dilluns, 29 de desembre del 2008

Saber dir "NO" als fills



Hay muchos niños hoy día que realmente necesitan escuchar con más frecuencia la palabra "no". Aunque, al mismo tiempo que invertimos tiempo, dinero y energía en ayudar a nuestros chicos a tener un currículo impecable, tendemos a titubear cuando se trata de impartir disciplina. Parece más fácil decir sí a jugar una hora más con la videoconsola o a que dejen su cuarto desordenado. Pero los niños necesitan disciplina y firmeza de vez en cuando. Los límites les ayudan a sentirse seguros y a estar preparados para la vida en un mundo construido a base de compromisos y reglas. A veces, los niños necesitan que les digamos "no".

Carl Honoré (Autor de Bajo presión i tambè de l'anterior Elogio de la lentitud)



Aquest dies, he vist en la CNN una entrevista a Carl Honoré, autor dels llibres citats més amunt. Ha estat d’una eloqüència aclaparadora que posa a la llum els vicis i mancances en matèria paterno-educativa dels nostres dies. Tots tenim presents casos reals de les nostres famílies, que mostren aquests errors educatius, on el primer perjudicat és l’infant que rep la sobreprotecció paternal. Aquesta actitud dels pares, i dels avis, esta fent créixer els infants en la falsa, nefasta i perillosa idea de que són els petits déus de la casa, als qui tot està permès, des del més absurd caprici fins la més pueril marranada. Sovint, els adults responsables de la seva educació ens comportem con submisos vassalls dient amén a tota criaturada que broti de l’escambell on hem enlairat el rei i senyor de la casa.

Exercir l’autoritat vers els fills no és un privilegi, és una obligació social i hauria de ser un mandat constitucional, i la seva infracció contemplada en el codi penal. Els adults tenim, també, l’obligació de marcar els límits del què està bé i del què no s’ha de permetre per molta ploranera que l’infant aboqui, irat, sobre el terra del mercat, del jardí o del saló imperial de casa. Cal anar en compte i no confondre: educar en la llibertat amb educar en el lliberticidi del petit tirà contra la raó, ni educar sense violència a educar sense autoritat. No hi ha cap dubte: els errors sempre tenen conseqüències i en definitiva qui patirà els prejudicis dels nostres errors són els nostres fills, nebots o néts en la futura societat on viuran sense l’acotxament dels adults maleducadors.

dimarts, 23 de desembre del 2008

El final d'una era



S’acosta el nou any i voldria fer una reflexió sobre el què ens ha portat el 2008. Sento com si ens hagués esclatat davant dels nassos una forma de viure insostenible heretada de l’ordre sorgit del conflicte mundial de la dècada dels quarantes del segle passat.

Els símptomes que em fan creure que hem arribat a la fi d’una etapa crucial del desenvolupament de l’anomenat sistema de vida occidental són múltiples i evidents tant a nivell global com local:

1-Col·lapse de la financiació creditícia, amb la subsegüent paràlisi dels mercats, d’abast i efectes imprevisibles.
2-Enfonsament de les inversions immobiliàries i especulatives. Moltes empreses del sector han perdut fins un 90% del seu valor, com la nostra coneguda Colonial.
3-Paràlisi dels principals sistemes productius industrials: automòbil, comunicacions (telefonia, tant els operadors com els fabricants d’aparells mòbils). Les fàbriques de televisors tenen els magatzems plens de productes que no es venen.
4-El sector turístic que havia arribar a aportar el 11% del PIB estatal ha retrocedit per primera vegada (-2%) després de moltes dècades pujant.
5-Trencament generacional, les tensions aparegudes recentment en els països mediterranis potser són la punta del iceberg. La joventut comença a prendre consciència de que el seu futur serà difícil. Les reformes universitàries decidides a Bolonya han mobilitzat els estudiants arreu de l’Estat espanyol. La radicalització de Grècia potser és l’espurna que cremarà els campus i instituts, els quals també són en el punt d’ebullició a Itàlia i França.


Conseqüències
Ningú no pot negar que ens trobem en l’inici del declivi europeu, i potser global. La destrucció de llocs de treball industrial no s’ha substituït per cap altre procediment alternatiu que generi riquesa (ara s’ha de dir valor afegit) de manera que les despeses públiques aviat esgotaran les seves fonts de finançament, les mateixes que estan reduint el seu cabal. Tot apunta a la caiguda de recursos fiscals, com la davallada de l’activitat industrial i comercial, per tant menys IVA. Més atur significa reducció de cotitzacions. L’altra cara de la moneda són els previsibles increments de les despeses públiques: més subsidis, més administració...

El fet és que els vasos comunicants de l’economia responen a les lleis de la física, s’està produint el lògic transvasament de recursos tendents a restablir l’equilibri econòmic malmès per molts anys de desenvolupament irracional i desequilibrat. El món de fantasia on vivíem algunes economies occidentals a despertat a la crua realitat. Les cadenes de vergonyosos fraus i desfalcs comesos per financers sense escrupols s’afegeixen a la clàssica crisi de sobreproducció. Haurem de retornar als vells anàlisis que anunciaven com les forces productives han deixat de créixer.

Alternatives
No s’ha de ser economista per saber que cal defugir dels models que s’han demostrat dolents i que ens porten al fracàs segur. Cal aplicar, amb la màxima urgència, models respectuosos amb l’entorn i socialment justos. Una bona opció és la recerca de fonts energètiques netes. Parar de seguida el model de desenvolupament basat en l’obtenció d’energia de origen fòssil i en la sobrexplotació dels recursos hídrics i naturals dels planeta. Cal racionalitzar el transport de mercaderies i de persones de manera que deixem de dependre del petroli. S’han de deixar de produir motors d’explosió per a cotxes i passar als d’energia elèctrica. Optimitzar el reciclatge dels residus... I així, tantes altres opcions que permetin deixar un planeta habitable als nostres descendents. Prioritzar l’educació de la joventut en el marc de les necessitats comunitàries. La inversió en educació és la que més rèdit retorna a la societat.

Lamentablement, el que hem vist fer, fins ara, és donar velocitat a les màquines d’imprimir paper moneda (dòlars i euros) per farcir els pous sense fons de les entitats financeres. De moment aquesta política no ha tingut cap efecte entre els ciutadans.

L’esperança està en les previstes inversions públiques que els governs han proposat. Si tot queda com els ajuts públics nord-americans, que aniran a la indústria automobilística per fer els mateix tipus de cotxes d’ara, però amb major quantitat, estem llestos.

El pitjor, però, és l’absència de direcció del moviment social que pugna per sortir de la crisi. No hi ha direcció de la població que resta desmobilitzada, adormida, tret de l’enorme oposició ciutadana, viscuda als carrers, quan la mortífera invasió d’Irak. Els partits tradicionals, i també els sindicats, durant anys han fet el paper de gestors de les polítiques econòmiques imposades des de l’òptica de desenvolupament tradicional. Han jugat el paper de col·laboradors necessaris per arribar a la situació de col·lapse en que ens trobem. Els nous líders potser sortiran dels moviments radicals i antisistema, susceptibles de conductes poc respectuoses amb els drets dels ciutadans: recordem els episodis de cremades de cotxes a París o els talls d’autopistes i l’ocupació de pistes d’aterratge a BCN. Cal, doncs, començar a organitzar un corrent ciutadà contra la crisi, coordinat, assessorat per experts, que tingui veritable poder democràtic, que allunyi als oportunistes i demagogs de tot pelatge que se n’aprofiten dels moviments populars. Ja ho veieu, molta feina per fer.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Les polseres antiviolència


El meu amic, i mestre, Josep Sala m’explicava com els caps dels escoltes tenien la clau per foragitar la por dels adolescents excursionistes quan eren sota una tempesta. Quan els intrèpids nois restaven dintre les tendes de campanya sota una fenomenal tempesta d’aigua, pedra, trons i llamps, el cap de grup punxava una patata crua en un dels pals de la tenda, dient-los: “Així, estem protegits del llamps. Sé de ben cert que la patata farà que el pal de la tenda (de ferro) no sigui una punta atractiva per les càrregues elèctriques de la tempesta”.

