Estic alarmat per l’actual distorsió del valors en la nostra societat. Em refereixo a la seva vessant consumista. Entre molts d’altres, un fet que m’esgarrifa és la influència indiscutible de les clíniques d’estètica i l’extensió de la perillosa idea de que les intervencions quirúrgiques, amb finalitat de transformar el nostre aspecte físic, són un bé consumible: com ara un viatge a Disneyland, un cotxe esportiu o un curs de vela. M’asseguren que hi ha pares, i mares, que li regalen pel seu aniversari a la filla adolescent unes implantacions mamàries. L’últim exemple escandalós ha estat el de la senyora Letizia, esposa del darrer Felip de Borbó, la qual s’ha transformat el nas, i potser altres parts del seu rostre, i tot a càrrec del calaix de la monarquia que tots els contribuents mantenim ple, tan de bon com de mal grat. Aquí, potser, correspondria afegir la foto tan repetida del nou nas de la nora de Juan Carles de Borbó. Però no ho faré, ben al contrari, com veieu he afegit una imatge d’un perfil senzill, d’una harmonia i bellesa que no poden igualar altres perfils derivats del silici. El contrallum de la imatge és tot el contrari d’aquell l’efecte antinatural d’uns globus pectorals que neguen la llei de la gravetat.
No us sembla que no s’ha avançat gaire des dels temps dels cavernícoles primitius, quan els humans decoràvem la nostre pell, i altres elements, especialment del rostre, amb símbols, tatuatges, penjolls, forats i passadors de tota mena amb finalitats màgiques, místiques o vet a saber per què.
El primer que cal, per tenir una vida serena, equilibrada, sense neures, és acceptar-se tal com s’és. Una cosa és tenir-ne cura d’un mateix, portar una vida i una dieta sana, a més d’una activitat física moderada, per mantenir el nostre cos en les millors condicions, i una altra molt diferent és intentar lluitar ridículament contra els pas del temps, o contra les característiques genètiques pròpies del nostre organisme. Qui té pigues, o és alt, prim, gras, blanc, pèl-roig, calb, o com sigui... no serà més feliç, ni menys, que aquells que són de característiques diferents. Cal acceptar-se, simplement, començant per reconèixer i valorar-nos, com cal, tot el que és positiu en les nostres característiques. Molt sovint oblidem que la singularitat és un fet positiu, demostra tenir criteri propi i maduresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada