dilluns, 22 de setembre del 2008

Aprendre una professió. Quina?


Il·lustració: Disposició (esquemàtica) de les espires en l’estàtor d’un generador de corrent elèctric trifàsic.
-----------
-----------

En les diferents etapes de la nostre vida ens sorprenen preguntes que són con fites, perquè marquen el pas d’una edat a l’altra. Recordo el cas del meu fill, devia tenir entre tres i cinc anys, quan en albirar la certitud de la pròpia mort va preguntar-me, per confirmar amb un lleu tint de decepció el seu nou descobriment: -Així, tots hem de morir?

A mi em va ocórrer un d’aquest canvis entre els dotze i catorze anys, a l’inici de l’adolescència, en aquella edat havia de respondre preguntes com: quin projecte de vida trio? O, dit en altres paraules: a què haig de dedicar els anys de la meva vida adulta, la qual començaré de forma imminent. En aquesta disjuntiva cal considerar, al menys dos aspectes, el primer és resoldre el problema d’obtenir ingressos que garanteixin una vida folgada, sense mancances bàsiques. No cal anar de rebaixes als magatzems Harrows de Londres ni sortir a sopar a París, ni acumular luxes. Ja sabeu la dita: No és més ric qui més posseeix sinó qui menys desitja. El segon aspecte, tant important o més que el de la subsistència, és el de la solució professional, artística, creativa; per generalitzar direm l’activitat vital que omplirà la nostra vida. Avui en dia aquesta opció l’han de fer els alumnes de secundària en triar la especialitat dels seus estudis: ciències, tecnologia, lletres... En el meu cas vaig tenir clar que la primera opció eren les ciències. La Ciència era la veritable activitat a que calia dedicar-s’hi: biologia, astrofísica, física-quàntica, química, matemàtiques. Gaudia amb delectació dels llibres de matemàtiques que posseïen els meus amics i parents estudiants de batxillerat. Llegint aquells llibres vaig conèixer amb satisfacció el llegat dels mestres: Euclides, Arquimedes, Pascal, Newton, Leibnitz i tants altres. Lluny quedaven els dies de la infantesa, quan amb els companys del carrer volíem ser pilots d’aquells avions que no veiem però que deixaven en el blau cel de tardor la blanques ratlles de condensació. Somiava amb ser científic o, també, granger i camperol autosuficient que viu dels seus conreus, del seu hort i les seves aus i conills. I un cop disposat a ser autònom per què no empresari, dedicar-me al meu negoci industrial, per exemple, a la producció de camusses per a la neteja o per la confecció de vestits. També m’interessava l’arquitectura, i moltes altres professions, però finalment vaig haver de triar una activitat remunerada: aprenentatge d’ajustador (constructor de matrius) per una important multinacional electromecànica: AEG.

En aquesta empresa vaig desenvolupat la meva activitat laboral, quasi tota com a delineant: dissenyant components mecànics dels motors elèctrics, específics per a les necessitats dels clients. Malgrat el lamentable final de la fàbrica de motors, no estic gens decebut del trajecte ni del contingut d’aquesta vida professional. Ha estat una llarga etapa creativa on, tot i l’estructura jeràrquica de l’empresa, he tingut una bona relació amb els meus superiors. L’empresa em va permetre actualitzar-me en els més moderns sistemes de disseny: del clàssic tecnígraf, propi del segle XIX, vam passar als programes informatitzats de disseny en 3D desenvolupats per Dassault, el fabricant de l’avió de guerra francès. Una curiositat, el cap departament tècnic de Dassault va ser empresonat després de passar copies en ozalid de tots els dibuixos de les peces de l’avió Miratge al servei secret israelià. L’enginyer, després de donar-los els dibuixos, el van citar en un aeroport de París per pagar-li els seu servei i en comptes de l’agent del Mossad amb una maleta plena de diners es va presentar la policia francesa que el va engrillonar. Van fer una pel·lícula sobre aquest cas.

Però, tornant aquí, ara sé com funcionen i com es construeixen els motors elèctrics, dels que a cada llar domèstica en tenim un munt. Tot funciona amb motors elèctrics: ascensor, frigorífic, rentadora, aspiradora, aire-condicionat, calefacció, ventiladors, afaitadores, gravadores, ordinadors... Sé com és el camp magnètic rotatori generat per un corrent elèctric trifàsic en un estàtor bobinat amb fils de coure. La rotació del flux magnètic en l’estàtor fa girar el rotor i transforma, així, l’energia elèctrica generada, per exemple, en un reactor nuclear a Vandellòs en energia mecànica per a comprimir el gas que en expandir-se refredarà els aliments fins a -20º C en un congelador de vora la platja de l’Almadrava.

En resum, moltes són les opcions professionals possibles, però sovint només una serà la que ens permetrà guanyar els diners per a viure. Això no implica que descuidem els estudis ni la formació en altres camps dels coneixement. Penso que no s’ha de deixar mai d’estudiar ni de formar-se.

dimarts, 16 de setembre del 2008

La barbàrie rebrota a la riba del Duero


Ahir ens ho va mostrar, amb colpidores imatges, el Gran Wyoming en el seu programa de La Sexta, i avui ens ho glossa Rosa Montero en El País. Resulta que cada any, a Tordesillas (Valladolid), en aquestes dates és costum martiritzar un toro, fins la mort, a cops d’atzagaia, que l’animal arrossega clavada als budells en una brutal i ignominiosa orgia de sadisme. Al final, el botxí que més s’ha lluït torturant l’animal rep els testicles de la pobra bèstia en senyal de reconeixement per la seva heroïcitat; de vergonya i fàstic, diria jo.

Comparteixo el pessimisme de Rosa Montero respecte de la fi d’aquestes mal dites festes populars. Potser deu ser així per justificar que siguin finançades amb diners públics. Espero que el fet de queixar-me, ni que sigui amb aquest escrit, serveixi per conscienciar els lectors contra la violència inútil i la crueltat vers els éssers vius.

Pel seu interès reprodueixo part de l’article citat de la Rosa Montero:

(El País. Martes 16 de septiembre de 2008) Otro año más nos salpica la brutalidad, la crueldad más extrema, la sangre doliente y sin sentido. Otra vez este martes de septiembre (puede que ahora mismo, mientras lees este artículo) un pobre toro es torturado lenta y sádicamente por una muchedumbre en Tordesillas: es acosado, acuchillado, atravesado de parte a parte por lanzas que el pobre bicho arrastra clavadas en sus entrañas sin que la muerte llegue. Este país sufre una grave patología con respecto a los toros; es como una tara cerril, un tumor cerebral del primitivismo más arcaico, que hace que algunos mozos crean que tienen que medirse a patadas con un toro para ser más hombres: en lo que va de año, y sólo en la Comunidad Valenciana, por ejemplo, ha habido la increíble cifra de 3.500 encierros. Pero lo peor son las llamadas fiestas tradicionales. Se acribilla a los animales con infinidad de dardos, como en el atroz toro del acerico, en Coria; o les ponen fuego en la testuz, o bien los meten en el mar y los ahogan. Orgías de sadismo de una sociedad enferma. Y el más feroz de todos es el Toro de la Vega de Tordesillas...

dilluns, 15 de setembre del 2008

El pecat i la ignorància



Llegint Salvador Pàniker (el seu Cuaderno Amarillo) recordo com l’Angi va haver de patir, recentment, la censura compassiva d’una persona dogmàtica, una fanàtica defensora d’una teologia esotèrica, estrambòtica i de quincalla, a qui l’Angi havia afirmat que no hi creia. La censuradora és una dona que amb els seus companys de secta pretén tenir línia directa amb el Creador de Totes les Coses i, a més, amb els Alumnes Avantatjats, tot i que van ser enterrats cinquanta anys enrere. Són uns fidels sectaris que, totes les setmanes, es reuneixen una tarda i preguen pel bé dels seus amics, i del món, com no! Són els detentadors de la veritat absoluta, revelada als elegits... i aquí diu, Pàniker, que quan entrem en el terreny de les veritats eternes, el culte a l’Únic, passa el que segueix:

“El caso es que cuando uno comienza a absolutizar entra en el camino de los desvaríos: la Patria, la Revolución, la Historia, la Verdad, el Partido. En cuanto comienzan las palabras con mayúsculas comienzan los crímenes.” (Cuaderno Amarillo., pàgina 63)... Més endavant segueix: “La iglesia (la de los obispos) condenan la eutanasia voluntaria porque se absolutiza la vida y el resultado es la monstruosidad de la subvida, el ser humano reducido a piltrafa en contra de su voluntad.” Aquest últim és un lacerant exemple que la nostra Lorena T. ens podria il·lustrar amb detalls de la seva feina a la planta de geriatria de l’hospital MST.

En resum, cal fugir dels absoluts. Tot el que ens envolta, en tant que éssers socials, és humà i com tal imperfecte, inacabat, discutible; i, fins i tot, la nostra percepció de qualsevol fet pot ser errònia. En cas contrari cauríem en el ridícul patètic d’aquell que defensava a mort les accions el seu líder sindical, fins que van quedar a la llum les dobles nòmines que el capitost cobrava. Ai, ai, ai! Martinet; que ja ho diu la filosofia oriental: No hi ha pecadors, tan sols ignorants!

Títol: Cuaderno amarillo
Autor: Salvador Pàniker
Barcelona, 2000
Editorial: Plaza & Janés Editores S.A.
Col·lecció: Areté Ensayo

divendres, 12 de setembre del 2008

Les arenes saharianes


Tal com devia al meu parent A. Neila, l’he trobat la foto de satèl·lit, on s’aprecia la gran massa de sorra sahariana que arrosseguen els vents càlids sobre l’Atlàntic, entre les illes Canàries i l’arxipèlag de Cap Verd. Aquest últim queda fora de la foto, just en el límit inferior.

Observeu que la sorra arriba en el interior del oceà a una distància similar a la que separa l’arxipèlag canari de la península Ibérica (>1000 km, des del Cap de Sant Vicent, a Portugal)

Aquestes arenes s’ha dipositat en algunes clotades de les illes capverdianes, de forma que al llarg del anys s’han acumulat en grans quantitats alterant color i textura del paisatge volcànic original.

Altres vegades, la presència de l’arena en el aire configura unes impressionants, i rogenques, postes de sol com la que va prendre Yasmeen a començament del 2008, des de casa seva a Mindelo, i que també podeu apreciar aquí. Aprofito per agrair a Yasmeen la seva valuosa aportació i per permetre’m il·lustrar aquest article amb tan excel·lent foto.
Foto des de Mindelo Montecara a l'Illa de Sao Vicente


NOTA: Avui fa vint anys que soc pare. Felicitats Jordi!

dilluns, 8 de setembre del 2008

Les cadenes de casualitats


Si examinem els fets casuals detalladament, veurem que tots tenen una causa, un origen, un antecedent, una explicació, un determinant... i la principal característica d’aquestes cadenes és el desenvolupament caòtic. No obstant això, de vegades els resultats poden ser sorprenents. Serendipity és una pel·lícula que juga amb aquest concepte.

Quan redactava l’article sobre les escoles de ball llatí (Shall we dance?), el passat 6 de juliol d’enguany, vaig descobrir el director Peter Chelsom i el film Serendipity que ell havia dirigit l'any 2001. Vaig quedar enganxat a aquest títol extravagant i pensava que mai veuria la pel·lícula, tret que la passessin casualment per TV. Ahir, com faig sovint, vaig visitar la meva sogra i em va cridar l’atenció un estoig groc de videoclub en un prestatge de sota la pantalla del televisor. La dona, fent neteja, havia trobat una cinta VHS i desconeixia qui l’havia deixada a casa seva. Picat per la curiositat vaig treure-la de l’estoig i resulta que era: Serendipity.

El film és una història romàntica, molt bonica, entretinguda, excel·lentment interpretada i de perfecta versió castellana, que és la que vaig veure. Una lloança de l’amor, de l’enamorament i de les amistats profundes en un món paradisíac ple de sensibilitat i respecte, però sobretot ple de casualitats. La ciutat de Nova York, és un personatge més, com en els films de W. Allen, o com en Desdejuni a Can Tiffany. Els crítics la puntuen de les formes més diverses, però el que més s’escau amb la meva opinió és la de A. Torres, que va dir en el diari El País: El cine norteamericano está plagado de comedias románticas que son como pompas de jabón. En alguna medida son perfectas, pero en realidad, una vez que se rompen, que se acaban, se descubre que no son nada. Han cumplido su función y poco más. Esto es lo que ocurre con Serendipity.

dissabte, 6 de setembre del 2008

Cal fer-se una cara nova?


Estic alarmat per l’actual distorsió del valors en la nostra societat. Em refereixo a la seva vessant consumista. Entre molts d’altres, un fet que m’esgarrifa és la influència indiscutible de les clíniques d’estètica i l’extensió de la perillosa idea de que les intervencions quirúrgiques, amb finalitat de transformar el nostre aspecte físic, són un bé consumible: com ara un viatge a Disneyland, un cotxe esportiu o un curs de vela. M’asseguren que hi ha pares, i mares, que li regalen pel seu aniversari a la filla adolescent unes implantacions mamàries. L’últim exemple escandalós ha estat el de la senyora Letizia, esposa del darrer Felip de Borbó, la qual s’ha transformat el nas, i potser altres parts del seu rostre, i tot a càrrec del calaix de la monarquia que tots els contribuents mantenim ple, tan de bon com de mal grat. Aquí, potser, correspondria afegir la foto tan repetida del nou nas de la nora de Juan Carles de Borbó. Però no ho faré, ben al contrari, com veieu he afegit una imatge d’un perfil senzill, d’una harmonia i bellesa que no poden igualar altres perfils derivats del silici. El contrallum de la imatge és tot el contrari d’aquell l’efecte antinatural d’uns globus pectorals que neguen la llei de la gravetat.

No us sembla que no s’ha avançat gaire des dels temps dels cavernícoles primitius, quan els humans decoràvem la nostre pell, i altres elements, especialment del rostre, amb símbols, tatuatges, penjolls, forats i passadors de tota mena amb finalitats màgiques, místiques o vet a saber per què.

El primer que cal, per tenir una vida serena, equilibrada, sense neures, és acceptar-se tal com s’és. Una cosa és tenir-ne cura d’un mateix, portar una vida i una dieta sana, a més d’una activitat física moderada, per mantenir el nostre cos en les millors condicions, i una altra molt diferent és intentar lluitar ridículament contra els pas del temps, o contra les característiques genètiques pròpies del nostre organisme. Qui té pigues, o és alt, prim, gras, blanc, pèl-roig, calb, o com sigui... no serà més feliç, ni menys, que aquells que són de característiques diferents. Cal acceptar-se, simplement, començant per reconèixer i valorar-nos, com cal, tot el que és positiu en les nostres característiques. Molt sovint oblidem que la singularitat és un fet positiu, demostra tenir criteri propi i maduresa.