divendres, 10 d’octubre del 2008

Un espectacle per a fer plorar

La foto: Un nen al voltant d'una casa amb impactes de metralla. M'ha estat enviada per Ze, un ex-empleat d'AEG.

... Les coses, els substantius, són coneguts de tothom. L’adjectivació és més difícil. La literatura millor és la que s’escriu com si s’escrivís a la família, sense llocs comuns, amb la naturalitat més objectiva. Jo ho he fet durant quaranta anys en aquesta revista (Destino). N’ha sortit en que n’havia de sortir: de vegades poca cosa, de vegades hem donat el toc. No oblidin que l’home és un animal limitadíssim. No crec que es pugui dir res més. ( Josep Pla. Darrers escrits, pàgina 274, dintre de l’article: La revista “Destino”. Obra completa – Volum 44)

Citat això, ara he d’explicar la sorprenent reacció de la senyora Rosario, besàvia de molts besnéts, davant la versió espanyola d’un vell producte televisiu originari dels Estats Units d’Amèrica. La dona em parlava meravelles d’aquest programa. Referint-me l’emissió que va visionar ahir en una cadena privada d’àmbit estatal. Es tracta de l’anomenat Esta casa era una ruina, on una família pobra, amb problemes econòmics i limitacions de tota mena, sobretot d’habitatge, són extrets de casa, o de la caravana on malviuen, amb l’argument de que han rebut un premi per passar-se una setmana en un hotel, temps que aprofita un exèrcit de paletes, llauners, decoradors i destralers diversos per transformar la inhòspita llar en una acollidora i confortable vivenda de molta aparença, que en ser descoberta per l’afortunada família assegurarà l'efusió de riuades de llàgrimes; emoció a flor de pell (vull dir superficial), caritat, agraïments a dojo, i finalment, llàgrimes en ambdues bandes de la pantalla... Sentimental. L’èxit, i la continuïtat, d’aquest programa ja ho dirà el temps de fidelitat de l’audiència; per ara, l'edició espanyola, està en la segona o tercera temporada, no ho sé pas.

Com l’home genèric, l’espectador és una persona senzilla que s’entusiasma amb el pretès toc de la fortuna a una família necessitada; la qual contagia els propis borbollons d’alegria (de guió?) als espectadors; els quals aquella nit dormiran feliços per haver assistit a un acte diví de justícia i d’anivellament social. No cal dir que hi ha qui qüestiona la moralitat d’aquesta mena de programes basats en l’explotació de la misèria i les carències de persones maltractades per la vida. Vegeu una punyent i encertada crítica aquí.

1 comentari:

Lukas4 ha dit...

Resposta al correo-e de Yolanda de 11.10.2008

Segons els audímetres, a nivell estatal, l’audiència del programa Esta casa era una ruina emès la setmana del 3 al 9 d’octubre va quedar en 4rt lloc, amb 3.764.000 espectadors, després de Cuéntame como pasó (1r), CSI: Miami (2n) i Sin tetas no hay paraiso (3r).

Una evidència: guanya la nostàlgia malgrat que el sentimentalisme tot i quedar-se en un quart lloc ha sorprès els analistes. A mi no tant. Quan vaig veure, allà per l’any 2005, l’entusiasme general (pare, mare, filla...) a casa del meu cunyat davant del programa original americà on uns forçuts operaris trinxaven enfurismats els electrodomèstics, envans, i piques de safareig per retornar una casa de conte de fades a una família necessitada de raça negra ja vaig sospitar que l’espectacle tocava les neurones de l’emoció.

Des d’un punt de vista una mica distanciat i menys enlluernant que el primerissim pla de les llàgrimes jo m’imagino l’equip de tècnics que envaeixen l’espai d’enregistrament, de impossible intimitat, on desenvolupen i apliquen el guió elaborat als despatxos per obtenir les imatges més emotives, dirigides a l’estímul de la compassió i de la fraternitat de sofà. Igual que en qualsevol pel·lícula de desbordada fantasia el que mostraven les càmeres americanes era del tot increïble, com aquells documentals on veiem com s’encara al perill un solitari explorador; així, qui porta l’equip de filmació?

En resum, no qüestiono la licitud del programes d’una cadena de televisió, són empreses destinades a obtenir guanys per als seus accionistes i propietaris. Però, no podem negar que per tenir beneficis juguen amb les emocions dels espectadors, sovint en el límit de la moralitat, i totalment immersos dintre de la trampa i la falsedat.