diumenge, 27 de setembre del 2009

Foulards i xals


Ha començat la tardor i no és gens estrany veure pels carrers les noves indumentàries imposades, direu, pel canvi de clima, doncs no: per la moda. Coincidirem amb l’opinió contrastada que les modes neixen per trencar la rutina. Aquesta no és altra cosa que repetició i manca d’originalitat en que ha esdevingut la moda de la temporada anterior, tot seguint les lleis de la dialèctica.

Sorprèn, però, com en l’afany de ser els més originals i trencadors de tendències poden arribar-se a fer les bogeries més estrambòtiques, plenes d’incomoditats i fins i tot perilloses. L’exagerada elevació de les plataformes en les sabates de les noies japoneses, deu anys enrere, van ocasionar multitud de greus accidents i problemes en els turmells.

Aquest dies proliferen en les nostres ciutats noies lluint samarretes sense mànigues, però, amb el coll ben embolcallat per enormes foulards o grans mocadors de llargs serrells que s’arrosseguen per terra, per exemple, quan la propietària s’ajup per feines obligades pel gos que passeja. Per descomptat, aquesta actitud no és exclusiva de les noies, també els nois llueixen pantalons amb la cintura molt per sota dels malucs o van plens de ferralla foradant’els-hi les celles, els llavis i tot allò que es pugui imaginar.

Sembla, doncs, que cal un sentit de rebel·lia especial per combatre la pressió de les modes que persegueixen la uniformitat i que cap ovella surti del ramat. Per distingir-se del corrent imperant caldrà fer com aquell actor que cita Marcel Proust en l’obra “À l'ombre des jeunes filles en fleurs” que essent preguntat per on anava a comprar aquells barrets tan sorprenents que lluïa, va respondre: “Jo no vaig a buscar els meus barrets enlloc. El que faig és no llençar cap, ni un”.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Joventut i casament de la mare


Havia arribat a Catalunya en els anys durs de las postguerra. Era la petita de cinc germanes. Totes progressivament van deixar el poble natal, un lloc àrid a pocs quilòmetres del delta del riu Andarax, però on en època romana el riu encara era navegable, per instal·lar-se a Terrassa, aleshores ciutat acollidora i necessitada de la mà d’obra per a les fàbriques tèxtils. Finalment les germanes van fer venir l’àvia, viuda des de molts anys enrere, tallant així, d’arrel, tot vestigi de vincle amb la terra natal.

Recordo amb exactitud el primer contacte amb l’avia materna; la meva edat era entre quatre i cinc anys i la mare m’havia portat a ca la tieta Àngels que vivia en una petita casa prop de la carretera de Rellinars, més enllà de la central elèctrica. El minso espai de la casa el compartia la tieta amb el marit, el fill Octavi. la iaia i dos gats, un d’ells amb un ull d’iris blau cel i l’altre daurat con les fulles de tardor. La mare pretenia deixar-me, amb qui per a mi, era una estranya senyora vestida de negre, amb faldilles llargues fins els peus i un mocador negre al cap que cobria per complet els seus cabells. Vaig quedar terroritzat davant la perspectiva de restar sol amb aquella senyora desconeguda. La mare, la tieta i el cosí, que llavors era un adolescent de dotze o catorze anys marxaven a la recerca de bolets pel bosc proper; veient-me desprotegit vaig començar a cridar. Tots ells van arraconar-me, entre un llit de matrimoni, la paret i la senyora vestida de negre barrant-me el pas, de manera que, entre plors vaig percebre amargament, per primera vegada, que perdia la mare. Per compensar la meva frustració el cosí va agafar àgilment de sota el llit uns dels gats, el de pel gris i blanc amb un ull de cada color i me’l va donar, no físicament perquè va fugir de seguida, sinó en el sentit de dipositari de la propietat. Aquell felí, Missu, el vam tenir a casa fins deu anys més tard quan va aparèixer mort sota la gàbia dels conills que el pare havia bastit al pati, al costat del pou.

De soltera la mare treballava a casa d'una família de Matadepera, com a dona del servei. Suposo que feia el dinar, rentava, planxava i totes les altres activitats domèstiques per als amos: una professora de música y el seu germà arquitecte de l’ajuntament d’una ciutat propera.

Al novembre de 1949, exactament el dia 20, festa molt significativa del franquisme, celebraren el casament el meus pares. Marcat pel dol de la mort recent d’un germà del pare, el benjamí, atropellat per un camió, quan anava en bicicleta, en la confluència del carrer Gaudí amb carrer de sant Pere de Terrassa. Una germana del pare diu que la seva mare no va recuperar-se mai d’aquella tragèdia.

En els primers anys el matrimoni vivia a casa de la mare del nuvi, com s’estilava en aquella època. Tenien una habitació per a ells i per a la criatura que naixeria un any, un mes i sis dies després del 20N del 49. D’aquella casa recordo el braser al mig del menjador, on vaig caure de mans, fet del que encara conservo unes lleus cicatrius; la llum de carbur, la quadra a la dreta del pati, amb el pessebre pel cavall del tiet Manel; també recordo un estri agrícola com una mena de fals, amb dents de serra que el tiet travava a la frontissa de la porta del pati amb les dents i la punxa mirant amunt, allà tallava l’herba, o la palla, per omplir el sac d’alimentar el cavall. Sovint havia vist el carro a la porta, amb un fanalet que a les nits fosques produïa una llum esquifida i el dau de les rodes ple d’un greix negre grisós amb consistència de mantega. Quan vaig fer tres anys els pares van traslladar-se a un nou domicili, en el centre, a l’històric carrer del Joc de la Rutlla.

dissabte, 12 de setembre del 2009

On és la crisi?


Diuen que vivim uns temps de crisi: 20 per cent de la població activa a l’atur, caiguda dels preus per baixada de la demanda (deu ser dels productes dels pagesos en el marcat majorista), la reducció de la producció industrial a Catalunya és d’un 18% en el darrer any. Ara al govern de Zapatero li cal obtenir urgentment 15.000 milions d’euros, per tant, la pujada impositiva, per a tothom, serà un fet d’aquí a pocs dies...

Però, permeteu-me que us digui que tot això no m’ho puc creure. Aquesta alarma social, d’on ve? Ahir de bon matí, quan sortia de casa per llençar les escombraries, amb bosses separades i reciclades pels envasos, paper i matèria orgànica vaig trobar-me, camí dels contenidors, a l’escocell (forat al peu dels arbres) d’un dels plàtans del carrer: un gran entrepà, sencer, fet de pa amb tomàquet i llonganissa, embolicat amb paper d’alumini. També, dies enrere, al contenidor del rebuig havien llençat tres barres de pa, sense treure-les la funda protectora de paper.

Potser algun problema hi ha, perquè dissabte passat un vagabund, esquifit, jove, brut i amb un llençol plegat sota el braç, va estar-se tot el dia vaguejant, vorera amunt i vorera avall, al voltant de l’oficina de una caixa d’estalvis catalana. Quan la llum del sol va minvar fins que no va ser possible distingir un fil negre d’un fil blanc el noi va entrar a l’habitacle de caixer automàtic amb un cartró per fer de matalàs, la bossa dels queviures, el llençol i allà s’hi va tancar amb baldó. Deu minuts més tard, la il·lusa pretensió de dormir vigilat per les cameres de seguretat va ser frustrada per la denúncia d’uns malhumorats clients de l’entitat bancària.

Una darrera observació, no sempre trobem pa i menjar en bon estat llençat al carrer; sovint , però molt més sovint, trobem excrements de gossos, de races econòmicament molt valuoses, amb gran cost de manteniment, menjar, veterinaris, etc. Ja ho veieu, la nostra societat té diners per llençar a les escombraries i pels capricis més inversemblants. Qui parla de crisi?

dimecres, 9 de setembre del 2009

Degradació i misèria


Foto: Mostra de l'incivisme que envaeix la ciutat de Barcelona.

