La senyora Meritxell

Qualsevol semblança del següent relat amb persones i fets reals és pura coincidència.

La senyora Meritxell, veïna pre-jubilada d’Agramunt, va optar pocs anys enrere per fer-se una intervenció quirúrgica de gran risc a fi de combatre l’obesitat que no la deixava dormir. Gràcies a la seva insistència i, tot s’ha de dir, a l’ànsia dinerària d’un metge estranger amb pocs escrúpols va aconseguir que l’ingressessin en una clínica de la Bonanova on després d’un parell de mesos i algun que altre episodi al fil de la mort va sortir amb cinquanta quilos menys. Això sí, a canvi d’un novíssim i innovador sistema digestiu, amb baypassos, reducció del sac gàstric i altres meravelles tècniques que, entre altres inconvenients, l’han deixat sense melic, amb la pell abdominal travessada de cicatrius que talment sembla un mapa fronterer del Sàhara central, adobat amb plegaments inadequats del tracte intestinal, hèrnies, i vet a saber quins altres problemes col·laterals de difícil solució.

El fet és que la dona ara té un aspecte jovenívol, tothom la veu plena de vitalitat, alegre, dinàmica, entusiasmada amb el seu nou cos rejovenit. Hi ha qui no la reconeix, la confonen amb una germana dels seus propis fills. Les velles amigues l’envegen, fins hi tot la defugen, perquè la seva companyia les irrita, veuen en elles accentuada la decrepitud pròpia dels anys.

Meritxell s’ho pren amb tranquil·litat. Encara que internament, en la intimitat, quan gira la mirada vers el seu interior, no acaba de estar satisfeta d’aquest pacte mefistofèlic. La pell de les cuixes i dels braços és la mateixa de quan havien de cobrir seixanta quilos més de massa muscular i greix. Ella voldria recuperar la llisor de la tendresa virginal dels quinze anys, però, què s’hi pot fer; no és possible tenir-ho tot. Ja ho van dir altres: Nobody is perfect!