dimecres, 21 de novembre del 2007

Els estils d’ensenyament d’abans i d’ara


Si comparem l’ensenyament d’abans amb el d’ara hem d’admetre que avui, malgrat l’alt índex de fracàs escolar, els alumnes tenen un ensenyament de major qualitat, amb més i millors recursos i mestres més qualificats. Veiem l’exemple de la meva pròpia experiència:

La meva educació primària va ser orientada a l’anomenat “Comercio”, en una acadèmia privada, on l’equip docent es confonia amb els grup familiar: la professora de pàrvuls i de les nenes era l’esposa del mestre director i propietari, els altres professors eren el germà, el cunyat i el sogre del director. Quan el nombre d’alumnes va créixer van contractar professors de fora del nucli familiar.

L'equivalent a l’educació secundària, anomenada Oficialia Industrial, la vaig cursar als Salesians de Terrassa. La meva promoció va inaugurar, a efectes pràctics, la branca de Formació Professional d’aquell centre, proveït de les màquines i recursos de la dissolta escola d’aprenents de l’AEG. Aquelles primeres promocions de Formació Professional salesiana van ser d’alumnes seleccionats (1), que gaudíem d’una beca (amb sou setmanal). Els salesians eren bons professors, molt preparats, per fer dels alumnes uns òptims tècnics industrials.

Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de conèixer, de primera mà, el món de l’ensenyament secundari actual fent les pràctiques per obtenir el CAP (2) en un IES de Rubí, en l’assignatura de ciències socials. Allà vaig comprovar que els professors de secundària compleixen la definició que feia la pedagoga Pilar Benejam quan, a propòsit de ser professor de socials, deia magistralment: “...Tots sabem que el volum del coneixement creix acceleradament i que les poblacions conceptuals es transformen progressivament i cal reconsiderar-les, ampliar-les i refinar-les permanentment. Tanmateix els mestres no ensenyen allò que saben, sinó allò que necessiten els alumnes“ (3) . La feina dels mestres està definida per Benejam de forma precisa més endavant, quan diu: “... Davant de sistemes tan complexos com els que presenta el món en què vivim, no tenim altre camí que aplegar en un projecte comú les parts més sanes de la nostra comunitat i disposar-nos a treballar i a seguir endavant. Segurament no construirem el millor dels móns possibles, però potser podem ajudar a aconseguir que sigui un món una mica millor” (4).



NOTES
1) Després d’una extensa bateria de proves psicotècniques (al llarg de tres dies) vàrem ser admesos, al primer curs d’Oficialia Industrial, només 40 d’entre més de 200 candidats.
2) CAP és el Certificat d’Aptitud Pedagògica, atorgat per la UAB o altres centres autoritzats.
3) III simpòsium sobre l’ensenyament de les ciències socials. Lliçó Magistral. De la teoria... a l’aula. Reflexions sobre fer de mestre. Pilar Benejam i Arguimbau. Bellaterra, 2 d’octubre 2004
4) Obra citada.

dilluns, 19 de novembre del 2007

La Z de Zapatero

Ahir, a la seva plana del dominical del diari El País, Javier Marias clamava, justament irat, contra les agressions al llenguatge (en aquest cas el castellà) perpetrades des del partit del Govern en una desafortunada campanya publicitària pro-Zapatero fonamentada en l’ús, més que abusiu, totalment incorrecte, erroni, lamentable i que fa malpensar dels assessors que envolten a Zapatero i el seu Govern. Com diu Javier Marias: “Decir libertaZ, unidaZ y ciudaZ no es tener acento regional, sino hablar como un patán”. Afegiria, per més claredat, que la zeta final correspon als mots castellans: estupidez, idiotez, sordidez, soez...
Em pregunto quant hauràn de lluitar els mestres per contrarrestar l’efecte negatiu que sobre els seus alumnes fan les campanyes publicitaries com aquesta. A més, si el partit del Govern passa de les normes ortogràfiques, ¿de quines altres normes prescindirà? On està el límit? Passem tots?

Per altra banda, la campanya de la ...Z, no és pas original. Fa molts mesos que veiem a la televisió anuncis d’una empresa d’assegurances que també força l’acabament en Z

dissabte, 17 de novembre del 2007

Madrazo


Comtessa de Vilches (detall), pintat en l’any 1853 per Federico de Madrazo. El pintor, que havia estat alumne d’Ingres a París al 1832, va ser director del Museu del Prado (1860-68; 1881-94)

diumenge, 11 de novembre del 2007

Salvem la pell, i molt més

Referència del llibre:
Títol: Salvem la pell
Autors: Drs. Francesc Grimalt i Ramon Grimalt.
Edicions la Campana
2a edició, Barcelona, març de 2007

R. Grimalt i F. Grimalt


He llegit la segona edició del llibre, la primera va publicar-se al setembre del 2006. Està prologat pel sociòleg Salvador Cardús, conciutadà de Terrassa com els doctors Grimalt.

Tal com deia en un correu electrònic que vaig dirigir als autors (per demanar-los un aclariment relatiu a unes xifres de la pàgina 63) aquest llibre és de molt fàcil i amena lectura. Està dirigit a tota mena de lectors que, sens dubte, el trobaran de gran interès. Sobretot perquè tracta d’un tema que afecta a tothom: l’atenció per la nostra pròpia pell. Els doctors F. Grimalt i R. Grimalt (respectivament fill i pare) són dermatòlegs. Entre tots dos sumen un considerable fons d’experiència clínica, de tracte amb pacients i de docència universitària.

Per tant, és d’agrair que s’ocupin de divulgar d’una forma planera i assequible el que cal saber de la nostra pell: un òrgan molt sovint maltractat per culpa de modes i mites irracionals. Els autors ens expliquen com podem protegir-la d’agressions de l’entorn tals com les al·lèrgies, els àcars, la suor, les radiacions UVA, els grans, els fongs... tot això descrit amb una bona dosi d’humor i sense rebaixar el rigor científic. Consta de nou capítols, dividits en petits articles amb títols tan suggerents com: Les discussions per les herències. La pell molla, No toqueu el gos que dorm. La falsa llibertat del comprador. –I tu, de quin color sues? Tots orientats a fer-nos conèixer i entendre com és la nostra pell, la qual per a un 30% de nosaltres pot ser una “pell atòpica”.

Comparteixo, de forma entusiasta, la crítica que els doctors Grimalt fan a les campanyes publicitàries resultants de sofisticades tècniques comercials que ens indueixen a comprar tota mena de potingues, locions per fer créixer el cabell i altres serveis miraculosos que no serveixen per la nostra pell, però que tenen molt d’èxit en fer-nos gastar diners en productes innecessaris o fins i tot contraproduents.

En conclusió, Salvem la pell és un llibre del tot recomanable, del qual podem aprofitar valuosos i savis consells pel bé de la nostra pell. Un últim comentari, l’acurada elecció del cos i tipus de lletra farà que les seves 198 pàgines les llegiu agradablement en un parell de tardes.

divendres, 2 de novembre del 2007

Persèpolis. La lluita per la integritat



Potser ja han passat un parell d’anys des del dia que la meva germana petita va recomanar-me un còmic que casualment havia arrivat a les seves mans. Era Persèpolis. La història en blanc i negre, autobiogràfica, d’una noia iraniana que d’una forma sencilla i alhora commovedora ens relata els fets històrics que ha patit els poble iranià fins ara i des dels temps del Sha.

Afortunadament Marjane Satrapi (la Marji del còmic) conjuntament amb Vincent Paronnaud ens han regalat el seu treball en forma de película que ahir vaig poder contemplar, i gaudir, en el cinema Catalunya. Si voleu coneixer la història recent de l’antiga Pèrsia, els efectes perversos de la descolonització europea, la tirania integrista i sobretot, la lluita individual per mantenir-se íntegre i respectuós amb si mateix, no deixeu de veure aquesta película. Ah!, a les autoritats iranianes sembla que no els hi ha agradat gaire.