dimarts, 30 de juny del 2009

Guinea-Bissau


Amb la desfeta de l’imperi colonial portuguès al 1974, l’arxipèlag de Cap Verd i la continental Guinea-Bissau van provar d’unir els seus destins en un únic nou estat lliure. L’any 1975 les illes aconseguiren la independència, en part gràcies a la tasca feta pel Partit Africà per la Independència de Guinea Bissau i Cap Verd (PAIGC), que controlava els dos governs. Aquest partit havia estat fundat per Amílcar Cabral al 1956. En 1980 João Bernardo Vieira, comandant de la lluita guerrillera, va encapçalar un cop d'Estat i va interrompre la fusió amb Cap Verd. No obstant això, João Bernardo Vieira va ser assassinat en la matinada del 2 de març de 2009 per militars després d'un atemptat amb bomba que hores abans va costar la vida al cap de l'Estat major Tagmé Na Waié. João Bernardo Vieira va morir als seus 69 anys, després de passar pràcticament més de 23 anys al capdavant de Guinea Bissau. Va ser reelegit a la Presidència d'aquest país en 2005, nou anys després de la fi d'una guerra civil d'11 mesos que ho havia expulsat del poder.

Guinea-Bissau té un territori de 36.000 km2 (Catalunya té 31.630 km2) amb 1,7 milions d’habitants; d’ells, avui, 1,2 milions viuen per sota del llindar de la pobresa, el PIB per càpita és dels més baixos del món (oficialment 220 dòlars EUA), la xarxa elèctrica destruïda a la guerra del 1998-99 no s’ha recuperat, la telefonia fixa pràcticament no existeix, sense aigua corrent... Un autèntic estat fallit.

Ara els narcotraficants l’han ocupat, comprant els caps d’un exèrcit atrofiat, per convertir el país en una base per a les seves operacions d'introducció de la cocaïna a Europa. Aprofiten les pistes d’aterratge incontrolades de l’època colonial i la immensa quantitat d’illes deshabitades que componen la seva geografia costanera.

Podem concloure què Guinea-Bissau és un territori, no pas un estat, en mans dels narcos i dels mosquits, on la població autòctona mor (un de cada quatre infants nascuts no arribarà als cinc anys) entre les opulències del empleats de la droga boliviana, peruana i colombiana. Per contra, els empleats públics no cobren els seus sous des de gener, i els dirigents polítics tenen moltes possibilitats de morir a trets per accions de militars. Un caos.
PD. Amb posterioritat a la redacció inicial d'aquest article he trobat un blog de "El Periódico" amb un interessant article. L'he llegit en el blog de Sandra Valent, anomenat "Luces de Senegal", tot ell és molt aconsellable. Una visió online, nítida i real de l'Àfrica occidental.

Foto: Mindelo, anterior capital de Cap Verd. Treballant per un futur de país de primer ordre.


Imatge: Segell de la desapareguda DDR amb l'efígie de l'enginyer agrònom i fundador del PAIGC, Amílcar Cabral. Com a fons la bandera de Guinea-Bissau.
Amílcar Cabral dóna nom a l'aeroport internacional de Cap Verd, a l'illa de Sal.

dimarts, 23 de juny del 2009

Elogi de la imperfecció


Imatge: Moisés, Escultura (acabada al 1515) de Miquel Àngel per al panteó de Juli II.

Recordareu la llegenda del cop de martell que Miquel Àngel va donar al genoll dret la figura, en acabar-la, dient-li: Parla!

Em serveixo d’aquesta història per il·lustrar la perversa passió que actualment mou moltes persones, i el seus diners, en la recerca de la perfecció. Per descomptat, quedi clar, que estic parlant del que pomposament diem: primer món. En altres regions la primera preocupació de les persones és la supervivència, allà han d’ocupar la totalitat del seu temps diari en l’adquisició dels recursos bàsics: aigua i aliments.

La força del contrast posa en evidència la pobresa moral de la nostra societat, al costat de la riquesa malbaratada; fins i tot ara, en temps de crisi les clíniques de estètica segueixen implantat components protèsics innecessaris mentre que els responsables de l’educació pública demanen que els mestres facin hores extres, perquè l’administració no té prou diners per contractar-ne els que calen.

Potser el problema està en una tergiversació dels valors. Quan les primeres necessitats estan cobertes el que valorem són banalitats, com ara la pretesa perfecció estètica, a la recerca de la qual hi ha qui embogeix fins l’anorèxia, arribant-hi a una adoració malaltissa de la pròpia imatge, decorant-la amb tatuatges, penjolls al melic, brillants incrustats a les dents i tantes altres ornamentacions pròpies dels més exòtics pobles primitius. Sobrevalorem l’aparença de joventut i per contra rebutgem els signes d’envelliment inseparables de la naturalesa. Els avis han deixat de ser els éssers respectats, font de coneixement i d’experiència, per passar a fer de mainaderes, això quan les xacres pròpies de l’edat els ho permeten. Recordo les mans de la meva àvia materna amb la pell extremadament prima, transparent, amb grans taques d’apoptosi després de vuitanta-cinc anys exposades al sol en feines agrícoles; la blancor dels seus cabells s’associava al respecte, era un objecte d’admiració. Ara, qui té cabells blancs els oculta, els tenyeix, o els amaga com si fossin un motiu de vergonya. La llàstima és que l’adoració de les banalitats passarà factura. Us ho puc assegurar!

dissabte, 20 de juny del 2009

Els ulls de la memòria històrica



Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Barcelona: 2005
Premi de la Crítica Catalana 2005
Premi El setè Cel de Salt 2007


Jaume Cabré va donar per acabat el llibre de 600 pàgines a Matadepera el 2003, l’havia iniciat l’any 1996. Una llarga i acurada elaboració, per a oferir-nos un producte literari de criança compost de set capítols, un per cada anys dedicat a la redacció de “Les veus del Pamano”.

Des de l’inici la narració va semblar-me sorprenent, d’estil innovador, amb molts personatges i nombrosos salts en els temps dintre del període on transcorre l’acció: des de la insurrecció militar contra la República al 1936 fins l’any 2002.

Tot succeeix, als ulls del lector, com en una pel·lícula, amb canvis de seqüència constants, els quals poden portar-nos com un llamp, però sense estridència, des del pensament més íntim de la mestra Tina Bros, amoïnada per la inesperada opció vital del seu fill, a les accions militars dels maquis en les valls pirinenques del 1944.

Sens dubte les branques principals de la narració són el mestre falangista Oriol Fontelles i la Tina, però com en tot arbre ben desenvolupat altres personatges tenen protagonisme de semblant importància: l’Elisenda Vilabrú, els Ventura, Jaume Serrallac, Valentí Targa... Fins i tot el paisatge té una poderosa presència, les muntanyes i els rius del Pallars, la Vall d’Àssua, la neu i també la foscor, la revenja, l’ambició, l’odi, la crueltat extrema en convivència amb l’abnegació i el sacrifici. Vicis i virtuts que basteixen l’entrellat necessari per a descriure amb precisió mil·limètrica les relacions de poder en un món més proper i real del que sembla.

El llibre és un text de filigrana, molt recomanable, ple de recursos literaris nous i suggeridors, què ens mostra realitats vigents, ferides mai tancades. Descripcions obertes a la polèmica i que posen el dit a la nafra d’una societat imperfecta, hauríem de dir injusta, amb dificultats per a desenvolupar una convivència pacífica i solidària.

divendres, 19 de juny del 2009

Els móns de Coraline


Ahir vam veure la pel·lícula feta amb la tècnica de stop-motion (foto a foto sobre ninots inanimats) pels estudis Laika (1). Dirigida per Henry Selick, antic col·laborador de Tim Burton, especialment en el film “Malson abans de Nadal” on el guió i la producció era de Burton i la direcció era de Selick.

L’argument està tret del conte de l’autor de còmics Neil Gaiman. Una nena d’onze anys espavilada i plena de curiositat acaba de traslladar-se amb els seus pares, escriptors sense diners i afeccionats a la jardineria, des de Detroit (Michigan), paradigma de ciutat industrial, a un indret rural d’Oregon. Troba a faltar els seus amics i decideix explorat l’entorn del lloc on resideix: el “Pink Palace”, de seguida descobreix un misteriós pou amagat i un nen de la seva edat que serà una mena de guia: Wybie Lovat. També descobrirà una petita porta secreta en una de les habitacions de casa seva.

Coraline viu en un vell edifici amb altres veïns: a dalt un acròbata rus retirat, el senyor Bobinsky; i en la vivenda de sota: les dues velles artistes retirades: les senyoretes Spink i Forcible amigues dels gossos i de les llaminadures ràncies. També hi ha un gat que, de vegades parla com el de Cheshire.

Com succeeix en l’Alícia de Lewis Carrol, la intrèpida Coraline traspassarà la porta que la conduirà des del món real a un altre món, on les coses lletges del món real són meravelloses, boniques, dolces... però, només aparentment. Coraline, com en els somnis, despés de ficar-se en el llit del món real, va i ve diverses nits al món de l’altre costat de la porta secreta. En el món de l’altre costat, les forces de la meravella volen captar-la per sempre, oferint-li tot allò que li agrada per a que s’hi quedi per sempre al món de bonic. Tot a canvi de bescanviar els seus ulls reals per uns altres fets de simples botons cosits.

Coraline compren l’engany i lluitarà per fugir d’aquell món d’enganyifa. En la fugida haurà d’alliberar els seus pares i altres nens què abans d’ella havien caigut en el parany de les falses meravelles, com les dels móns induïts per les drogues.

El film, realitzat amb ninos animats, foto a foto durant tres anys, és una obra rodona, d’una extraordinària bellesa, molt recomanable per a grans i petits.

(1) Laika, es un estudi d’animació amb seu a Portland. L’estudi, que realitza tant animació CG com stop-motion, fou creat quan Phil Knight va comprà Will Vinton Studios. Knight és milionari gràcies al seu imperi Nike.



FITXA TÈCNICA:
Direcció: Henry Selick.
País: EUA
Any: 2009.
Duració: 100 min.
Gènere: Animació, fantasia.
Doblatge original: Dakota Fanning (Coraline Jones), Teri Hatcher (mare), Jennifer Saunders (senyoreta Spink), Dawn French (senyoreta Forcible), Ian McShane (Sr. Bobinsky), Keith David (gat), John Hodgman (pare), Robert Bailey Jr. (Wybie Lovat).
Guió: Henry Selick; basat en el llibre de Neil Gaiman.
Producció: Bill Mechanic, Claire Jennings, Henry Selick y Mary Sandell.
Estudi d’animació: LAIKA (1)
Música: Bruno Coulais.
Fotografia: Pete Kozachik.
Muntatge: Christopher Murrie y Ronald Sanders.
Disseny de producció: Henry Selick.
Estrena als EUA: 6 Febrer 2009.
Estrena a Espanya: 5 Juny 2009.

dimecres, 17 de juny del 2009

Madurar


Una bona amiga, la Landa, m’explicava com la major part del seu temps el dedica diàriament a vetllar pel futur dels seus fills: els porta a l'escola, els alimenta, els instrueix, els vesteix, vigila que tinguin un entorn adequat i saludable per créixer tant físicament com a nivell afectiu... Tot i així, lamenta no tenir garanties de que un cop siguin adults, o bé quan reclamin la independència sobre el propi destí, la immensa dedicació que al llarg dels anys ha abocat als fills sigui suficient per a que ells sàpiguen orientar-se en la vida.

Això deu passar amb tots els pares i mares, amb un minin grau de responsabilitat, volem que es nostres fills triïn les millors opcions per a les seves vides i considerem que la nostra experiència ens dóna una millor perspectiva per destriar entre la troca enredada del món.

Dissortadament, la natura fa que fills pensin que les opinions dels seus pares són obsoletes, del segle passat, i que tallen les ales dels seus impulsos creatius. Diuen: Cultura de l’esforç? Bé, però sense atabalar-me gens. Tenir un pla vital, i seguir-ho amb dedicació i ordre? Bé, però sense atabalar-me gaire. Dosificació de l’oci i l’entreteniment? Bé, però sense sacrificar-me massa...

I és què quan els fills volen sols, els consells dels pares són com els crits de les orenetes a les tardes de juny: només omplen l’aire.

dijous, 11 de juny del 2009

Frankensteins i mistificacions


Imatge: Vista esquemàtica, en secció, dels òrgans interns d'una dona pocs dies abans del part.

Aquest dies podem llegir als diaris que un home dels EUA ha parit un segon fill. També, amb data d’avui, un diari català publica la notícia d’un transsexual que ha avortat l’embaràs de bessons que pretenia dur a terme.

Davant de tan gran mistificació caldria retornar a aquella ètica del periodisme, que aconsellava el rigor científic. Potser cal que els periodistes deixin de banda el sensacionalisme i tinguin en compte les següents premisses.
Premissa principal: la tasca de gestar un humà i donar-lo a llum és (el que en ginecologia i obstetrícia diuen embaràs i part) atribut exclusiu dels membres femenins de la nostra espècie, anomenats dones.
Segona premissa: les dones es caracteritzen per tenir uns trets sexuals diferenciats del homes precisament perquè la natura les necessita així per dur a terme l’embaràs i el part.
Conclusió: Mai cap home, tindrà òrgans reproductors sexuals femenins interns de manera que mai podrà desenvolupar un embaràs, i per tant tampoc podrà parir.

Les de dones que s’extirpen les mames, prenen hormones per tenir barba i fan el que calgui per assolir aparença d’home segueixen, malgrat tot, tenint a les seves cèl·lules la parella de cromosomes 23 femenina XX i no la parella masculina XY.

Si el que volen el medis és enredar el llenguatge, per vendre més, poden publicar el que vulguin, com allò de que els ases volen, però com diu la dita castellana: la mona és mona malgrat que es vesteixi de seda.

Ah! Queda clar que els homes no poden parir ni les dones formar espermatozoos? Tret del malguanyat cas que la ciència pugui arribar a malparir un Dr. Frankenstein especialista en obstetrícia i ginecologia.

- - - - - - - - - - - -
Copio a continuació un paràgraf del blog Històries de la ciència, on queda clar el paper dels cromosomes en la diferenciació i determinació sexual dels humans.
Extret de: HOME O DONA? Publicat per omalaled – 1 desembre 2005
...
El cromosoma del qual us vull parlar és de la parella 23. Un mascle té "XY" i les dones "XX". Sembla que aquesta diferència posa al cos en diferents camins que el porten a ser mascle o femella. Quan una femella forma òvuls el parell "XX” es desdobla i es generen els dos nous òvuls semblants. Quan un mascle forma espermatozoos la meitat reben el "X" i l'altra meitat el "Y". Depenent de l'espermatozoide que fertilitzi l'òvul, tindrem un mascle o una femella. El cromosoma "Y" del mascle gairebé no és funcional, de manera que el "X" del mateix mascle no té company de reserva. Per això els mascles són més vulnerables a anomalies genètiques, com és el cas de l'hemofília que apareixen en mascles i rares vegades en femelles. En les femelles, un error en un dels seus cromosomes "X" pot ser compensat per l'un altre "X
...

dissabte, 6 de juny del 2009

Salvem el medi ambient


Foto: Mina de coure a Utha (EUA)

Ahir, divendres 5 de juny, en el 33 el canal cultural de TVC van emetre l’excel·lent documental “Home” de Yann Arthus-Bernard. La pel·lícula, plena de bellíssimes imatges, mostra fidelment la situació del nostre planeta. Al llarg de 90 minuts veiem des de l’aire el que els humans hem trobat al planeta contrastant-ho amb imatges de com l’estem deixant.

El treball de Yann ofereix la realitat sense embuts, deixant sense arguments als negacionistes que no volen reconèixer aquesta petjada ni tampoc que l’acció de l’home i l’actual concepte, tant discutible, de progrés està portant-nos a la ràpida destrucció de la Terra, tal com la coneixem. Una mena d'organisme únic amb una fina i esfèrica pell de vida en extraordinari i fràgil equilibri, on s’interrelacionen totes les manifestacions d'èsser vivents en estreta depenendència les unes de les altres.

La conclusió de la pel·lícula vol ser esperançadora (massa optimista, penso jo) dient-nos que encara som a temps de corregir el desastre, d’evitar l’esgotament dels recursos i la destrucció de la viodiversitat, cosa que succeirà a molt curt termini si no hi posem remei urgentment.

dilluns, 1 de juny del 2009

Banda ampla



Des d’avui la crisi econòmica té una víctima més. S’ha declarat en bancarrota el gegant automobilístic de Detroit General Motors. Ara és propietat de l’Estat dels EUA, en un 60%. Hi ha qui diu que les lletres GM volen dir Government Motors. Sembla que els nous directius volen sanejar l’empresa reduint les plantes productives, el nombre de treballadors i reordenar el tipus de vehicle que produiran en el futur: més eficient.

· · · · · · · ·

Una altra notícia és que aquest darrers dies he descuidat una mica el blog per causa d’innovacions tecnològiques. Finalment tinc línia de banda ampla.