Un informe de la “Comissió Europea”, datat el passat setembre, aportava una mala notícia per a l’Estat espanyol derivada de l’envelliment de la seva població: en les properes quatre dècades el col·lectiu de persones majors de 65 anys passarà dels 7,5 milions actuals als 17 milions (és la panxa de la piràmide que il·lustra l’article del 31 d’octubre). La població que haurà de suportar el pagament de les seves pensions, en el supòsit més favorable, la població de entre 16 i 64 anys, es reduirà dels 31 milions actuals als 29 milions, o encara seran menys en cas de tirar endavant la proposta de prolongar l’escolarització obligatòria fins els 18 anys.
Un altre problema és el de les pensions contributives, que són les finançades per les cotitzacions de treballadors i empreses. Aquestes entraran en dèficit, segons el Govern, en el 2023; però de mantenir la guardiola actual, que és de 58.000 milions d’euros, aquesta permetria pagar les pensions sis anys més; el calaix es buidaria, doncs, el 2029. Tot això, en el cas de sortir de la crisi de seguida i reduir la taxa d’atur actual que oficialment és del 18%.
A aquestes previsions la realitat aporta negres perspectives:
- L’atur no para de créixer, 98.000 aturats més a l’octubre
- La destrucció de llocs de treball productius al sectors primari i secundari és imparable.
- El revifament de l’economia submergida, on el frau estimat enguany és de 70.000 milions d’euros.
Tots tres problemes incideixen directament sobre la línia de flotació de les fonts de finançament de l’Estat. Un alt càrrec dels inspectors d’Hisenda, deia dies enrera en ser entrevistat en CNN+, que els ingressos per activitats econòmiques (IVA, etc.) s’han reduït dramàticament en el darrer any, un 60%, molt més del que caldria esperar per la xifra d’increment de l’atur i la caiguda del comerç o del turisme.
Conclusió, les xifres són diàfanes, en canvi, les conseqüències previsibles, pinten un futur molt més que negre. Tal és el resultat de deixar la economia en mans ultraliberals i a la recerca del guany ràpid i fàcil. Tan sols resta, agonitzant, una indústria automobilística, subvencionada, que és una despesa més per a les institucions ciutadanes que corren directes a la “suspensió de pagaments”. Tant l’Estat com els municipis i les administracions autonòmiques comencen a ajornar el pagament dels seus proveïdors, ja s’han vist manifestacions de creditors de les entitats municipals; o el que és més dramàtic l’ajornament del pagament de nòmines per part de determinats ajuntaments; així com l’anunci de la tramitació d’Expedients de Regulació d’Ocupació per part d'alguns municipis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada