Les darreres setmanes hem vist en totes les portades i telenotícies el nom de l’activista sahariana Aminatu Haidar. Expulsada del Marroc al seu retorn d’una conferència als EUA i reclosa en l’aeroport de Lanzarote on ha mantingut 32 dies de vaga de fam fins que va ser autoritzada per Rabat a retornar a casa seva de Al-Aaiun (en castellà: El Aaiún) en el carrer Bir Jedid (Pou nou).
Aquesta acció ha portat de cap el ministeri d’afers exteriors de l’Estat espanyol, implicant els governs de França i d’Estats Units d’Amèrica. Tot plegat ha tingut aspectes positius i negatius per a la causa sahariana. La nafra oberta des del 1975 per la barroera descolonització de l’antic territori sota sobirania espanyola torna a fer palesa la seva dolorosa presència. La ferida és prou recent com per a ser recordada a casa nostra; puc presentar-vos companys de feina que van fer el servei militar a l’aeroport de Al-Aaiun, encara que també vigilaven els transports de fosfats des de Bu Craa fins la costa atlàntica. Pocs anys després el govern del Marroc va organitzar la “Marxa Verda” que posava l’Estat espanyol davant la disjuntiva d’enfrontar-se militarment al Marroc i defensar la independència del Sàhara Occidental o deixar el poble saharià a la seva sort. El resultat ja es prou conegut. Els independentistes saharians viuen a l’exili a Tindouf, una regió del desert cedida per Algèria al costat de la frontera sud marroquina.
Després del retorn de Haidar a casa seva, on de fet viu reclosa i encerclada per la policia, la situació és com segueix:
1- Certament la causa independentista sahariana ha tingut molt ressò mediàtic.
2- Brussel·les (la UE), França (l’ex-metròpoli del Marroc) i EAU (el germà gran de la família, per veu de Hillary Clinton) han convençut a Rabat de la conveniència de facilitar el retorn a Al-Aaiun de l’activista.
3- Marroc ha ratificat el reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. Acceptant, per a un futur indeterminat, un cert grau d’autonomia a la regió.
4- Els independentistes, la RASD, els refugiats de Tindouf i el partit que els representa, el Front POLISARIO, tenen ara més lluny el seu objectiu.
5- El problema de la malaurada descolonització del Sàhara Occidental és un llast, una herència nefasta del franquisme, un conflicte sense resoldre que turmenta els governs espanyols del segle XXI atrapats entre la necessitat vital de mantenir bones relacions amb el veí del sud o, per contra, donar suport a la població sahariana oblidada per tothom al mig del no-res. Tret de l'ajut interessat d’Algèria, de les accions publicitàries de la gent del cinema espanyol i de quatre voluntaris és prou evident que la seva causa no té futur.
El resultat final és que el govern de Rabat ha vist ratificada la seva sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, al preu de haver publicitat sorollosament que una part de la població sahariana vol ser independent.
Tot això no té cap relació amb el tractat de comerç de la UE amb el Marroc llargament negociat durant molts mesos i signat també aquest dies. Des de sempre les exportacions marroquines de fruites i verdures a Europa perjudiquen el sectors en competència de les comunitats horto-frutícoles espanyoles..., i franceses; però, Europa s’assegura els productes a preus més econòmics. Aquí no té cap culpa el ministre d’afers exteriors del govern espanyol.
_____________________
Més informació sobre el Sàhara Occidental AQUÍ
_____________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada