions en els segles posteriors al Renaixement va resultar dolorós, i fins i tot letal, pels científics que proclamaven la veritat de que els humans no som ni el centre ni la raó de ser del món: Galileu, Miquel Servet, Darwin... Res de nou, doncs; el progrés sempre toparà contra resistències atàviques que negaran l'evidencia i sostindran l'error de que "jo i lo meu" som el model de la perfecció, i del com, i del qué cal ser.

...-

dijous, 29 de juny de 2017

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc


Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.
Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.
No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.


...-

divendres, 16 de juny de 2017

Juny de xafogor

Plaça Agustí Bartra
Miscel·lània local

1- Darrerament he observat una propensió a envermellir-me el rostre i coll de forma que em fa recordar l'aspecte d'alguns cardiòpates del meu entorn. S'ha de dir que miro de defugir el sol directe, i sempre porto gorra amb visera. Fa vora un any vaig deixar de prendre Trangorex (Amiodarona), un medicament cardioregulador de conegut efecte fotosensibilitzant, per tant sospito que té quelcom a veure l'Enalapril (ácid (2S)-1-[(2S)-2-{[(2S)-1-etoxi-1-oxo-4-fenilbutà-2-il]amino}propanoil] pirrolidina-2-carboxílic) l, del que actualment prenc la dosi màxima diària admissible de 40 mg. Vist que la pressió arterial està dintre dels marges de seguretat recomanats he decidit a partir d'avui retornar a la dosi inicial de 20 mg/dia, amb dues preses de 10mg cada 12 hores. Resulta que l'Enalapril també incrementa la freqüència dels vertígens. Aquests m'han afectat alguns cops durant les tres o quatre setmanes anteriors, de manera que vaig anar a urgències. També s'han incrementat els acúfens de l'oïda dret, el que tinc malmès per una antiga i molt probable síndrome de Ménière.
2- Estava aquest matí segut en un dels ben cuidats bancs de plaça Agustí Bartra a l'ombra d'uns arbres de fulla densa no sé de quina espècie, semblant a la morera però de fulla més petita, quan un colom s'ha apropat volant des de llevant amb uns deu centímetres de branca arbòria al bec i s'ha estat traginant en una part de l'arbre just a sobre meu, ignorant-me, a menys d'un parell de metres de distància. He recordat que també al meu carrer, en el plàtan d'ombra que tenim prop de la finestra de la sala d'estar la tarda de dissabte va estar-se un tudó tota la estona que vaig contemplar-lo, que va ser de més de dos quarts, portant branquetes des del parc proper i construint-se  un lloc per niar. I és que ara, en les setmanes finals de primavera, quan els plàtans desprenen l'escorça de l'any passat, deu ser que les aus mediterrànies preparen els seus nius a fi de perpetuar l'espècie amb la deguda seguretat domèstica. Així, doncs, la famosa imatge del colom bíblic de Noè (personatge també reconegut com un profeta en l'Alcorà) amb la branqueta d'olivera al bec te una explicació biològica, ben raonable i entenedora, més enllà dels missatges críptics de qualsevol divinitat.
3- De camí a la biblioteca municipal m'he trobar aquesta tarda amb un cas curiós que us vaig a relatar. A la parada del bus, ha arribat un xicot d'uns trenta anys. No sé on viu però sempre l'he vist voltant pel barri. Més que corpulent el seu aspecte és directament obès, de cabell rapat d'estil militar, vestit amb samarreta i pantaló negre curt fins els genolls; duia ulleres de pasta negra que no dissimulaven prou el seu estrabisme. S'ha dirigit a saludar una parella amb un nadó de pocs mesos que també esperava l'autobús. A efectes de complir amb les normes de conducta socialment considerada estàndard l'home emparellat l'ha donat la mà al nouvingut alhora que li preguntava per seu programa de vacances d'enguany. L'home obès, simulant patir dèficit auditiu, o potser dèficit d'atenció, l'ha respost amb un : "¿Qué?...". L'home de la criatura ha deixat passar un bon grapat de segons, més dels que caldria en una conversa normal, posant cara de pensar i repensar el que ha de dir; finalment ha replicat: "No pateixis, t'he fet una pregunta formal la resposta de la qual no te cap interès per a mi. Així que deixem-m'ho estar". Donant per acabada la conversa amb un sec:  "Bona tarda tinguis".
4- L'opinió generalitzada de l'occident cristià és que l'islam, tot i el seu contingut profundament humanista tal com afirmen els que saben, no deixa de ser un vestigi de l'antiguitat; en realitat no menys que els altres grans corrents hereus del relat bíblic: el judaisme i el propi cristianisme. Però s'ha de reconèixer que en alguns aspectes relatius a la moral i bona conducta l'islam és més civilitzat, modern i racional que el demostrat per mols seguidors dels preceptes cristians. Exemple flagrant: el maltracte animal. Mentre que els musulmans sacrifiquen els animals destinats a l'alimentació amb el màxim de respecte i mínim patiment, resulta que entre els cristians de missa i comunió dominical trobarem no pocs que passen la tarda gaudint de l'espectacle de turment sagnant i martiri de sis braus (6 toros 6). Tal com afortunadament havia de ser, aquest espectacle grotesc i cruel va a menys, no cala entre la joventut ibèrica; però, alguns poders de mantellina i comunió miren de promocionar-lo, amb diners públics i espais televisius en mitjans també públics. País de pena!
5- M'ha comentat un ex-col·lega que ha observat una nova corrent especulativa entorn a als preus dels pisos. Concretament en el barri de can Roca, ara tan ben comunicat i racionalment dissenyat. Tot i haver sobreoferta de pisos nous i de segona mà en venda per tots els barris de la ciutat en el dit barri, ubicat al nord de Terrassa, s'ha engegat una nova onada constructora de nous blocs d'habitatges que havien quedat congelats per l'explosió de la bombolla d'anys enrere. Un dels fills del meu company està interessat en comprar un pis en aquell indret i ha vist personalment com els preus sobre plànol s'han incrementat un 100% en quatre o cinc anys.


...-