A rel de la creixent ocupació per part de prostitutes de determinats llocs del centre de Barcelona, oferint el seus serveis a plena llum i sense cap mena de recança, s’ha reobert una polèmica entre els mitjans, els veïns i el responsables polítics entorn del problema mai solucionat de la regulació i el control d’aquesta activitat. Penso que cal definir amb claredat el problema per trobar la solució, per tant caldria establir les següents premisses de partida:

1 - L’evidència: La prostitució creix i ocupa espais públics cada cop amb més força, fins i tot amb agressivitat: les Rambles de Barcelona, a l’entorn del Mercat de la Boqueria, però també els polígons industrials i les carreteres d’accés a determinades ciutats.

2 – Degradació: Aquesta activitat degrada l’entorn. Pregunteu com els afecta als comerciants i veïns de les zones amb prostitutes. A qui de nosaltres no preocuparia tenir el portal de casa ocupat, de nit o de dia, per una meuca i el seu client.

3 – Estadística: Més del seixanta per cent d’aquestes dones de la vida són pobres immigrants i gairebé la totalitat estan controlades per proxenetes que formen autèntiques màfies dedicades a l’extorsió, l’explotació i el tràfic de persones. En definitiva, la imatge de la prostituta, potser ben alimentada i que es mostra en calcetes, amaga una persona esclavitzada, carn en venda per l’ús mercenari d’uns clients amb pocs escrúpols i menys moral.

4 – Els clients són la base d’aquest comerç. La demanda crea el mercat. La solució definitiva passaria per una desaparició de la necessitat de comprar serveis sexuals, qüestió que va més enllà de les consideracions morals, ètiques i d’educació a llarg termini; cosa que ens portaria a un debat sobre la utopia o el Paradís, ara per ara fora de lloc.

5 – La societat espanyola i per tant la catalana, i les seves lleis, ignoren el problema, però la prostitució existeix, mou molts milions d’euros (clar que en economia submergida). Amagar el cap sota l’ala, o com deia ahir, Matilde Fernández, la que fou ministre d’Asuntos Sociales entre 1988-1993, me niego a degradar a una mujer poniendo en su DNI, "profesión: prostituta”, és deixar les coses tal com estan: A mans de les màfies!

6 – Cal, doncs, una regulació urgent, establint zones de tolerància com a Amsterdam. No és el mateix regular una activitat sexual, de pagament entre adults, que permetre el tràfic d’armes o d’esclaus... Les lleis haurien de tendir a la persecució de l’activitat fora d’aquelles àrees, per acabar amb el proxenetisme i la prostitució il·legal, també amb la penalització contundent dels clients de la marginalitat i la misèria.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Isabel Coixet a Tòquio


Hem vist la nova pel·lícula d’Isabel Coixet “Mapa de los sonidos de Tokio”. Des que vaig comprar per casualitat el DVD de “Mi vida sin mi” miro de no perdre’m els treballs de la directora catalana. Ja vaig comentar en un vell article aquell film sobre una dona afectada d’un càncer que dedica la curta resta de vida a preparar la vida, quan ella hagi mort, del seus fill i del seu marit.

Aquí no vull abocar un gerro d’aigua freda sobre la pel·lícula japonesa de la Coixet, però, al meu parer no és del nivell que calia esperar de seva la trajectòria cinematogràfica. Tot i així val la pena veure-la, però, espereu que la passin per TVE o TV3, ambdues entitats hi han posat diners per fer-la, us estalviareu una sessió en una pantalla de cinema mal enfocada i amb la butaca plena de crispetes deixades pels espectadors que han passat abans per aquell galliner, sembrant-lo de restes de panís, també dit blat de moro.

No desvetllaré la trama del film on surt un català venedor de vins a Tòquio (Sergi López), una peixatera a l’engrós amb doble vida, (Rinko Kikuchi), un caçador de sons i un empresari encegat per la mort d’una filla. La directora aprofita aquest ordit per bastir una història complexa que tracta multitud de temes cabals dels nostres dies: el sexe, l’amor, la fidelitat, l’odi, la revenja, la família, les relacions interpersonals, la dominació i els seus instruments; tot això amanit amb gastronomia, enologia, postals de Tòquio nocturn, música (va obtenir la Palma d’Or al millor so en el Festival de Cannes d’enguany). Tot plegat fa un plat innovador, fresc, que pot agradar més o menys, però que té veritables virtuts con la del risc de l’emprenedor que explora nous camins cinematogràfics. Molt bé Isabel, gràcies pel teu treball.