En Josep em deia que els caps sabien que allò no era gens eficaç contra la remota però no impossible caiguda d’un llamp, ben al contrari, realment s’incrementava la possibilitat de ser atret per la punta de ferro de les tendes mullades (autèntics parallamps). En canvi, sí era eficaç en un altre sentit, perquè els jovencells creien en la saviesa del cap de grup i així es tranquil·litzaven, veritable objectiu de la mentida pietosa, o hem de dir: falsificació científica.

Aquest és el paper que ara vol fer el controvertit assumpte de les supertecnològiques polseres antiviolència vers les dones. Llàstima que s’hagi vist de seguida que són una trola infantívola, que no enganya ni els nadons. La recent mort d’una dona a Galícia ho demostra.

Pel que sembla, els venedors de polseres GPS són tan llestos com els vells venedors del parallamps fets amb metalls radioactius, què varen substituir els clàssics parallamps de punta de platí. És evident, hi ha venedors que tenen un poder de seducció digne de millors aplicacions, com a xarlatans de fira, per exemple. El problema està en que els diners per a comprar polseres GPS són públics i les víctimes mortes són dones.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Les mentides, fora de la memòria


Avui m’ha picat l’impuls de fer aquest comentari després de la trobada casual en els passadissos d’uns grans magatzems amb un antic col·laborador de l'extingida fàbrica de motors AEG de Terrassa. Ha estat una llarga estona de substanciosa conversa i d’intercanvi d’informació. Evidentment no teníem presa, fet inherent a que tots dos estem a l’atur. Una evocació, sense nostàlgia però amb ràbia pel procediment amb el qual, en el nostre cas, s’ha destruït impunement (de forma criminal, deia el meu interlocutor) un patrimoni de saber fer, de tècnica, de coneixements creadors de riquesa, hereu de molts anys de tecnologia alemanya i catalana. AEG no només creava béns industrials, d’equipament, i donava feina a moltíssims treballadors externs, també generava benestar social i progrés. Els seus motors abastaven d’aigua potable les ciutats, impulsaven tota mena de màquines: ascensors, vaixells, grues, àncores, instal·lacions petroquímiques, ventilació de túnels, alimentació... En tota mena d’indústria on cal força mecànica ha estat present l’enginyeria i el saber fer dels empleats i treballadors de l’AEG.

El meu col·lega interlocutor, adscrit des de sempre a un dels sindicats presents a l’empresa, m’ha comentat com presumptament quelcom de fosc planava sobre algun membre dels representants dels treballadors, fent referència a fonts jurídiques externes i un anterior directiu de l’empresa. El fet fora especialment crític en l’etapa de veritable desballestament de la fàbrica en profit d'una colla d'espavilats. La martingala va acabar deixant els darrers 280 treballadors al carrer i amb una minsa indemnització.

L’acció va succeir, presumptament, segons els següent guió:

1 – Imagineu-vos una potent empresa de l’Alemanya hitleriana (any 1940) que va muntar una planta a l’Espanya del primer any triomfal. Tot eren facilitats: terreny municipal sense cost, lloc logísticament estratègic a ran les vies de RENFE i personal amb experiència procedent d’uns tallers d’electromecànica del carrer Pantà.

2 – El desenvolupament de l’electrificació nacional i mundial demanava creixents quantitats de transformadors, interruptors i motors: béns d’equipament que produïa l’AEG de Terrassa amb tecnologia de Berlín i Oldenburg.

3 – A començament dels setantes els pactes entre grans productors de béns d’equipament deixen l’AEG al marge de la fabricació d’interruptors i transformadors.

4 – A la dècada dels vuitantes la gran AEG alemanya va de baixa, abandona multitud de sectors productius a mans dels competidors. La planta de Terrassa queda desemparada, orfe, sense mentors tecnològics. Els nous desenvolupaments són responsabilitat exclusiva de Terrassa.

5 - La propietat passa a Daimler-Benz. Propietaris i accionistes queden molt lluny de Terrassa, per a ells és només una font de pèrdues sense aturador. Sobretot per la manca de control sobre què és el que fan a Terrassa els directius locals i com gasten els diners. Un fet a tall d’exemple: els qui acompanyaven un gerent alemany a comprar mobles vells pel seu xalet, després, tenien la barra de passar a demanar comissió al brocanter, el qual poc acostumat a aquesta mena de negocis quedava sorprès i foragitava indignat aquella mena de paràsits. De tant en tant, les cises eren tan grans i evidents que algun cap de departament era despatxat de forma fulminant, sense explicacions, i aquí s’acabava tot.

6 – Decebuts per com rutllava de malament el negoci els amos des d’Alemanya van assignar una quantitat de diners destinat a liquidar-lo. Va haver una reducció de personal. La planta de Terrassa va posar-se a la venda al preu simbòlic d’una pesseta. Després, va venir una nova reducció de plantilla més una reducció de sou (-5%) dels qui restaven treballant.

7 – A finals del segle XX la fàbrica va ser comprada per una família italiana del Véneto, què des dels anys seixantes es dedicaven al negoci dels motors elèctrics. Creixien amb el sistema de comprar a preu de saldo les despulles d’empreses en crisi.

8 – Els italians, amb ajuts públics i venent-se els terrenys a una gran immobiliària, (això sí, tirant per terra els papers signats de l’anterior pre-venta a una firma de màquines escurabutxaques), van construir una fàbrica més petita a Can Petit (en els afores de Terrassa). Aquí els venecians van aprofitar el que van poder: tecnologia, llistes de clients i proveïdors. Durant dos anys van fer inversions sobretot en les empreses dels seus amics i quan els diners van acabar-se van marxar tranquil·lament deixant el mort a la novíssima Llei Concursal. Era l’estiu del 2005. Al desembre d’aquell any la fàbrica va tancar portes.

9 – Finalment la maquinària i les instal·lacions de les cadenes de producció van ser venudes a uns industrials de l’Índia. Els terrenys i les naus de Can Petit resten a compte del Fons de Garantia Salarial.

Pugna lamentable entre companys
Fins aquí els fets. Ara venen les conclusions. Com era d’esperar nombrosos treballadors veiem irregularitats i temíem que tant l’arraix com l’armador estiguessin per la feina d’enfonsar la nau, fins i tot amb la col·laboració d’alguns mariners. Així, arrossegats pels corrents de l’especulació immobiliària i les teories desindustrialitzadores de la globalització vam patir el planificat naufragi que ja coneixem. Però, abans vam encomanar-nos al nostres assessors jurídics. Pocs més de la meitat del personal van defensar els seus interessos deixant-los a mans dels serveis sindicals, amb el dret de negociació exclusiu (cedit per la representació sindical oficial dels treballadors). Una mica menys de la meitat de la plantilla, els escèptics, els qui desconfiaven de que els que havien permès arribar fins aquella desfeta fossin també els encarregats de negociar la rendició vam confiar la nostra defensa jurídica en un col·lectiu independent. Aquí va venir l’enfrontament. Davant l’absència de cap responsable de l’empresa, els representants oficials dels treballadors van exercir el poder, o la il·lusió de poder, de la següent manera: boicot encobert a la producció de les comandes compromeses (fins i tot les ja cobrades), atac als companys del sector no oficialista, amenaces a qui gosava demanar explicacions sobre el comportament del president del comitè durant la destrucció progressiva de la fàbrica... La traca final va ser l’ordre, proferida pel màxim representant oficial (no pas el representant real) dels treballadors: “¡Aquí no se paga ni una p. nómina más!”, immediatament després procediren al repartiment dels diners de calaix, uns 3000 €, igual per a tothom, a compte de les últimes nòmines ja fetes però, com és natural, diferents per cada treballador o empleat. Afortunadament el jutge va fer justícia, com no podia ser d’altre manera sí volem creure que vivim en un estat de dret, i va establir les indemnitzacions i finiquitacions ajustades a la llei que a cada treballador corresponia.

Allibereu-vos de la vergonya d’haver estat víctimes d’un engany
Vist amb la perspectiva de tres anys, podem fer balanç: Tret de quatre privilegiats que han estat contractats per institucions: Ajuntament, sindicats, etc. una part dels pocs treballadors que han trobat nova feina industrial, sovint precària, estan tornant a l’atur víctimes de la crisi financera mundial. Molts dels que seguiren les propostes del sindicats, ara, reconeixen que els escamotejadors ens la van fet grossa. La majoria ens ho hem pres amb resignació. No cal portar a la memòria, per patir, fets i temps de fracàs i d’errades. En interroguem: per què unes persones suposadament madures hem estat ensarronats com pardals, trets al carrer de mala manera, a canvi de quatre duros que han sortit dels contribuents. En alguns casos, els antics companys manifesten aquell sentiment, tan humà de passar pàgina, de no voler recordar les situacions desagradables. No volen sentir-se víctimes d’un engany, per portar-los al lloc que convenia als interessos de tercers, simplement pecuniaris, aliens als dels treballadors i al desenvolupament industrial de la ciutat.

Penso que, el que cal fer és el contrari, s’ha de parlar dels fets, esbrinar la veritat, treure a la llum els errors, denunciar els manipuladors, reconèixer que ens han estafat i acceptar, finalment, que no som tan llestos com pretenem ser. Haver estat víctima d’un entabanador, en qui confiàvem plenament, és dolorós, però cal reconèixer-ho a la fi, i alliberar-se de la inútil vergonya. Fins i tot quan s’ha actuat contra la veritat, i contra innocents, en l’ofuscació per defensar el líder que us tenia encegats i seduïts. Només s’ha de demanar perdó, amb humilitat, per les amenaces proferides i per les accions injustes i errònies comeses.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Educació universitària europea


La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (conegut com a Procés de Bolonya) està essent utilitzat, al menys a casa nostra, per finalitats diferents dels interessos de l’educació superior. Resultat: més llenya al foc de la destrucció del futur de centenars de milers d’estudiants.

El problema és aspre; multitud de factors, sovint aliens al món universitari, fan pinya per treure’n profit com els voltors de la víctima ferida des de molts anys enrera per la manca de les reformes imprescindibles i urgents, però, sempre pendents.

Faig aquestes afirmacions des de la meva experiència com a llicenciat universitari en Filosofia i Lletres, a qui sempre han atret els aspectes pedagògics de l’educació i, també, com a virtual professor de secundària de ciències socials, soc a la llista de professors interins i suplents. Però, he d’aclarir que parlo, sobretot, des de la pròpia experiència de quan vaig fer els estudis de nivell secundari, com alumne d’un sistema subvencionat per empreses metal·lúrgiques privades, impartit per centres privats (sal·lesians) i d’accés totalment lliure, només limitat per l’edat i el nombre de places. En el meu cas, ens vam inscriure més de dos-cents candidats. Després de tres dies de proves selectives (bateries de proves psicotècniques) van començar el curs uns quaranta alumnes. No pagàvem taxes, ni matrícula, ni mensualitats. Des de la primera setmana percebíem una petita paga en efectiu (en concepte d’aprenents) a canvi de tres anys amb vuit hores diàries lectives, 30% eren pràctiques de taller, 30% tecnologia (teoria i tècnica de taller, seguretat en el treball...) la resta del temps per matèries comuns: llengua (castellana), literatura, geografia, matemàtiques, física, química... Els llibres eren de l’escola i sovint s’aprofitaven d’un curs per l’altre. Ara veig que allò va ser un experiment, molt interessant, però que, fins ara, ningú no ha estat disposat a continuar.

En canvi Bolonya sí contempla aquesta via. El que he pogut llegir sobre l’homologació dels estudis universitaris europeus proposat per Bolonya (El País 30.11.2008, pàgina 36, Errores sobre Bolonia) em sembla positiu. Menys classes magistrals. Benvinguda la coordinació Empresa-Universitat. Hauria de dir que em sorprèn l’escàs, més aviat inexistent, suport que aquest procés rep de les esferes educatives. Però, no ens ha de sorprendre que les forces vives de l’educació, col·lectius de professorat inclosos, no es manifestin amb més contundència en favor de sortir de la casa en flames que és l’educació a l’Estat espanyol. Massa esperit corporatiu, massa apoltronament i moltes feres a l’entorn de la víctima caiguda. Començant per la Comunitat de Madrid que deixà sense diners les seves universitats perquè morin literalment d’asfíxia i de fred (no tenen diners ni per pagar les despeses corrents: aigua, llum...), seguint amb la pugna estèril dels nostres representants parlamentaris i acabant amb els caçadors oportunistes als qui tota mena d’aldarull és un excel·lentment camp adobat pels seus interessos indefensables. Pobra uni, i pobres universitaris! Ja sabeu la dita: Entre tots la mataren...