Obscenitats i indecències a la rifa de Nadal

El passat 22 de desembre, seguint una centenària tradició, va celebrar-se a Madrid el ritual de la rifa de Nadal. Podem pensar que és un joc, d’una innocència pueril, (consegüentment s’hauria de celebrar el dia 28 de desembre) organitzat per l’Estat amb la finalitat de recaptar diners pel calaix d’hisenda. Ben mirat es tracta d’una mena de redistribució del patrimoni, que segueix el criteri de que pagui més qui més vulgui guanyar. J’ha ho havia dit l’Scott Adams (l’autor del còmic Dilbert): Les rifes de loteria, com les religions, es fonamenten en la pretensió de que una cosa extremadament improbable ens pot passar, precisament a nosaltres, i per tant actuem com si realment ens hagués de passar.

El fet que vull comentar, va ser vist als noticiaris repetits en múltiples cadenes de TV. Una persona, de qui les imatges no mostraven el rostre, posseidora de participacions d’un dels primers premis, (aquests són menys d’una dotzena entre 85.000) va mostrar a milions d’expectadors la seva impudícia, cremant un bitllet de 50 euros. No sé si cremar diners de curs legal és delicte, però moralment és una obscenitat que ofèn a tots aquells que per obtenir cinquanta euros han de treballar més d’una setmana (1), i a tothom que no estigui mancat de senderi.

Notes:
obscè –ena Adj. Que ofèn greument el pudor.
pudor m. Aversió de l’ànim envers allò que pot ofendre la decència, també la modèstia.
(1) Veieu els treballadors de la construcció a l’article de Cap Verd, ells guanyen 6 euros per dia. Allà el preu d’un litre de llet és de més d’un euro.

Tradicions ancestrals

Els que tenim una edat, suficient com per comparar els temps passats amb els que corren, recordem els hiverns d’intensa fredor, d’anar a buscar llenya i comprar carbó. Tothom tenia relativament a prop de casa una carboneria. Allà compràvem el carbó i la terregada, combustible òptim per fer anar els brasers, com el que Arquimedes tenia als seus peus poc abans de morir travessat per una espasa romana mentre feia figures geomètriques de cendra amb la pala del braser.

A mitjans del segle passat era normal que les cases tinguessin llenya com la font bàsica per obtenir energia. Aquesta costum d’anar a buscar llenya connecta amb l’atàvic ritus del tió. Un tió és un tros de fusta a mig cremar que fumeja desagradablement en el braser o, referit al Nadal, és un gran tronc que crema per un dels seus extrems en la llar de foc. Abans de cremar-lo pel Nadal adquireix virtuts màgiques, s’humanitza i interrelaciona amb els infants.

A Catalunya encara s‘acostuma celebrar la tradició del tió, que consisteix en fer que els petits de la casa donin menjar i beure al tió des de la primera o segona setmana de desembre fins la vigília de Nadal. Arribat aquest moment, el menuts de la casa demanen al tió que “cagui”, si nó ho fa li donaran més bastonades tot cantant-l’hi unes estrofes molt populars. Acabada la batussa s’aixeca la manta que cobreix parcialment el tió i, sorprenent als més menuts, apareixen tot de llaminadures, regals, neules i torrons. Potser no és casualitat que sigui també l’arbre de Nadal, de la tradició anglosaxona, el que cobreixi els regals del dia de Nadal.

Des d’anys enrera, altres costums s’estan apropiant de les celebracions nadalenques. No sembla que hagi minvat la invasió de Sants Nicolaus de blanques cabelleres i frondoses barbes, panxuts i envermellits per la Coca-cola; cosits i farcits a baix preu xinès, que s’enfilen pels balcons dels nostres pisos. Però que finalment també acabaran deixant regals sota l’arbre de Nadal, això sí, ara sovint aquest arbre està fet de plàstic i filferro.

Nadal de 2007, el canvi de tendència

Quan avui he vist com alguns dels meus veïns ja han decorat les seves portes amb motius nadalencs, he hagut d’acceptar el que és evident, ja hi som un altre cop al Nadal: el solstici d’hivern, que ha evolucionat des de la prehistòrica festa pagana, passant per la festa religiosa cristiana, fins l’actual cel·lebració de la festa del consum.

Diuen els experts que enguany el consum es ressentirà per la reducció de poder adquisitiu de les famílies. Potser serà així, sobretot veient l’endeutament tant de particulars, amb les seves hipoteques, com de les grans companyies immobiliàries i financeres. Alguns d’aquest últims, com La Colonial, s’estan quedant sense efectiu per pagar les seves quotes i han de renegociar el deute. No es venen pisos (l’estoc actual pot arribar a 500.000 habitatges en tot l’estat), i el sòl també és difícil de vendre, perquè el seus compradors naturals són les mateixes immobiliàries. Sembla que tot acabarà en mans dels bancs, que no tindran diners però sí molts edificis i terrenys.

En mig d’aquest panorama, no gaire optimista, em preocupa la situació d’un col·lega que té un pis en venda, per haver-se traslladat a un altre territori per raons de feina. Se’l va comprar ara fa uns dos anys i, com era de témer, no troba comprador. La decisió dels compradors és esperar que baixin els preus mentre que els bancs, que suporten un deute de les companyies immobiliàries de 282.000 milons d’euros, han tancat l’aixeta de la financiació. En resum qui busqui efectiu haurà de vendre actius, o pisos, a preu interessant, que vol dir rebaixat, però això no serà fins el segon semestre del 2008.
------------------------
Font de les dades econòmiques: El País, Negocios, pàgina 5 – 9.12.2007

Bartolomé de Las Casas

Bartomeu Casaus

Fra Bartolomé de Las Casas va ser un gran defensor dels indis americans. Nascut a Sevilla el 1484, va morir a Madrid l’any 1566. El 1502 va arribar a La Hispaniola (actualment Haití i República Dominicana) encarregant-se d’administrar una “encomienda”. El 1510 s’ordenà sacerdot.

Després de prendre consciència de l’injust sistema d’explotació dels indis, amb l’evidència de la catàstrofe demogràfica que aquell havia produït, va retornar a Castella on el 1516 va ser nomenat “Protector universal dels indis” pel cardenal Cisneros.

El 1520 va tornar a Amèrica per dur a terme el seu model de projecte colonitzador sense l’esclavització dels indis. Va fracassar, sobretot per l’oposició dels “encomenderos” i dels que, des de Castella, defensaven la legitimitat de la conquesta. Contra aquests les tesis antiesclavistes de Las Casas no van prosperar. Malgrat això se’l considera l’Apòstol dels indis.

La seva obra més coneguda és la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, publicada inicialment en el 1542 i dirigida al príncep Felip. El mateix que en l’any 1554, ja com a rei Felip II, manaria recollir i prohibir la circulació de tots els exemplars de la “Brevísima...”

-- detall de la portada de la Brevísima..., editada a Sevilla --

Els estils d’ensenyament d’abans i d’ara

Si comparem l’ensenyament d’abans amb el d’ara hem d’admetre que avui, malgrat l’alt índex de fracàs escolar, els alumnes tenen un ensenyament de major qualitat, amb més i millors recursos i mestres més qualificats. Veiem l’exemple de la meva pròpia experiència:

La meva educació primària va ser orientada a l’anomenat “Comercio”, en una acadèmia privada, on l’equip docent es confonia amb els grup familiar: la professora de pàrvuls i de les nenes era l’esposa del mestre director i propietari, els altres professors eren el germà, el cunyat i el sogre del director. Quan el nombre d’alumnes va créixer van contractar professors de fora del nucli familiar.

L'equivalent a l’educació secundària, anomenada Oficialia Industrial, la vaig cursar als Salesians de Terrassa. La meva promoció va inaugurar, a efectes pràctics, la branca de Formació Professional d’aquell centre, proveït de les màquines i recursos de la dissolta escola d’aprenents de l’AEG. Aquelles primeres promocions de Formació Professional salesiana van ser d’alumnes seleccionats (1), que gaudíem d’una beca (amb sou setmanal). Els salesians eren bons professors, molt preparats, per fer dels alumnes uns òptims tècnics industrials.

Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de conèixer, de primera mà, el món de l’ensenyament secundari actual fent les pràctiques per obtenir el CAP (2) en un IES de Rubí, en l’assignatura de ciències socials. Allà vaig comprovar que els professors de secundària compleixen la definició que feia la pedagoga Pilar Benejam quan, a propòsit de ser professor de socials, deia magistralment: “...Tots sabem que el volum del coneixement creix acceleradament i que les poblacions conceptuals es transformen progressivament i cal reconsiderar-les, ampliar-les i refinar-les permanentment. Tanmateix els mestres no ensenyen allò que saben, sinó allò que necessiten els alumnes“ (3) . La feina dels mestres està definida per Benejam de forma precisa més endavant, quan diu: “... Davant de sistemes tan complexos com els que presenta el món en què vivim, no tenim altre camí que aplegar en un projecte comú les parts més sanes de la nostra comunitat i disposar-nos a treballar i a seguir endavant. Segurament no construirem el millor dels móns possibles, però potser podem ajudar a aconseguir que sigui un món una mica millor” (4).

---

NOTES
1) Després d’una extensa bateria de proves psicotècniques (al llarg de tres dies) vàrem ser admesos, al primer curs d’Oficialia Industrial, només 40 d’entre més de 200 candidats.
2) CAP és el Certificat d’Aptitud Pedagògica, atorgat per la UAB o altres centres autoritzats.
3) III simpòsium sobre l’ensenyament de les ciències socials. Lliçó Magistral. De la teoria... a l’aula. Reflexions sobre fer de mestre. Pilar Benejam i Arguimbau. Bellaterra, 2 d’octubre 2004
4) Obra citada.

La Z de Zapatero

Ahir, a la seva plana del dominical del diari El País, Javier Marias clamava, justament irat, contra les agressions al llenguatge (en aquest cas el castellà) perpetrades des del partit del Govern en una desafortunada campanya publicitària pro-Zapatero fonamentada en l’ús, més que abusiu, totalment incorrecte, erroni, lamentable i que fa malpensar dels assessors que envolten a Zapatero i el seu Govern. Com diu Javier Marias: “Decir libertaZ, unidaZ y ciudaZ no es tener acento regional, sino hablar como un patán”. Afegiria, per més claredat, que la zeta final correspon als mots castellans: estupidez, idiotez, sordidez, soez...
Em pregunto quant hauràn de lluitar els mestres per contrarrestar l’efecte negatiu que sobre els seus alumnes fan les campanyes publicitaries com aquesta. A més, si el partit del Govern passa de les normes ortogràfiques, ¿de quines altres normes prescindirà? On està el límit? Passem tots?

Per altra banda, la campanya de la ...Z, no és pas original. Fa molts mesos que veiem a la televisió anuncis d’una empresa d’assegurances que també força l’acabament en Z

Madrazo

Comtessa de Vilches (detall), pintat en l’any 1853 per Federico de Madrazo. El pintor, que havia estat alumne d’Ingres a París al 1832, va ser director del Museu del Prado (1860-68; 1881-94)

Salvem la pell, i molt més

Referència del llibre:
Títol: Salvem la pell
Autors: Drs. Francesc Grimalt i Ramon Grimalt.
Edicions la Campana
2a edició, Barcelona, març de 2007

R. Grimalt i F. Grimalt


He llegit la segona edició del llibre, la primera va publicar-se al setembre del 2006. Està prologat pel sociòleg Salvador Cardús, conciutadà de Terrassa com els doctors Grimalt.

Tal com deia en un correu electrònic que vaig dirigir als autors (per demanar-los un aclariment relatiu a unes xifres de la pàgina 63) aquest llibre és de molt fàcil i amena lectura. Està dirigit a tota mena de lectors que, sens dubte, el trobaran de gran interès. Sobretot perquè tracta d’un tema que afecta a tothom: l’atenció per la nostra pròpia pell. Els doctors F. Grimalt i R. Grimalt (respectivament fill i pare) són dermatòlegs. Entre tots dos sumen un considerable fons d’experiència clínica, de tracte amb pacients i de docència universitària.

Per tant, és d’agrair que s’ocupin de divulgar d’una forma planera i assequible el que cal saber de la nostra pell: un òrgan molt sovint maltractat per culpa de modes i mites irracionals. Els autors ens expliquen com podem protegir-la d’agressions de l’entorn tals com les al·lèrgies, els àcars, la suor, les radiacions UVA, els grans, els fongs... tot això descrit amb una bona dosi d’humor i sense rebaixar el rigor científic. Consta de nou capítols, dividits en petits articles amb títols tan suggerents com: Les discussions per les herències. La pell molla, No toqueu el gos que dorm. La falsa llibertat del comprador. –I tu, de quin color sues? Tots orientats a fer-nos conèixer i entendre com és la nostra pell, la qual per a un 30% de nosaltres pot ser una “pell atòpica”.

Comparteixo, de forma entusiasta, la crítica que els doctors Grimalt fan a les campanyes publicitàries resultants de sofisticades tècniques comercials que ens indueixen a comprar tota mena de potingues, locions per fer créixer el cabell i altres serveis miraculosos que no serveixen per la nostra pell, però que tenen molt d’èxit en fer-nos gastar diners en productes innecessaris o fins i tot contraproduents.

En conclusió, Salvem la pell és un llibre del tot recomanable, del qual podem aprofitar valuosos i savis consells pel bé de la nostra pell. Un últim comentari, l’acurada elecció del cos i tipus de lletra farà que les seves 198 pàgines les llegiu agradablement en un parell de tardes.

Persèpolis. La lluita per la integritat

Potser ja han passat un parell d’anys des del dia que la meva germana petita va recomanar-me un còmic que casualment havia arrivat a les seves mans. Era Persèpolis. La història en blanc i negre, autobiogràfica, d’una noia iraniana que d’una forma sencilla i alhora commovedora ens relata els fets històrics que ha patit els poble iranià fins ara i des dels temps del Sha.

Afortunadament Marjane Satrapi (la Marji del còmic) conjuntament amb Vincent Paronnaud ens han regalat el seu treball en forma de película que ahir vaig poder contemplar, i gaudir, en el cinema Catalunya. Si voleu coneixer la història recent de l’antiga Pèrsia, els efectes perversos de la descolonització europea, la tirania integrista i sobretot, la lluita individual per mantenir-se íntegre i respectuós amb si mateix, no deixeu de veure aquesta película. Ah!, a les autoritats iranianes sembla que no els hi ha agradat gaire.

Lectura per comprendre el món del 2007

En el seu moment vaig llegir el NO LOGO, de l’autora canadenca Naomi Klein. Tret d’algunes crítiques adverses la major part del comentaristes elogiaven aquell exhaustiu treball de recerca i denúncia, profusament documentat que, sens dubte, ha donat soport a la lluita contra la discriminació laboral i l’explotació dels treballadors del països subdesenvolupats i de les economies emergents.

Amb l’esperança de que aquest nou treball, LA DOCTRINA DEL SHOCK, em resulti tan instructiu i aclaridor com l’anterior me l’he regalat (com deia una bloguera andalusa) el passat cap de setmana. La meva situació d’aturat em permetrà tenir temps per llegir-lo aviat; tot i que són sis-centes pàgines i altres cent més, de notes.

Consells i recomanacions per estudiar

En el món actual el fet d’estudiar s’està convertint en una activitat plena d’obstacles, cada cop hi troben més dificultats els qui han d’estudiar. És així, en part, perquè cada vegada són més complexes les matèries d’estudi i perquè cada cop ha d’ésser més gran el bagatge de coneixements necessaris per tenir un lloc en aquesta societat competitiva. Tot això, alhora que s’incrementen les ofertes de distraccions i d’oci, que resten temps per l’estudi; temps limitat, moltes vegades, per les obligacions domèstiques i laborals. Per tant, a efectes d’optimitzar els vostres procediments d’estudi, us proposo les següents normes:


· Feu servir l’agenda. Programeu el temps i les matèries que hagueu d’estudiar.
· Reserveu cada dia, com a mínim, una o dues hores per a l’estudi. Cal que estudiar sigui un hàbit quotidià.
· Heu de tenir un lloc adequat per estudiar, amb l’espai, la il·luminació i el silenci que permetin fer-ho amb comoditat i sense distraccions.
· Tingueu presents les normes d’ergonomia. Són bàsiques per facilitar l’estudi: l’alçada correcta de taula, la disposició de la cadira, i, en cas de fer servir l’ordinador, la posició del teclat i la pantalla.
· Preneu apunts de la matèria a estudiar, feu esquemes, ressalteu els aspectes importants.
· Sigueu ordenats, no passeu a fase següent si ho heu comprès l’anterior.
· Consulteu qualsevol dubte als professors i companys; compartiu els nous aprenentatges amb els col·legues. L’intercanvi dels nous coneixements amb altres estudiants amplia, millora i depura els aprenentatges de tots.
· Organitzeu col·loquis sobre els temes d’estudi.
· També heu d’aprofitar els recursos que ofereix la xarxa d’Internet.
· Sobretot, no deixeu mai de fer els exercicis proposats.
· Per acabar, apliqueu els coneixements nous a la vostra vida de cada dia, tant com sigui possible. Cal que integreu els nous aprenentatges al vostre repertori d’eines d’ús diari.

Degustació

Darrerament han proliferat una mena de botigues on a més d’oferir-te pa i altres derivats de la farina de blat cuits al forn, també pots prendre-te’ls in situ. És una mena d’imbricació entre les tradicionals fleques i les “granges” dels anys setantes del segle passat, que ens oferien berenars i esmorzars a base de xocolata i ensaïmades.



Els flequers ens expliquen que el marge de beneficis aplicats al pa és tan minso, que han d’enginyar-se-les per vendre productes de més valor afegit: entrepans, cafès... fins i tot, atenció personalitzada a les inquietuds i problemes domèstics de clients, i clientes, per la qual cosa disposen les actuals fleques d’una petita barra i tamborets al més pur estil snak-bar. Admetem doncs, amb recel, que el nom d’aquests establiments, passi a ser Panaderia i Cafeteria, dos substantius ben definits i adients al tipus de comerç: lloc on es ven pa i cafè. Però la cosa grinyola, en el meu limitat coneixement del sector flequer-restaurador, quan llegeixo per tot arreu rètols amb el tríptic: Panaderia Degustació Cafeteria.

Per començar, el mot Panaderia que vol ser la forma en castellà de forn o fleca, no ho és: perquè per ser castellà correcte hauria de portar accent gràfic sobre la vocal tònica. La segona causa d’impacte lingüístic és aquesta Degustació, que estrictament vol dir tast, a efectes de prova. Allà m’espero quelcom de semblant a les fires del vi on per pocs euros pots comprar-te una copa de vidre i pots tastar sis tipus de negres, blancs, afruitats... La decepció ve quan entres en aquestes modernes fleques i no hi ha res per tastar, només per comprar: entrepans de pernil, cafès amb llet, sucs i croisants.

Si algú sap els motius que fan créixer a dojo aquestes enigmàtiques retolacions que m’ho faci saber. Per ara, vull pensar que la raó està motivada per causes fiscals, administratives o de competències comercials. Malgrat que també seria lamentable que per estalviar-se impostos s’estigui malmetent el llenguatge.

Més fotos de Cap Verd

Fotos de Cap Verd

A finals d’agost han retornar els nostres expedicionaris de Cap Verd. Durant la seva estada van instal·lar-se a casa de la nostra emprenedora neboda de Mindelo, a l’illa de São Vicente, la ciutat portuària més important de l’arxipèlag. La neboda emprenedora amb la seva família ja fa més d’un any que s’han traslladat per viure-hi allà. Els nostres viatgers van passar un parell de dies a Sal, seu de l’aeroport internacional i, finalment, van viatjar en vaixell fins a l’illa de Santo Antão. Del seu àlbum de fotos són les que il·lustren aquest article.

Història

Cap Verd és una República des de la seva independència de Portugal a l’any 1975. És un Estat insular de l’Àfrica occidental a l’oceà Atlàntic. La capital és Praia a l’illa de Santiago. El seu territori, constituït per l’arxipèlag del mateix nom, el formen, a més d’alguns illots, deu illes principals: Santo Antão, São Vicente, Santa Luzia, São Nicolau, Sal, Boa Vista, Maio, Santiago, Fogo i Brava. La llengua oficial és el portuguès, però també són reconeguts els drets de crioulo (crioll capverdià)

Les illes de l’arxipèlag de Cap Verd van ser descobertes pels navegants Diogo Gomes i António de Nola, exploradors al servei de Portugal, al maig de 1460, Sense indicis, en tot l’arxipèlag, de presència humana anterior l’illa de Santiago fou la més favorable pel seu poblament que començà al 1462. Provablement els àrabs havien explotat la sal de l’illa de Sal abans de la descoberta portuguesa.

Degut a la seva posició estratègica en les rutes que lligaven entre si a Europa, Àfrica i Amèrica, les illes de Cap Verd varen fer la funció de centre comercial i d’aprovisionament, destacant especialment en el tràfec d’esclaus per treballar a les plantacions americanes de Brasil i de les Antilles. Per aquest comerç, especialment durant el segle XVIII, l’arxipèlag va convertir-se en el més important lloc de concentració i posterior dispersió d’homes, animals i plantes.

Amb l’abolició del comerç d’esclaus, el deteriorament de les condicions per l’explotació de l’agricultura local, i la consegüent disminució de la població, Cap Verd entrà en decadència passant a una economia purament de subsistència.

La població d’europeus lliures i els esclaus provenents de la costa africana van barrejar-se donant lloc a un nou poblament capverdià, a un mestissatge amb una forma d’estar i de viure pròpia, on el crioulo va emergir com l’idioma d’una comunitat majoritàriament mestissa.

Al 1956, Amílcar Cabral va fundar el Partido Africano para a Independência da Guiné e Cabo Verde (PAIGC), que lluitava contra el colonialisme i per la independència. El 19 de desembre de 1974 fou signat l’acord entre el PAIGC i Portugal, instaurant-se un govern de transició en Cap Verd. Aquest mateix Govern va preparar les eleccions per l’Assemblea Nacional Popular que el 5 de juliol de 1975 proclamava la independència de la República de Cap Verd i Aristides Pereira fou elegit president. Al setembre de 1980 va promulgar-se la primera Constitució que tendia a potenciar la unió de Cap Verd amb Guinea-Bissau, antiga Guinea portuguesa, situada al sud de Senegal. Aquesta tendència unificadora va frustrar-se al novembre de 1980 amb el cop d’Estat de Joao Bernardino Vieira en Guinea-Bissau. Al 1981 es va crear el PAICV Partit Africà per la Independència de Cap Verd, totalment deslliurat de l’intent unionista amb Guinea-Bissau

Al 1991, com a conseqüència de les primeres eleccions pluripartidistes realitzades en el país, fou instituïda una democràcia parlamentaria amb totes les institucions d’una democràcia moderna. Cap Verd és avui un país amb estabilitat i pau social, adherit a la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP) i diversos organismes internacionals.


Geografia

Situades a 455 km de la costa africana de Senegal, entre el paral·lels 15º i 17º de latitud Nord i els 23º i 25º de longitud Oest. Les illes de Cap Verd sumen una superfície de 4033 km2, la vuitena part de la superfície de Catalunya. Formades a partir de les erupcions volcàniques sobre la plataforma submarina, algunes illes són àrides, però en altres resten àrees de vegetació tropical. El relleu de la major par de les illes és molt accidentat, amb altituds que ultrapassen els mil metres, com els 2882 metres del Pico a l’illa de Fogo, que encara és un volcà actiu.
Les tres illes més orientals tenen un relleu mes pla i un clima més àrid, degut a estar més exposades als vents secs i càlids, carregats de sorra sahariana Les costes alternen penya-segats abruptes amb extenses platges de sorra.

Clima

El clima és tropical àrid amb una pluviositat que no arriba als 200 mm/any i amb llargs períodes de sequera. Les temperatures són moderades, gràcies a l’acció de l’oceà Atlàntic i dels vents alisis de manera que les mitjanes anuals rarament passen dels 25º C, i mai baixen dels 20º C. La temperatura de l’aigua del mar varia entre els 21º C de febrer i març i els 25º C al setembre i octubre. Aquesta estabilitat climàtica de Cap Verd permet oferir serveis turístics tot l’any, igual que l’arxipèlag de les illes Canàries.



Població

A Cap Verd l’esperança mitja de vida és de 62 i 65 anys, respectivament per a homes i dones. La natalitat és de 3,28 fills per dona. Segons l’últim cens la població resident al país és de 434.263 habitants, amb una mitjana d’edat de 23 anys. La falta de recursos naturals i la minses pluges condicionen la sortida de molts capverdians a l’estranger, de forma que actualment la població capverdiana emigrada és superior a la resident a l’arxipèlag. Algunes fonts estimen aquesta diàspora en més de 700.000 capverdians.

Economia

Els recursos econòmics de Cap Verd depenen sobretot de l’agricultura i de la riquesa marina. L’agricultura pateix freqüentment els efectes de les sequeres. Els cultius més importants són el cafè, la banana, la canya de sucre, diversos fruits tropicals, els cocos, el blat de moro, el mill, les mongetes, la batata i la mandioca. En els conreus dels fons de les valls són predominants el cafè i les bananes destinats a l’exportació. L’agricultura del cotó va ser important durant els segles XVII al XIX, fins l’esgotament de les terres fèrtils.
El sector industrial es troba en ple desenvolupament destacant-hi la producció d’aiguardent (grog), confecció de vestit i calçat, tintes i vernissos, les indústries conserveres de peix, l’extracció de sal i l’artesania. El sector turístic està en fase d’expansió malgrat que els qui més s’aprofiten són les multinacionals turístiques que cobren al turista, en origen, per tot els serveis que rebrà en Cap Verd: hotels, excursions, vols, consumicions... Lligat a l’expansió hotelera i la proliferació d’apartaments turístics està el sector de la construcció, que segons dades dels 2006 generava el 10% del PIB i un important nombre de llocs de treball; malgrat les dificultat d’aquest sector degut a la manca de materials, que sempre han de ser d’importació.
La banana, les conserves de peix (tonyina), el peix congelat, els crustacis (llagostes), la sal i la confecció són els principals productes exportats. La moneda oficial és l’escut capverdià (ECV), que manté la seva estabilitat gràcies a les remeses dels emigrants, conjuntament amb l’ajut extern, especialment en forma d’aliments importats com ajut humanitari, o d’altres fons com l’acord econòmic amb França de l’any 2003 per valor de 600 milions d’Euros. L’acord de cooperació, actualment vigent, entre Cap Verd i Portugal fixa la convertibilitat de l’escut capverdià amb l’escut portuguès, i per tant amb l’Euro.

Perspectives de desenvolupament per Cap Verd

Turisme

El primer ministre Dr. José Maria Pereira Neves en el Programa de Govern per la VII legislatura (2006-2011) dóna un pes important al desenvolupament del sector turístic, preveient inversions en infrastructures de manera que sigui més atractiva la inversió estrangera en el sector. Malgrat tot, això no assegura la repercussió directa del guanys del turisme en la població. Tenim el cas dels països antillans, com la república Dominicana, on després de deu anys de fortes inversions estrangeres (també d’Espanya) s’ha dinamitzat enormement el sector turístic, però la població no tants sols no ha millorat la seva situació econòmica, sinó que ha empitjorat sensiblement. Definitivament, els beneficis del sector turístic s’els queden els grans consorcis multinacionals; els que construeixen i administren els resorts i que fan pagar, en el país d’origen!, el producte turístic als europeus, americans, japonesos, o australians, en altres paraules als clients clàssics del negoci turístic mundial.


Els recursos naturals, agricultura i pesca

Des de sempre sabem que els recursos naturals són limitats, com ho demostra la pesca en la regió atlàntica davant les costes de Senegal i Mauritània on s’evidencien símptomes de sobrexplotació (Veieu Le Monde diplomatique, setembre 2007: Sobrepesca y migración en el África subsahariana). Un recent informe del Banc Mundial diu que la pressió pesquera internacional ha empobrit de forma alarmant els caladors de la plataforma continental des de Mauritània fins a Guinea-Bissau, la mateixa franja que explota Cap Verd. Per tant, l’economia capverdiana haurà de cercar recursos en la seva oferta de serveis geoestratègics. A més del turisme, haurà de aprofitar les possibilitats d’oferir serveis com a centre logístic en el transport marítim internacional. Haurà d’explotar al màxim les fonts d’energia renovables, eòlica, solar, fotovoltàica, oceànica... per prescindir, cada cop més, de les seves importacions de derivats del petroli. Haurà d’optimitzar l’obtenció, distribució i reciclatge dels recursos hídrics dedicant-los, en el final del seu cicle, a les explotacions agrícoles d’alt rendiment com els d’hivernacles d’alta tecnologia. El futur està ple de reptes i d’incògnites, tant per Cap Verd com per tot el planeta; però, sembla concluent que sense una gestió racional dels recursos no ens en sortirem.

Fonts consultades:
- Programa do Governo (VII Legislatura) – Março 2006
- Le Monde diplomatique, nº 143
- Iniciativa nº 12 (Bimensual de negocis - Praia 2006)
- Web oficial del Govern de Cap Verd
- Gran Enciclopèdia Catalana


Les fotos han estat cedides per M. Torres per la confecció d'aquest article
Data: Agost 2007

El rebuig social de la vellesa

D’una banda tenim el culte als atributs associats a la joventut, que és alhora paradoxa i paradigma de la nostra societat; però d’altra banda tenim el rebuig creixent de la vellesa que demostra el baix nivell moral d’aquesta mateixa societat.

És evident que la joventud aporta l’element dinamitzador, emprenedor i creatiu de la societat, però lamentablement el que la nostra societat més valora és l’aparença de joventut. Una cosa és tenir cura del cos i fer una vida saludable i altre molt diferent és la malaltissa adoració del cos que veiem proliferar a les pantalles i papers impresos. Només cal que mireu els anuncis de centres d’estètica o de gimnàstica. Per vergonya d’aquest primer món diàriament destinem ingents quantitats de diners a clíniques inqualificables on practíquen dubtoses técniques quirúrgiques a més de les antiestètiques liposuccions, els implantaments de silicona i, fins i tot, les injeccions de toxines per eliminar les naturals marques que els temps deixa en el rostre humà.

També fa avergonyir el cas d’un centre geriàtric de la comunitat de Madrid, que va apareixer als diaris mesos enrere. Quan aquesta residència va haver de ser tancada per l’ominós tracte que patien els interns, només quinze ancians van ser recollits per seus familiars després de la comunicació de les autoritats, els altres cinquanta van haver de ser atesos per les autoritats davant la desídia dels seus propis familiars, que van desentendre’s.

Dedueixo que ambdós comportaments són manifestacions del mateix defecte. La immaduresa de la societat que no vol acceptar la realitat de que tots envellim, ni la seva consequència més flagrant: que tots morirem. Per no acceptar aquesta realitat hi ha qui cau en la ximpleria d’amagar el cap sota l’ala i fer com que no passa res, com si el pas del temps no fos un fet amb conseqüències. Voler viure com si la joventut fos eterna, massa sovint a canvi de diners pagats a xarlatans, és immoral. També ho és fer com si els nostres vells no existissin, amagant-los en caus infectes i deixant-los morir en mans de voltors sense escrúpols, que ho són, malgrat que es vesteixin amb bata blanca.

Primer post: Setembre de 2007

Avui inicio el meu bloc en aquest portal amigablement cedit per Google, a qui agraeixo sincerament aquesta facilitació. Vinc aquí després de dos anys i més de quaranta articles afegits al lloc “benvolgut.com” bastit per l’amic Marc. També ell va oferir-me un espai digital per inserir el meus articles. Allà va néixer el bloc anomenat Habitant-global.

Les motivacions del canvi de residència virtual només estan motivades per la millora tècnica i comoditat; meva i dels meus lectors, als quals des d’aquí aprofito per saludar-los cordialment.
-------------------
Nota de 6 de novembre de 2009: El link a benvolgut.com s'ha perdut des de fa molts mesos.


Miquel (Lukas4)