En la seva obra cabdal, concretament en el segon volum de A la recerca del temps perdut, Marcel Proust presenta al personatge “senyor de Charlus”, el qual referint-se a una casa que havia estat propietat de la seva família i que ara havia passat a la d’uns banquers, diu: “Conservo fotografies de quan la casa restava intacta... La fotografia guanya una mica de la dignitat que li falta quan deixa de ser reproducció d’una realitat y ens mostra coses que ja no existeixen”.
Deixant de banda l’interès literari de la cita anterior vull considerar la idea que Proust, a través del senyor de Charlus, insinua en el text del que ha de ser la fotografia. En el cas de la funció que esperem i atribuïm a les fotografies familiars, no parlem pas dels reportatges de vacances plens de paisatges, ciutats y monuments; parlo d’aquelles fotografies que han estat fetes per capturar un instant del temps de la nostra vida, on l’objecte fotografiat és part de la pròpia història. Una part que des d’aquell “clic” quedarà congelat, fixat, immòbil en el passat; per a mostrar-nos en el present, amb dignitat com escriu Marcel Proust, el que ja no existeix.
Aquest és el sentit que l’Eulàlia, una bona amiga, no prenia en consideració quan ella intentava convèncer el seu avi de que canviés la vella foto d’un seu nebot que l’home té en un marquet platejat sobre la tauleta del racó. La dinàmica noia frisava per treure la foto del marquet; va arribar a fer còpies excel·lents de fotografies actuals del nebot. Tot i així, l’avi de l’Eulàlia no va canviar la vella foto, perquè la imatge que ens mostra del nen de la flor de dent de lleó entre els dits representa un instant en la vida històrica, una realitat que va esvair-se com el fum en l’aire nítid i fresc d’un dia de festa, a la platja, un començament de primavera, en un entorn natural, entranyable y feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada