dimecres, 29 de desembre del 2010

Un relat dels nostres dies


He llegit Sunset Park (*) d’una tirada. Un relat que interessarà més als joves identificats amb el seu temps que als vells lectors de clàssics. Totes les histories, i els personatges, giren al voltant d’en Miles Heller un jove que lluita per fer-se un lloc en el món que l’envolta, des de Florida a Nova York, amb pocs diners, amb uns pares divorciats i dels que s’amaga. Un jove que durant uns mesos viu amb altres joves “actuals” compartint una casa abandonada en règim d’ocupes, amb “c”. Al llarg de les 250 pàgines l’autor ens fa múltiples referències a la vida i les preocupacions quotidianes del món post-adolescent actual, amb certes inquietud artístiques: fotografia, dibuix, literatura, teatre... En Miles coneix la noia de qui s’enamora perquè tots dos llegien “El gran Gatsby” separats per pocs metres en el mateix parc. L’obra està plena de noms d’autors literaris clàssics i moderns i de cinema. Auster cita un munt de vegades la pel·lícula “Els millors anys de la nostra vida” que William Wyller va dirigir al 1946 i que va guanyar 10 premis “Oscar”.

Aquesta és una novel·la recomanable sobre tot per als joves que amb seguretat es veuran identificats en algunes de les inquietuds de la mitja dotzena de personatges que envolten Miles Heller i que podem resumir en la necessitat de relació, comunicació i coherència en la vida.

Un últim detall: ens els agraïments de la pàgina 253 l'autor cita un treball de la seva filla sobre “Matar un rossinyol”. No sé si el dit treball tracta de la pel·licula, magnífica (imprescindible), dirigida el 1962 per Robert Mulligan o de la novel·la homònima de l’escriptora Harper Lee, premi Pulitzer de 1961, en que es basa la pel·lícula de Mulligan. Això reafirma la sospita de que Paul Auster fa de Sunset Park un índex de lectures recomanades.


(*) Dades de la novel·la
Títol original: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Edicions 62
Col·lecció “el balancí”, número 645
Barcelona, 2010
Pàgines: 253

dijous, 16 de desembre del 2010

Fetitxismes


És ben curiosa aquesta tirada moderna, de molts joves, al fetitxisme de l'acer, parlo de les agulles, anelles i claus fets amb l’aliatge de ferro amb menys del 2,1% de carboni. Ja sabem que en el llenguatge corporal, i en la indumentària que ens posem, fem onejar una immensa bandera que proclama a tots els vents el nostre tarannà, sovint és la màscara darrera la qual pretenem amagar allò què no volem que els altres ens vegin. El problema és que aquesta bandera, quan mostra signes molt radicals, pot ser interpretada de moltes maneres. La lògica fa anar com segueix el concepte, potser erròniament i lluny de la veritat: Molt radical, per tant molt simplificat, per tant de personalitat estereotipada, talment un fanàtic; és a dir una persona allunyada del raonament i que duu clucales, també dits aclucalls o ulleres, con les mules.

Em direu, lectors, que tant se val el que pensin els altres del nostre aspecte; perquè ens vestirem lliurement i lluirem com ens “roti”, però, la vida de cada dia, l'activitat professional, la feina i totes les nostres relacions socials són determinades, en gran part, per aquesta màscara; i com què el que ens cal és viure social i materialment en el millor entorn possible s'ha de ser àgil, flexible, adaptatiu (que no vol dir oportunista) en el món que ens ha tocat viure. Per això, normalment, sempre fan nosa les banderes massa grans, pesants i ostentoses.

El meu consell, preuat lector, és: Crea't una bandera personal, molt personal, lluny dels ramats; fes-te'n una pròpia, no copiada, ben personalitzada, petita si més no, però ferma i segura, que reflecteixi maduresa i independència... Sobretot independència.

El més trist és arribar a ser un vulgar element de les grans banderes, carn de canó de les sectes. Com passa amb aquelles persones, sense personalitat pròpia, que necessiten ser un element del grup manat per un líder. N'hi han multitud de sectes: religioses, comercials, de seguidors de modes; algunes són innòcues, altres narcòtiques, altres són tòxiques i malignes. Tenim fanàtics de Lady Gaga, de Hello Kitty, dels tatoos; infinitat...

La foto mostra un exemple de gent molt creativa, amb bandera ben visible. No us ho sembla així?

dijous, 9 de desembre del 2010

Transparència informativa


Han passat més de setanta anys des dels temps en que Totski va presentar el seu Programa de Transició (poc abans de ser assassinat per l’estalinista català Ramon Mercader). En aquell text mític, redactat en el clima de l’imparable ascens del feixismes i de la previsible segona Guerra Mundial, apareixia una consigna tan actual i vigent com aquesta:

Cal arrencar d'una vegada la lliure disposició dels destins dels pobles de les mans de la trepa àvida i despietada dels imperialistes que actua a coll dels pobles. D'acord amb tot això reivindiquem:
Completa abolició de la diplomàcia secreta; cal que tots els tractats i acords siguin accessibles per a cada obrer i per a cada camperol
.”

No amago gens la meva total identificació amb aquestes consignes. No es tracta de desvetllar secrets d’Estat, com són les contrasenyes per activar els caps nuclears; però, les negociacions “diplomàtiques” que afecten els interessos dels ciutadans no poden ser secretes. Ho afirmo aquí com ho he fet en altres posts anteriors, per altres àmbits: la veritat ha de sortir sempre a la llum, la veritat és progrés; l’ocultació de la veritat és una actitud nefasta i impròpia de persones adultes i civilitzades. I això en tots els aspectes de la vida social, col·lectiva, familiar o individual.

En l'àmbit familiar estareu d’acord amb mi que el fet, infantil i miop, d’amagar una malaltia, o una mala situació econòmica als pares, o als fills, no fa res més que afegir problemes, recels o desconfiances i no serveix per res més que per a posar pedres a les rodes de les bones relacions familiars.

En l’àmbit global, de les relacions internacionals, ara tenim l’exemple viu de “WikiLeaks” el lloc web de les filtracions on un magnífic grup de voluntaris posen en perill la seva seguretat a fi de treure a la llum les vergonyes dels que juguen brut, dels mentiders, dels falsos representants de la llibertat i la democràcia. La “Wiki de les filtracions" defensa la lliure informació i els atacs ferotges rebuts tant en aquesta organització com en els seus dirigents demostra que estan en el bon camí. Des d’aquí envio un cordial suport a Julian Assange i als seus col·laboradors per la impreuable activitat a favor de la Veritat i de la Justícia.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Educar ara


Torno a plantejar-me la preocupació per la mena d’educació i de valors que ara imbuïm als nostres fills. Ho faig esperonat per la conversa que vam tenir dies enrere amb unes mares de la família. Coincidia amb l’opinió d’elles que el paper de pares i mares en aquesta delicada funció ha de ser la de fer-los aptes per a gaudir d’una vida feliç... Ni més, ni menys!

Sabem que la felicitat no la proporciona l’evasió narcòtica de la realitat, ni la vida picaresca, ni l’acumulació de bens materials: cases, cotxes... És clar que s’ha de disposar d’un mínim de recursos econòmics i materials per poder viure amb un grau òptim de dignitat; a partir d’aquí la responsabilitat de ser feliços recau sobre la nostra conducta i depèn molt més de la nostra voluntat i dels nostres fets que de l’atzar o dels capricis de la deessa Fortuna. Per aquesta raó penso que cal educar els fills de manera que tinguin la millor capacitat per a gaudir d’experiències que els proporcionin aquells moments de ser feliços. Apunto una pinzellada general del que són fonts de felicitat:

1 - El resultat, amb èxit, de l’esforç per millorar la nostra capacitació cultural, tècnica, professional, personal. Perquè l’adquisició dels coneixements útils i necessaris per a les exigències de la vida actual no s’acaben mai. Cal estudiar, reciclar-se constantment, fins l’últim dia de la nostra vida (com Averrois).

2 – Aquesta ampliació del coneixement i de la cultura ens permetrà fruir més i millor de la bellesa del món, de la natura, de la vida creativa, de l'art i de la interacció amb les persones del nostre entorn.

3 – El respecte als altres i a nosaltres mateixos, cosa que en ha de dur a ser organitzats, desperts, responsables, servicials, atents, lleials, disciplinats... Tot el contrari de mandrosos, desendreçats, murris, deixats...

Aquestes són recomanacions, potser massa genèriques, que proposo per a desenvolupar individualment i de les quals s’han d’interioritzar les conclusions expressant-les en actes de la nostra conducta quotidiana. A tall d’exemple: Fora bo que els nostres fills tinguessin la seva habitació sempre endreçada, respectessin un horari concertat amb els pares i tutors per dedicar-se als estudis, a l’oci, a compartir les feines comunes de casa, i que tinguessin interessos més allà dels videojocs... I, sobretot, caldria que d’aquests comportaments en obtinguessin moments de satisfacció.

Per acabar, si volem que els nostres fills frueixin de més felicitat cal que tinguin al menys tres hàbits: el de l’esforç, el d’aprendre i el de ser ordenats i polits en tots els aspectes de la vida. Si és així, com a pares i mares, tindrem un motiu per a ser feliços.

...-

dimarts, 16 de novembre del 2010

La veritat ofèn


Uns col·legues del departament comercial d’una multinacional de lluminàries “Ex” tenien per norma sortir cada divendres a dinar plegats a un restaurant del polígon industrial. Sempre hi havia un, el Manel responsable dels clients dels països Bàltics, que mai se’n recordava de dur diners; llavors el Joan, responsable del mercat nacional, pagava la part del desmemoriat. Quan, Joan, cansat de pagar sempre aquella part que no el pertocava es va queixar va haver de sentir-se dir de tot: insolidari, xenòfov, pessetero català...

Això, amb motiu de la campanya per les Eleccions al Parlament de Catalunya, és el que l’ha passat a dirigent d’ERC Joan Puigcercós. Fins i tot el sempre assenyat Iñaqui Gabilondo va dir, ahir en el seu programa de CNN+, que ell mateix s’havia sentit ofès per les paraules de Puigcercós dites el passat diumenge, en castellà: "Tenemos a la Agencia Tributaria instalada en Catalunya, mientras que Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios".

Ja és prou sabut (m’ho deia el meu pare): “Les veritats ofenen”. També hi ha una dita castellana què va bé al cas: “Quienes dicen las verdades pierde las amistades”.

En la meva opinió la veritat, dita amb el màxim respecte al ciutadans de tot l’Estat, és així: Andalusia viu de subvencions, Euskadi té consideració fiscal d’Estat federal, amb Madrid Hisenda és molt considerada... i Catalunya senzillament paga.

dimecres, 10 de novembre del 2010

La unitat de temps


Els físics diran que el tema d’avui és “el segon”, aproximadament 1/86.400 del dia solar mitjà; qui vulgui esbrinar més sobre el segon (símbol s) trobarà un magnífic article a la Viquipèdia. Però, no és aquest el tema; quan penso en el temps transcorregut des dels meus primers records trobo que és un conjunt compacte, com un cabdell de fil, el qual va creixent amb el pas dels dies al mateix ritme que decreix la madeixa: metafòricament la floca representa el total de la nostra pròpia vida.

Amb la meva edat, aquest concepte unitari del temps viscut té efectes en l’apreciació dels fets històrics: relativitza la velocitat i la distància dels esdeveniments. De petit, també en l’adolescència, quan parlava el pare d’una guerra civil passada. Em semblava un fet llunyà, però només havien transcorregut una vintena anys. Ara, aquestes dues desenes d’anys són un breu període durant el qual he vist néixer els fills dels nebots, i dels veïns; ara aquests cadells són universitaris.

Al matí hem assistit al sepeli de la veïna Maria, una dona excel·lent que ha mort als 91 anys. Calen un parell de dotzenes de cabdells com el seu per endinsar-nos en la Ibèria romanitzada contemporània de Sèneca. Per un nen com l’Èric, que acaba de fer 6 anys, calen 350 cabdells.

Penso, doncs, que hem de copsar els temps de vida viscut, com un recull, un àlbum on enganxem els aprenentatges, els records, les experiències... la qualitat dels quals la decidim nosaltres mateixos, no pas la deessa Fortuna. Els que tenim edat de ser avis, i besavis, hauríem de sentir-nos satisfets del gruix de l’àlbum que hem omplert. De tant en tant cal donar-li un cop d’ull, mirar enrere, recordar els bons moments i també aprendre dels errors a fi d’utilitzar correctament cada segon del temps que encara tenim per endavant.

Recordo un meu amic, mecànic constructor d’utillatges i matrius, amb el qual, després de “prejubilar-se”, ens vam trobar casualment passejant per la vorera de l’Agut, en acabar les pertinents salutacions va dir-me:
“He arribat a una etapa de la vida en la qual ja no em fa por la mort. Els meus dos fills són independents. Els he donat part de la indemnització que vaig rebre pel tancament de la fàbrica. De manera que tot el que em resta de vida és un extra que penso aprofitar, si les xacres m’ho permeten, en fer el que m’agrada: gaudir de la bellesa, escoltar bona música, llegir bons autors, aprendre...”

dijous, 4 de novembre del 2010

El llorer


Avui no tinc ànims per escriure un article com caldria, per exemple: sobre el fals laïcisme de l’Estat, sobre la flagrant discriminació de la dona en la branca romana del cristianisme, sobre el cost de la visita del cap de l’Estat Vaticà prevista pel proper cap de setmana. O també, sobre la fragilitat del flux gas-petroli que dóna vida, cada dia, al món. Sobre Josep Pla, Juan Goytisolo y tants altres escriptors amb sentit comú. Sobre la manca de sentit comú dels rescatats: Vilalta i els seus amics... Per tant, en comptes de fer un article esclaridor, no goso dir brillant, faré un senzill comentari a propòsit del llorer que tan amablement van donar-nos la nostra neboda i el seu marit.

Llorer: “Laurus nobilis”. Diu la GEC (edició de 1998, volum 14, pàgina 111) que és un arbre perennifoli dioic de 2 a 15 m d’alt, de fulles oblongues agudes i aromàtiques, quan les arrenques de l’arbre i les tritures amb els dits fan una agradable olor similar a la canyella, però més dolça i fina (...) Es troba als barrancs humits, al costat de les masies, etc, plantat o naturalitzat. És molt apreciat per les fulles que són un condiment excel·lent.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

El quadern gris


Amb motiu del centenari de naixement de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) el grup editorial Cercle de Lectors va publicar, en el 1997, el conegut recull de comentaris i observacions en forma de dietari i denominat per Pla com “El quadern gris”, escrit entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, publicat per primer cop el 1966, amb reelaboracions confirmades. El període comprès en el dietari coincideix amb els darrers cursos de llicenciatura de Pla en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

El dietari de Pla està farcit de descripcions de les gents i del paisatge tan familiar: Pals, Palafrugell, Calella, Llafranc, Begur, Calonge, Torre Valentina, Palamós... el far de Sant Sebastià, Aigua-Xelida...

Es remarcable el contrast entre la vida rural, dura però atemperada de l’Empordà i el món barceloní post-bèl·lic, estudiantil, dels cercles literaris i les tertúlies. Magnífica l’avaluació de determinats professors, dels seus tics i dels estudiants "calaveres" que diria Larra.

Després d’iniciar-se en “ciències” i sortir malparat del xoc amb el professorat (i amb els estudiants) va passar a ”lletres” i acabà essent advocat; però, a la vista de l'opinió que Pla té dels professionals de les lleis, citada més avall, no és gens estrany que mai excercís del seu “Dret”.

Mireu el que deia Josep Pla el 12 de març de 1919 en el dietari:

... A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l'he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d'un cert equilibri humà. Així, l'establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeus-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S'hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l'adulació, de l'habilitat. No s'hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.

L’irlandès Jonathan Swift (1667-1745) ja s’havia expressat, referint-se als lletrats, en termes de similar pessimisme en l’obra satírica i plena de crítica a la societat del seu temps: “Els viatges de Gulliver”, publicada el 1726, i ara considerada erròniament un conte d’aventures fantàstiques dirigida als infants.

Retornant al dietari de Pla: És del tot recomanable llegir-lo, fins i tot pels estudiants de les Facultats de Dret.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

La TV Celestina



Tarda de dilluns, cel blau intens sense núvols, típica de tardor catalana refrescada amb un ventet de garbí. Miro de llegir un bon gruix del dietari “El quadern gris” de Josep Pla. Una edició del Cercle de Lectors feta el 1997, en commemoració del centenari del naixement de l’autor. Deixo el punt del llibre a la pàgina 428 (el llibre consta de 711 pàgines); l’haig de retornar a la biblioteca la propera setmana. Tot hi haver tancat la porta de l’habitació, que em serveix d’estudi, m’arriba una mena de rebombori, un garbuix de sons esmorteïts plans i greus; provenen d’un programa que en aquest moments emet la televisió d’Andalusia. A casa ens arriba el seu senyal analògic perquè el distribueix la mancomunitat de veïns després de capturar-lo via satèl·lit. Algunes tardes la senyora Consol, mentre fa la feina, mira aquest programa. És un format de celestinatge conduït pel popular productor i presentador Juan José Bautista (Juan y Medio) on es posa en contacte persones “d’edat avançada” amb finalitats de cercar companyia i afecte. Els diàlegs solen ser com el següent:

-Presentador. – Cecilia, ¿Cómo quiere que sea el hombre que la llame?
-Cecilia. –Pues, que sea serio, formal; que le guste salir; que no fume ni beba; que no sea separado ni divorciado... Que le guste el campo...
-Presentador. –Cecilia, tenemos al teléfono a Manuel, viudo de 70 años y a Francisco, viudo de 72 años...


Però, la càndida innocència no resulta gratis. L’enorme quantitat de temps i de recursos tècnics esmerçats en aquesta mena de teràpies propies de llars de l’ancianitat a algú pot semblar discutible; sobre tot quan ho fa una entitat pública, com és una televisió autonòmica (Canal Sur), que ens costa molts milions d’euros als contribuents.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Melmelada de figues


Sovint els amics i familiars que tenen una figuera a l’hort o al jardí tenen una sobreproducció puntual de figues al començament de la tardor. Tot i que ells ens conviden a fruir d’aquesta deliciosa fruita mediterrània, i bíblica, en el millor del seu punt la gran quantitat de figues, per exemple de la varietat coll de dama com les de la foto, aconsella elaborar-les de manera que durin fins la propera temporada. Un procediment que aplica i ens explica la nostra amiga Antònia és el següent:

Preparem: Pots de vidre ben nets que tanquin hermètics, figues i sucre. La quantitat de sucre serà un quart del pes que fan les figues un cop netes i sense pell. Així, per quatre quilos de massa de figues sense pell caldrà un quilo de sucre.

Procediment: Tenint les figues a l’abast tindrem dos recipients ben a mà; un per posar al foc, una olla farà la feina de forma excel·lent, on dipositarem les figues netes i pelades i un altre ple d’aigua clara per netejar-nos quan calgui els dits i el ganivet. Amb molta cura anirem pelant les figues que deixarem en el recipient que anirà al foc. Un cop pelades totes les figues es trituren i es posa l’olla al foc, remenant de tant en tant, fins que faci flop flop. Llavors afegirem el sucre, sense deixar de remenar, i ho mantindrem al foc uns 15 minuts més. Retirem l’olla del foc i comencem a omplir els pots que de seguida tancarem hermèticament. Un cop plens els pots els ficarem en un altre recipient amb aigua freda i ho portarem al bull. Quan comenci a bullir tancarem el foc i ho deixarem refredar sense treure el pots de l'aigua. I ja està... La melmelada preparada per a un any.

Bon profit!

NOTA: Hi ha qui posa aigua, suc de llimona, canyella, més sucre... Però, el procediment de la nostra amiga Antònia és el que hem transcrit aquí.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Tri-ident


L’Arsenio Escolar, un periodista dels diaris digitals, o numèrics dit amb terminologia més afinada com solen fer els francesos, ha escrit recentment sobre els noms castellans: Mafalda, Mencía, Urraca... I això m’ha fet venir a la memòria el nom de la taverna que des de molts anys enrere consola els assedegats clients del carrer de la patrona de la música del meu barri; i de més lluny també.

L’antiga carboneria dels anys cinquantes, víctima del progrés energètic, va esdevenir botiga d’embotits, pernils i vins de Moriles o Montilla assolint el nom de designació popular “La bodeguilla el Luque”. Més tard va ser un bar, de patrocini lluminós, retolat “Doña Mencía” en memòria del poble cordovès d’on eren originaris els propietaris; per descomptat que ningú feia servir el nom oficial. Després va començar a ser anomenat “El bar de Pepe”, fet coincident amb canvi de gestor, administrador i cambrer amb motiu de la senectut del propietari que cedí les claus de la porta i de la caixa al fill gran, Pepe. A finals del segle XX els canvis econòmics, de clients i de costums van fer trontollar el negoci de manera que el bar va ser traspassat a uns nous propietaris els quals el van transformar en bar restaurant només de dies feiners amb menú del dia de 10 euros; va ser quan van canviar el rètol de la porta per “Bar el Trident”; nom que avui conserva tot i que ha anat canviant de propietaris múltiples vegades.

Creieu-me, un únic lloc amb tres o quatre noms; molt entranyable i amb molta història.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Fangs


Més de cinquanta anys abocant els residus de la purificació de la bauxita (procediment que requereix grans quantitats de sosa càustica i aigua) han fet vessar el vas, tal com havia de ser tard o d’hora. En el cas de l’empresa MAL Hungarian Aluminium el que ha sobreeixit, amb efectes catastròfics el passat dia 4 d’octubre, ha estat la sopa alcalina corrosiva que resulta de la separació de les impureses fèrriques de la bauxita.

Alguns reporters, parlaven erròniament de l’acidesa del vessament que ha causat morts i desenes de ferits. Cal recordar que el fang corrosiu (pH13) ho ha estat per la seva alcalinitat, el contrari del que fan els àcids.





Com moltes altres catàstrofes industrials aquesta ha estat 100% per causes humanes. No ha estat pas un accident. Quan, de petits, jugavem a fer dics en les aigües de la riera vèiem com finalment sempre (ho repeteixo: sempre) els dics acabaven col·lapsant: apareixia un petit fil d’aigua que arrossegava part del dic, primer a poc a poc; però, en pocs segons el cabal de la fuga s’incrementava exponencialment esdevenint impossible d’aturar, i au! Tornem-hi a començar... La propera bassa hauria de construir-se amb els “corners” més arrodonits i amb una clara indicació de nivell màxim admissible.

En el poble de Kolontar les analítiques del dia després, encarregades per Greenpeace, mostraven que els rierols portaven (a més de gran quantitat d’hidròxid sòdic i sals fèrriques) 110mg/kg d’arsènic, 1.3 mg/kg de mercuri i 660 mg/kg de crom; una sopa molt poc recomanable.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Crisi i realitat


-¿Cal retornar al proteccionisme?

No sempre coincideixen en el temps confirmacions tan nítides d’una mateixa realitat des de diferents perspectives; parlo de la crisi. Casualment, o no per casualitat, en les darreres 24 hores m’ha arribat un allau de mostres del desastre econòmic que ens envolta. Situació inquietant, sobretot el dia després de la “Vaga General” del passat 29 de setembre, quan a la CNN un parlamentari catalanista deia que el seu programa inclou com un punt fonamental la protecció al sector primari. Certament els pagesos i ramaders són, cada cop més, escanyats pels clients, pels distribuïdors, pels subministradors de matèries primeres i pel sistema fiscal. Aquest maltractament si no l’aturem tindrà conseqüències nefastes directament pel conjunt de la població i del país.

Un altre sector maltractat és el del petit i mitjà empresari. Un ciutadà que posa a disposició de la societat el seu patrimoni, enlaira una empresa, dóna treball a un grup de persones, i quan ha de menester suport financer, fiscal o institucional (no parlem de suport sindical) troba que està més sol que l’Adam abans que li traguessin una costella.

En l'àmbit personal aquests altres efectes de la crisi m’han aclaparat a l’inici d’octubre: Un meu amic, l'Àngel Hervàs, ha esgotat el contracte amb un petit empresari del sector elèctric, l'Empar Sollana fa molts mesos que cerca feina vanament en el sector serveis; una altra dona de la família que treballa en la indústria tèxtil, vestigi del que era nucli productiu de la comarca, ha estat convocada a una reunió el proper dilluns perquè l’empresa s’ha quedat sense diners per pagar sous. No cal recordar que jo mateix sóc a l’atur des de desembre de 2005. Quan he baixat a comprar, el pa de cada dia, un veí m’ha comentat que a l’empresa on treballa la seva dona (serveis municipals a escoles) han de retallar 30 llocs de treball i que el criteri serà fer fora els treballadors amb més antiguitat. L’home creu segur que la seva dona serà acomiadada.

Finalment, ¿qui no té coneguts que avui dissabte estan treballant per recuperar les pèrdues de la festa “proletària” del 29S?

dijous, 30 de setembre del 2010

Ombres i fum del 29S


Madrid: Ho va mostrar la CNN. Després de la marxa en manifestació pel centre de la capital els dirigents sindicals de la UGT i CCOO fan una valoració eufòrica envoltats de pancartes vermelles i banderes tricolors de la República Espanyola; s’entona, amb el puny alçat, “La Internacional” l’himne del proletariat i dels pàries de la terra. Ja sabeu en que han quedat les despulles de les successives associacions internacionals dels treballadors: des de l’AIT fins la IV Internacional, passant per la II Internacional (la de la socialdemocràcia) i per la III (la dels partits comunistes leninistes).

Barcelona: Ho veiem en diverses cadenes de TV. Uns quants centenars de pocasoltes, delinqüents, brètols i vàndals ocupen el centre de la ciutat durant moltes hores, aprofitant la convocatòria de vaga contra les disposicions del parlament estatal en matèria laboral i per l'austeritat. El resultat d’aquesta acció oportunista, que enterboleix les mobilitzacions de les organitzacions “democràtiques”, està prou recollit pels mitjans de comunicació: Mobiliari urbà cremat, també van cremar un cotxe de la policia municipal, comerços saquejats, aparadors trinxats, bombers apedregats... Em pregunto si els responsables identificats seran jutjats pels seus delictes.

Conclusions: L’activisme sindical des de la transició (amb la legalització dels sindicats al final del franquisme) ha demostrat el seu paper específic en la societat espanyola i catalana. Els sindicats majoritaris, un cop legalitzats, van assumir el seu paper d’organismes burocràtics lligats als organs de l’estat i depenents dels seus pressupostos, en altres paraules: lligats al sistema, que els necessita com interlocutors malgrat l’ínfima afiliació (15%). Una altra especificitat hispana és l’exuberància de sigles d’organitzacions polítiques i sindicals; reflex de la divisió i debilitat de totes les esquerres. Amb aquestes cols no es poden cuinar altres sopes que no siguin: incapacitat d’actuar amb un programa coherent, constructiu i engrescador; desmovilització i resignació. Perquè el que sí tenim són múltiples organitzacions enfrontades, sense militants amb la formació que caldria, sense sentit crític, sense iniciativa, aptes per caure en vicis estalinistes.

Podem dir que l’èxit de la jornada del 29S ha estat visual, òptic, de rebombori mediàtic; però, no pas del convenciment dels participants, sovint segrestats pel bloqueig de trens, autobusos i de les vies de comunicació; com va passar amb el tall del Pont de Carranza de forma que tota la ciutat de Cadis va quedar per hores en estat de setge.

De la crisi econòmica, segurament, ens en sortirem. Molt més difícil serà sortir de la crisi de lideratge i de manca de ciutadans de bona fe, i capacitats per arrossegar del carro en el que tots estem lligats. Encara més difícil serà que marxi en la direcció correcta.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Obesitat



El més recent informe de l’OCDE, (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) sobre la salut dels ciutadans diu que l’obesitat creix sense aturador i que ha arribat a nivells de pandemia. Espanya ocupa el poc honorable tercer lloc en la llista de països amb obesitat infantil i juvenil.

Entre les causes l’informe cita el canvi d’hàbits alimentaris i la manca d’activitat física. Els nostres infants, en general, han deixat o no han entrat mai a la dieta mediterrània i quan surten de l’escola passen una mitjana de tres hores davant una pantalla: del televisor, videojoc, ordinador, pantalla de butxaca... Tant és la mena d’aparell electrònic, el cas és que sempre es tracta d’una activitat totalment sedentària.

Per acabar d’espatllar la salut dels infants moltes mares, i pares, en un afany de sobreprotecció, de frenètic interès per guanyar temps, o per simple desídia i comoditat acompanyen amb cotxe els fills des de casa al centre escolar i després a la inversa, cada dia i al llarg de tot els curs. Només cal que observeu els embussos del trànsit a qualsevol de les escoles d’educació infantil i primària dels nostres barris en les hores d’entrada sortida dels alumnes. Aquesta evidencia d’ús irracional dels vehicles particulars passarà factura en el futur: en la qualitat de vida dels fill, els quals ara condemnem a una futura obesitat tot volent-los facilitar la comoditat de llevar-se els matins mitja hora més tard, i així no haver d’anar caminant a l’escola.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Pròxim Orient


He rebut un correo-e d’un antic company de feina que ha viatjat aquest estiu per Síria i Jordània. Sé que les seves motivacions han estat purament turístiques, lluny de les recents i polèmiques versions de turisme solidari organitzat per algunes ONG que contràriament al que aquestes sigles indiquen estan tan lligades i són tan dependents d’institucions governamentals; pregunteu a Barcelona Solidària. Però, tornant al meu company, diu que el seu viatge ha estat sublim tot i que gaudir de meravelles, pròpies dels contes de les Mil i una nits, té un preu: s’han de suportar temperatures de 46ºC.

L’equilibri de forces en la zona, anomenada Pròxim Orient (Orient Mitjà, The Middel East segons la literatura nord-americana), és de gran interès i cal que el món pari atenció al que passa en aquells països. Síria i Jordània són al mig, tal com la fibra neutra d’una barra sotmesa tensions en els extrems. A la riba de la Mediterrània està Israel, amb 200 caps nuclears, en pugna amb un Líban dirigit en part, o totalment segons alguns experts, per Hezbolà (El partit de Déu); a la banda oriental, més enllà del malaurat Iraq està l’antiga Pèrsia (l’Iran del president Mahmud Ahmadineyad) que ara concentra tota la seva energia en la purificació massiva d'urani, amb més que possibles aplicacions bèl·liques. La tensió creix i cal saber quan i qui aturarà la cursa en direcció a la catàstrofe abans no s’arribi a la tensió crítica: A un punt sense retorn.

divendres, 10 de setembre del 2010

Paradoxes del 9S

- 1 -

No puc deixar de comentar la consigna cridada ahir en la festiva concentració (a compte de qui?) en Madrid dels delegats sindicals en la línia preparatòria de la “gran festa” del 29S, anomenada “huelgón” per un dels dirigents sindicals. En part va sobtar-me el crit de la massa sindical: “¡Zapatero dimisión! I en part també va afligir-me constatar com els representants oficials dels treballadors feien pinya i causa comú amb el lamentable partit de l’oposició parlamentària en el Congrés de l’Estat; partit dirigit per la FAES, un “think tank” d’ultradreta tan agosarat que va implicar Espanya en la barbàrie de foc i sang contra Irak. Ara resultarà que la solució als problemes dels treballadors espanyols passa per la dimissió del president del Govern... No anem bé! ¿Què han fet aquest sindicats, i els representants elegits dels treballadors en els últims anys, per aturar l’hemorràgia de pèrdues de llocs de treball i tancament d’empreses? Entretant, visca l'Arcàngel Sant Miquel!
- 2 -


L’altre paradoxa surt de la fervent defensa de les curses de braus i altres festes “populars” de la rància Espanya. En un municipi de la província de Madrid, una dona de 48 anys ahir va morir en ser-li esberlat el cap (sic) per la banya esquerre d’un endarrerit toro en les festes del poble. Enguany, són sis les persones mortes en aquesta mena de populars festes. L’Excel·lentíssim Alcalde va justificar la no suspensió de les festes perquè “Los encierros son una tradición desde el siglo XVI”. I encara reben ferotges crítiques i atacs els antitaurins. Ja ho diu una vella dita “Quien muere por su gusto hasta la muerte le sabe a gloria”. Però, no estic totalment d’acord amb aquesta afirmació en el cas d’aquesta infortunada dona, que ha deixat sense mare un fill de 15 anys; si els responsables municipals i les autoritats han armat un parany en el qual ha mort algun ciutadà, la responsabilitat en gran part és d’ells, sense discussió. Algú ha pensat en demandar aquells que han autoritzat la celebració de la bestial, atàvica i mortífera festa? Demano perdó, m’oblidava del qualificatiu que ho justifica tot: tradicional.

Ai senyor! Quant ens falta per assolir la civilitat en aquesta Espanya carregada d’irracionals crueltats tradicionals.
***

dimecres, 1 de setembre del 2010

Feines d'estiu


Un dia del proppassat agost, a les 12:45h la nostra Rosamunda Ximena de 86 anys havia de visitar-se, pel control rutinari de les operacions de cristal·lí a que va ser sotmesa anys enrere; a tal efecte vam acompanyar-la en atenció a la seva avançada edat. L'oftalmòleg va dir-li que tot estava correcte, dintre del que s'ha d'esperar en intervencions d'aquest estil, total que l'han donat l'alta mèdica, és a dir: han tancat el seu historial de seguiment d'aquestes intervencions quirúrgiques.

El més interessant ha estat visitar les novíssimes instal·lacions de Consultes Externes de l'Hospital Local. Només entrant troves una màquina terminal informatitzada que en passant el codi de barres del dors de la teva tarja sanitària el llegeix amb un raig "làser" imprimint a l'instant el paperet amb el teu número de visita (per exemple el 3766), el número de consultori (92), el nom del metge... i color de la sala; en el cas de la Rosamunda era la sala Blanca. Tot seguit hem caminat per passadissos, sales Verd poma, Blau turquesa... i d'altres colors. Finalment quan hem arribar a la sala Blanca: Sorpresa! una munió de portes amb pany electrònic, que el personal sanitari obre apropant una tarja personal. Totes les portes numerades i amb una pantalla de disset polzades situades al costat del muntat de la dreta. Hem trobat la porta 92 amb la corresponent pantalla LCD del sistema informàtic centralitzat: amb el nom del metge que visita en aquell consultori, l'especialitat, els números del pacients en espera (allà apareixia el número 3766) i quan el pacient havia d'entrar la pantalla mostrava a la part interior un botó verd acompanyat del text "passi" i el número 3724 en grans dimensions.

La meravella informatitzada no implica més eficàcia i rapidesa en la visita: eren passades del 14:00 quan hem sortit de Consultes Externes. La nostra estimada Rosamunda m'ha dit "què pensaré que quina rifa m'ha tocat que l'haig d'acompanyar sempre, amb la seva filla gran, en les visites a cal metge". Naturalment, l'he dit que no s'ha d'amïonar, que les altres filles no tenen la fortuna de poder atendre-la perquè tenen néts, no tenen cotxe, tenen feines, tenen els marits ocupats... i moltes altres causes que fan que la filla més adient per acompanyar-la és sense discussió la Laieta. Tant ella com jo, de bon grat, deixem les nostres ocupacions, que les tenim malgrat que des d'afora alguns poden pensar el contrari, i l'acompanyem amb entusiasme. Com també van fer en aquella ocasió la Rosalia i el seu marit, Pau, quan la van acompanyar a Urgències perquè a la nostra iaia Rosamunda se l'havia sortit per primer cop l'húmer esquerre.

La propera visita mèdica de la iaia serà a cal dentista, poc abans de la diada. Després, si no passa res, i sobretot si ella es troba animada, l'acompanyarem a balneari de Caldes de Bohí, serà el 27 de setembre. Aquesta és l'agenda de Rosamunda determinada per la precarietat de la seva salut. Heu de tenir present que el Metotrexato que s'injecta els dilluns és magnífic per combatre l'Artritis Reumatoide però que també té efectes secundaris impedint el creixement cel·lular. Una causa més perquè Rosamunda trobi que els vestits se l'hi fan amples i llargs.

No us atabalo més. Això, doncs, és el que té la condició de l’èsser humà. La natura ens ha previst per portar al món una generació; cosa que amb 40 anys n'hi ha prou i de sobres; o potser ja no? La resta d'anys, són de propina, un regal, fins que la mecànica aguanti. El pitjor és quan s'espatlla el software, com la veïna Antònia que ja no sap empassar-se el menjar i s’està tot el dia lligada al seient. O com la veïna Remedios que van enterrar el passat dijous després de molts anys amb l'Alzheimer.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Benvinguts! Viatgers d'Àfrica


No fa ni deu hores que estàvem a la terminal T1 de l'Aeroport del Prat, amb altres familiars en missió de recepció i acollida dels nostres turistes per territoris africans. Entre les dotze de la nit de dilluns i la una de la matinada de dimarts van arribar els nostres viatges procedents de Cap Verd, via Lisboa. Quant els hem saludat el primer que ens ha explicat el nostre nebot Sergi és que els ha passat de tot: uns dies sense aigua i altres amb inundacions... Ja ens ho explicaran amb més detall. Resulta que les inundacions de Mindelo les va produir la naixent tempesta tropical Danielle, la mateixa que va fer anular el seu vol de retorn a casa i molts altres problemes. De Danielle sentirem més notícies quan passi pel Carib.

Anit ens temíem que s'ens compliqués la recollida dels nostres passatgers per l'arribada dels ostatges catalans alliberats, per l’Organització del Magrib Islàmic. El segrestats (hauríem de dir “els ex-segrestats” o “els alliberats”, o “els ex-ostatjats”...) van arribar passada la una de la matinada a la T2 on els esperaven diversos mitjans de comunicació, envoltats d'una cinquantena de persones moltes d’elles personal de seguretat, perquè hi eren presents l’Excel·lentíssim Alcalde de Barcelona i el Molt Honorable President de la Generalitat. Aquests altres il·lustres viatgers, vull dir: Albert Vilalta i Roque Pascual, han arribat al Prat després d’haver patit nou mesos de segrest al desert; i, sobretot, després cedir a la major part de les exigències dels segrestadors. Per una part s'ha fet que el Govern de Nouakchott (Mauritània) consentís, no sabem a canvi de què, a les exigències dels segrestadors, extradint a Mali (de fet transigint a l'alliberament) un dels seus dirigents, l'organitzador del segrest dels cooperants catalans, anomenat Malien Omar Sid'Ahmed Ould Hamma, dit "el Saharaui" i per altra part s'ha efectuat el pagament d'un generós rescat, segons fonts fidedignes de 7 milions d'euros i segons la televisió Al-Arabiya de entre 5 i 10 milions d'euros.

Aquí podeu escoltar el comunicat dels segrestadors agraint el bon saber fer del Govern espanyol i dels seus serveis secrets.

Per acabar, vull ser breu i no cal comentar res més. Tant sols desitjar-vos: Salut i seny!
---

---

dijous, 19 d’agost del 2010

Què vols ser quan siguis gran?

---

Aquesta és la gran pregunta que em preocupa; i que, aquí ho declaro, volia desenvolupar-la com a tema per aquest blog des de molts mesos enrere. Evidentment no me la faig a mi mateix, és clar! Si heu llegit el text que acompanya el títol del blog sabeu que la meva vida professional ha mort, soc un element d’allò que de forma eufemística diuen aturat, o prejubilat, però que en realitat podem classificar com el rebuig humà del teixit productiu que s'ha eliminat. Quan destrueixes una indústria els components dispersats per la dinamita del procés globalitzador tenen diverses destinacions: la runa de les parets de fàbrica omplen tàlvecs, les màquines (el hardware) se’n van als països emergents, o a les plantes siderúrgiques, els terrenys acaben a mans de l’especulació immobiliària i finalment les persones, els professionals amb experiència, els recursos humans, acabem convertits en una mena de subproductes sense aplicació abocats a l’atur o a la jubilació anticipada.

El què m’inquieta, molt més que el meu propi futur, és el destí de la nova generació que ha d’ocupar el llocs productius (i directius) en la societat futura. Un dels molts efectes negatius de la destrucció de llocs de treball és la pèrdua dels que saben i la destrucció dels seus coneixements. Els oficis s’aprenen veient com ho fan els mestres. Qualsevol activitat amb una mínima exigència de professionalitat s’ha d’haver après amb un munt d’hores d’experiència pràctica, impossible d’obtenir sense la guia del mestre, del operari qualificat, del treballador format amb milers d’hores d’activitat productiva. Es fàcil donar formació a un ajudant de jardiner que només ha de bufar fulles seques d’àlbers i plataners, però no l’hi maneu esporgar una bardissa de boix o un camp d’oliveres o ametllers sense la direcció d’un expert en aquestes matèries.

Malgrat tot, encara no seria prou dolent que hagués treball per a molta mà d’obra poc qualificada. El joves que surten dels Instituts d’Educació Secundària als setze anys tindrien l'opció d'obtenir un sou a canvi d’un treball regularitzat. Tindrien un suport econòmic sobre el qual bastir la seva vida d’adults. Però la realitat demostra que aquesta no és la forma en que els joves, en sortint de l’institut, orienten la seva presència d’adults en un món d'adults. A una edat d’insuficient maduresa, als catorze, o als setze si han de triar fer batxillerat, i sobre tot als divuit quant acabat el batxillerat s’ha de triar l'opció de fer estudis universitaris, els nostres joves han d'optar per una professió, han de triar el que volen ser quan siguin grans. Sovint aquesta decisió es pren irracionalment, seguint consells dels amics de la colla, o per la moda del moment, i no per un impuls vocacional clar. La major part dels universitaris (segons enquestes recents) han arribar a la seva facultat per aquesta mena d'inèrcia. A les Facultats de Dret madrilenyes tenen més estudiants que a tot el Regne Unit. Aquest estudiats mai s'han respost la pregunta: Què vull ser en la meva vida d’adult?; per tant, mai s’han vist en la disjuntiva de triar un camí ferm, clar i precís que els hi dugui a un futur satisfactori. Entre el vint-i-cinc i el seixanta-cinc anys s'extén un enorme període de vida adulta que en bona part estarà determinada per l’elecció professional dels anys del batxillerat. Lamentablement molts joves no saben triar el seu futur. Es deixen arrossegar per la cadència dels anys, indolentment, quan acaben una llicenciatura fan un, dos, tres masters, no per acomplir el seu objectiu vital, ho fan perquè no volen deixar la confortabilitat protectora del seu rol d’estudiant sense responsabilitat professional; potser és per les condicions de vida actuals que tendeixen a retardar l’arribada de l’edat adulta, en part culpa dels pares que sobreprotegint-los no els hem deixat madurar.

També s’ha de donar la raó a aquells que afirmen que els nostres joves són víctimes de la indústria de l’oci.
-Quants joves dediquen una desproporcionada quantitat de temps a les activitats d’oci. Són clients d’unes indústries que els exploten econòmicament alhora que els manté narcotitzats en un estat d’adolescència perpètua.
-Quantes hores de videojocs dediquen els nostres joves estudiants robant-les-hi al descans, a l’estudi, o a una activitat més sana per l’organisme.
-Quants joves viuen el cap de setmana a tope a base d’estimulants de tota mena i els dilluns arrosseguen un cos trinxat incapacitat per aprendre ni per rendir eficientment en qualsevol activitat.
-Quantes hores dediquen els nostres joves a injectar-se en vena hores i hores de televisió. Un darrer càsting per un conegut programa de telerealitat d’una cadena privada d’àmbit estatal ha mobilitzat 60.000 persones (sobretot joves) que per assolir l’èxit personal volen tancar-se en una casa envoltada de càmeres que enregistraran 24 hores al dia les seves insubstancials i deplorables vides.

Definitivament cal un gir en les estratègies educatives, en tots els àmbits de responsabilitat: el pares, els mestres, els autors dels plans d’estudi... Perquè, si volem una societat formada per homes y dones, i no per criatures incapacitades per decidir, s’ha d’educar de manera que formem persones amb responsabilitats, dit d’altra forma: amb capacitat per prendre decisions; i entre elles a una de les decisions més importats de la vida, responent assenyadament a la pregunta: Què vull ser quan sigui gran? El mateix fet de respondre-la ja és un pas dintre de la maduresa. Per això, els joves de 16 anys, lògicament immadurs, en general no saben respondre-la i trien professió sense saber per què.

Fa pena veure perdre’s l’enorme potencial de la joventut el qual ben orientat tindria l’èxit assegurat. En un món de mediocritats narcotitzades aquell que sap el que vol, amb voluntat ferma i habituat a l’autodisciplina, establint-se un clar criteri de prioritats, arribarà allà on s’ho proposi, sense trampes, amb honestedat; però, indubtablement amb l'esforç (no arribo a dir sacrifici) propi de la gent madura que sap el que vol i està convençuda de que l’obtindrà.

Més amunt he apuntat un problema que caldrà desenvolupar en un altre article: La responsabilitat de les indústries de l’oci en el deteriorament social; potser és un efecte més de la pressió dels mercats en un món econòmicament ultra-liberal. I consegüentment seria interesant saber quins efectes tindrà per al futur la laxa formació tècnica, professional i social del joves de segle XXI.
---

diumenge, 15 d’agost del 2010

Tabac d'embullar



L’Administració, millor dit: el seu departament fiscal, i les tabacaleres contemplen amb cobdícia la creixent tendència dels nostres joves, i no tant joves, a fumar tabac d’embullar (de liar com diuen en castellà). Tot i la pujada de més del 45% a que va ser sotmesa aquesta presentació de tabac l’any passat resulta que el cost per gram és equivalent a una tercera part del que s’ha de pagar per les cigarretes empaquetades en 20 unitats. Mentre que per una cigarreta “Marlboro” o “Ducados” el fumador paga fins uns 20 cèntims d’euro, un embullat de “Pueblo” surt per 7 cèntims d’euro (1).

La nova moda, per raons diverses, està creixent arreu d’Europa. Els alemanys fumen el 25% del seu tabac embullat. La mala imatge (els que embullen tabac semblen porretes) està cedint pas a la imatge ecològica: el tabac “Pueblo”, per exemple, s’anuncia lliure d’additius, contra les més de 200 substàncies potenciadores de l’addició que contenen les cigarretes clàssiques.

Una nova indústria, doncs, tindrà perspectives de creixement: la fabricació de petaques per a tabac. I per acabar, un consell als fumadors, millor no fumar, però si heu de fumar fumeu tabac lliure d’additius.

---
(1) Font: "El País", 15.08.2010, suplement: Negocios, pàgina 6.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Medicaments de sang


Fitxa tècnica
Títol en castellà: El jardinero fiel
Títol anglés: Constant gardener
Direcció: Fernando Meirelles
Països: Regne Unit i Alemanya
Any: 2005
Duració: 129 min
Gènere: Drama, thriller, denúncia política.
Guió: Jeffrey Caine; basat en la novel·la de John Le Carré
Interprets
Ralph Fiennes (Justin Quayle)
Rachel Weisz (Tessa Quayle)

El continent africà tradicionalment ha estat font de recursos per a les empreses del primer món, des dels fosfats i el cacau per a les indústries catalanes de la primera meitat del s. XX, passant per la immensa aportació de mà d’obra esclava en segles anteriors per l’explotació de les Amèriques, fins l’actual obtenció de recursos d’alta tecnologia com el “coltan”; a més de fusta, petroli, diamants; peixos de les ribes de l'Atlàntic i de l'Índic. A tot això cal afegir la utilització de la població, amb la col·laboració del dirigents locals, en l'experimentació de nous fàrmacs que d'aquesta forma immoral estalvien grans quantitats de diners a diverses empreses multinacionals farmacèutiques.

Aquest darrer aspecte és el que denuncia la pel·lícula que la TV1 va emetre ahir vespre: El jardinero fiel. No vull, aquí, aprofundir en l’avaluació artística del film. La senyora Weisz va ser guardonada amb un premi Òscar (2005) per la seva actuació en aquesta obra. La fotografia i les localitzacions són excel·lents quasi de documental. La temporalització amb masses flashbacks és una mica dispersant, tot i que la narració és fàcilment comprensible. Oficialment l’actor principal, el fil conductor de l’acció, és Ralph Fiennes; però, la protagonista de pes, encara que l’Òscar va ser-li atorgat per a la millor actriu secundària, és Rachel Weisz, la Hipatia del film Àgora, d'Amenábar. Veient-la en la pel·lícula d’ahir confonia Rachel Weisz amb Kiera Knightley de Orgullo y prejuicio dirigida al 2005 per Joe Wright. Compareu les fotos adjuntes.

En conclusió, puc dir-vos que ahir vam veure a la televisió pública estatal una excel·lent i artística denúncia de les males arts de determinades i poderoses empreses que cotitzen en borsa. La novel·la en que es basa la pel·lícula està inspirada en fets reals succeïts al 1996. No fa pas gaire que un article de Le Monde diplomatique denunciava la persistència de fets similars.
---

dijous, 29 de juliol del 2010

Llibertat antitaurina



Entre les nombroses veus que s’han aixecat criticant la històrica resolució sobirana del Parlament Català, contra les curses de braus d’ahir 28 de juliol, sorprèn la de l’escriptor Pere Gimferrer que ho considera un atemptat a la llibertat i a la cultura. Potser vol dir la cultura i costums prefranquistes; ja sabem que Lorca, Hemingway, Miró i Picasso eren partidaris d’aquesta anacrònica fiesta.

L’argument de fet tradicional i cultural, en el sentit antropològic, no és suficient per mantenir aquesta tortura cruel vers els animals. També es tradició la mutilació femenina en extenses zones d’Àfrica, i fins i tot l’esclavitud. Qualsevol persona civilitzada aprovaria la prohibició immediata d’aquestes pràctiques inhumanes.

Altres veus insisteixen en criticar el Parlament Català perquè amb aquesta llei, diuen ells, retalla llibertats. Casualment molts anti-prohicionistes són els que aplaudeixen el recent retall que T. C. ha fet de L’Estatut, retallant (prohibint) la llibertat dels catalans a decidir sobre els seus drets. També surten veus d’aquells campions de la llibertat que tan sols la visió de la paraula “Prohibit” els fa venir picor a la tendre pell de puresa llibertària. Doncs, sí, de vegades cal prohibir coses: No circular en sentit contrari, no beure lleixiu, no abocar escombraries als jardins, no robar, no baixar a les vies del tren... Només des de la ingenuïtat proudhoniana, o des de la mala fe, hom pot reclamar-se a favor de la llibertat de torturar públicament el braus, o de mantenir una rància tradició que ens avergonyeix a una majoria de conciutadans.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Desig i passió al climateri


He acabat de llegir "L'enganyada" de Thomas Mann. Aquesta és una de les darreres obres de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura de 1929. Es tracta d’un relat breu, de poc més de cent pàgines, però que condensa amb perfecció la subtil bellesa i l’enorme elegància destil·lada per un mestre en la descripció de la naturalesa humana en la recerca de la felicitat, tot i sabent que al final ens espera la mort. Aquesta consciència de finitut és la que dóna sentit als moments de gaudi íntim transgredint, si cal només un instant, les convencions morals d’una societat restrictiva.

El relat mostra les vivències de Rosalie mare d’una filla, Anna, de vint-i-nou anys, coixa de naixement, d’una intel·ligència excepcional; i d'un fill, Eduard, dotze anys més petit que l'Anna. Rosalie, vídua des dels quaranta, anys acaba de fer els cinquanta-dos, sent despertar una passió pel jove professor d’anglès del seu fill; situació que permetrà a l’autor descriure les relacions de confiança i suport mutu entre mare i filla. El personatge del professor se’ns mostra més en segon terme, com l’objecte de l’amor retrobat i d’una passió que la vídua Von Tümmler no va fruir ni tan sols en els seus anys de matrimoni. L’engany despietat arribarà paradoxalment amb aparença de retorn a la vitalitat i a una nova joventut.

Recomano llegir aquesta peça d’extraordinària sensibilitat, poètica; plena d'artístiques descripcions de jardins, i boscos a les ribes del Rin, de mansions senyorials, i sobretot de sentiments intensos, vitals, humans. Tots ells mostren la seva vàlua davant la irrupció indefectible, natural i brutal de la mort. Per alguns comentaristes aquest relat és també una versió literaria i moderna de "La primavera" de Sandro Botticelli, una visió del triomf de la natura.

Títol original: Die Betrogene (1953)
Títol català: L’enganyada
Autor: Thomas Mann
Edició catalana: Viena Edicions
Barcelona, 2008
Col·lecció: El cercle de Viena
Traducció: Joan Fontcuberta
Pàgines: 111

Imatge: Retall de "La dona de groc", de Max Kurzweil (1899)
...

diumenge, 11 de juliol del 2010

10 juliol 2010


Segurament tenim una dita catalana equivalent a aquella castellana de "No hay mal que por bien no venga". És el que ha passat amb l'insult perpetrat contra els catalans per controvertit Tribunal Constitucional, una mena d’antidemocràtic superpoder situat per sobre del Parlament i del Senat. Inspirat pel sector més ranci de la descomposició imperial, que representen els nostàlgics del franquisme, ens ha estripat allò que els catalans vam decidir el 2005.

Benvinguda sigui, doncs, l'ofensiva sentència contra el nostre Estatut del 2005 (R.I.P.) perquè ha obert els ulls als qui dormien, i perquè ha encès la metxa per la justa reivindicació de la sobirania de la Nació Catalana; tant viva, tant maltractada (no és ser victimista queixar-se de pagar els impostos d'on surten el 60% dels sous milionaris d'aquells que ens retallen llibertats). Dintre d'Espanya, sí... Dintre de la UE, sí... Però, amb dret a decidir sobre les nostres competències.

Aquí teniu una lletra del Pete Seeger, tan vigent encara. Va bé per a practicar l'anglés... I per a mantenir encesa la flama reivindicativa.

dimecres, 7 de juliol del 2010

El consol



Títol original en francès: La consolante
Autora: Anna Gavalda
Edició catalana: Edicions 62, Barcelona, 2008
Col·lecció: El balancí, núm. 588
Traducció: Xavier Garcia Minuesa, Ona Rius i Carles Sans
Pàgines: 537

L’Anna Gavalda va ser un agradable descobriment, a ran de la pel·lícula Junts i prou comentada en aquest mateix blog encara no fa tres mesos. Així, doncs, accidentalment vaig conèixer l’obra d’aquesta escriptora nascuda al 1970, mare de dos fills i divorciada, que escriu sobre la quotidianitat de forma tal que se’ns mostra nítida i molt, molt, propera.

He acabat de llegir El consol i la sensació ha estat de ratificació en l’estil personal de la l’autora. En aquesta novel·la descriu la transformació vital d’un home de 47 anys, Charles Balanda, arquitecte d’èxit que finalitza una relació de parella amb la Laurence, urbana; i per una cadena de casualitats arriba a establir un nou vincle afectiu, amb la Kate rural.

Les innovacions tecnològiques i les descripcions tècniques són de rabiosa actualitat. Charles viatja constantment des de París a Moscou, Amèrica, Lisboa... Per saber l’hora mira el telèfon mòbil. Dibuixa amb tauleta digitalitzadora, amb AutoCad i també amb Ròtring. Finalment fuig de la vida frenètica de congressos i de projectes arreu del món, gràcies als vincles del passat, per arribar a una nova vida de pagès, molt més simple, cosa que no vol dir sense grans responsabilitats.

En conclusió la novel·la mostra el món actual per mitjà d’una historia romàntica del segle XXI. Molt recomanable per a aquells lectors disposats a acceptar noves formes i estils narratius.

dimarts, 29 de juny del 2010

Bufetada del TC


El més grans, recordareu el final de la pel·lícula “Novecento” que B. Bertolucci va dirigir al 1976. En una de les últimes escenes del film veiem un adolescent italià antifeixista que corria entusiasmat, amb un fusell a la mà, darrere la enorme bandera vermella teixida amb retalls del poble i per al poble; l’atura un delegat del novísim govern republicà, l’hi pren el fusell d’una sotragada mentre li propina una sonora bufetada al jove; el qual veu estabornit la realitat de qui mana en la Itàlia alliberada.

El controvertit Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol, ahir: dilluns 28 de juny del 2010 (altre dia negre com l’11 de setembre de 1714) va repetir-nos una ofensa similar als milions de catalans que vam creure en el nostre Estatut. Caldrà veure qui, i com, reaccionarem davant aquesta intolerable ingerència en la llibertat ciutadana del catalans.

diumenge, 27 de juny del 2010

Alzheimer. Carta a Sergi


Bon dia, Sergi, i altres lectors.

Vull agrair-te el tema que accidentalment m’has suggerit per al meu blog: la incidència de la malaltia d’Alzheimer en la nostra societat. Recordo la teva observació de sobretaula la passada tarda de Sant Joan a casa de la iaia Rosario; el teu comentari sobre l’alta incidència de demències en el tram de carrer on viu la teva àvia de 86 anys. M’he informat, un xic, sobre el tema i podem dir que la causa d’aquesta elevada incidència té dues explicacions: una demogràfica i l’altra urbanística.

La causa demogràfica està relacionada amb l’envelliment de la població i amb l’augment de l’esperança de vida. Els estudis recents sobre el tema demostren que, a Espanya, una de cada dues persones més grans de 85 anys tenen el cervell afectat per l’Alzheimer. Per la mateixa raó, de caire demogràfic, els països pobres de l’Àfrica oriental no tenen població amb demències senils, perquè no tenen població senil. Allà l’esperança de vida no arriba als 50 anys.

L’explicació urbanística és clara a poc que observis la història i els orígens del barri de t’àvia. Tant ella, com els seus veïns, foren aquells immigrants que des dels anys cinquantes del segle XX van construir, amb mil dificultats i sacrificis (impensables en la major part de la blana joventut actual) el barri. Aquelles persones tenen, ara, més de 70 anys; per tant tenen molts números per a que els hi toqui la sinistra rifa de l’Alzheimer.

Afortunadament està previst que tu i jo arribarem a l’edat d’aquestes persones. La vida de les quals va ser molt més heroica que les de la meva generació i la teva. Ells van aixecar el barri, la ciutat, i la societat del benestar que ara gaudim. Per això, merèixen la meva més gran, i sincera, admiració i respecte. A nosaltres ens tocarà (a cara o creu) patir, i fer patir a aquells qui ens envoltin, aquesta terrible malaltia producte, potser, de la nostra llarga vida. És, tal com diu la meva Angi, allò de que: En el pecat duem la penitència. No t’ho sembla així?

Ah! Recorda! Per a ser ferits per l’Alzheimer als 65 anys cal només un cartutx en el tambor de 10 forats. Als 85 anys, tenim un cartutx en un tambor de 2 forats.

Salut! Que falta ens farà

dissabte, 26 de juny del 2010

Ignorància o desídia?


Foto: Mercadal a les vies de tren (Indonesia)

Després del mortífer accident de la nit de Sant Joan a l’estació de tren Castelldefels-Platja vaig enviar un correo-e als meus amics on explicava els fets que demostren les conseqüències tràgiques de la ignorància.

Ara, han passat dos dies, disposem de molta més informació i el que resulta més remarcable de les causes d’aquella tragèdia és la desídia dels usuaris. Potser també desídia del tarannà social actual, desídia en l’acompliment de les més elementals normes de civisme. Desídia és no respectar les bones formes de convivència ni les d’ús dels elements públics; desídia és “colar-se” sense pagar bitllet en el tren, metro o bus; desídia és passar per on està prohibit. Però, compte! Desídia és, també, no fer respectar les normes als altres; desídia és permetre que els infractors se’n surtin sistemàticament amb impunitat.

Necessàriament s’han de respectar les normes cíviques, de convivència, de respecte al proïsme. En cas contrari ens caldrà molta policia, vigilants, guardes de seguretat i, com nó, controladors de la policia, vigilants del vigilants, asseguradors de la seguretat... Més valdrà, doncs, plegar-ho tot i marxar a Suècia o qualsevol altre país civilitzat.

diumenge, 20 de juny del 2010

Mútua de Terrassa


L’Administració no té diners i l’austeritat arriba a tots els àmbits de la seva gestió. I, com no? també a la sanitat. La modèlica institució concertada Mútua de Terrassa s'haurà d'estrènyer el cinturó salarial (també hauran de reduir-se altres despeses) com a conseqüència de la retallada del 3,21% de l’aportació de la Generalitat.

Segons els diaris, el conglomerat de Mútua té una massa salarial de 117 milions d’euros. La reducció passarà per tres opcions, prou conegudes per molts assalariats industrials de Terrassa: a) Reducció del sou; b) Reducció de plantilla i c) Les dues anteriors alhora.

El sindicats tindran feina a convèncer a uns i altres de la desagradable opció de guanyar menys sou per fer el mateix treball; o més treball, en el cas de la molt probable reducció de personal. El fets són tossuts i cal témer que de la previsible picabaralla entre l’empresa i els representants sindicals els més esquitxats serem els usuaris. Què hi farem, som en temps de crisi.

dijous, 10 de juny del 2010

Arquitectura i delit


Aquests dies (9, 10 i 11 de juny) s’està celebrant a Pamplona (Iruñea) un Congrés Mundial d’Arquitectura, sota el títol: Arquitectura: més per menys. L’objectiu és establir uns principis per una arquitectura més humana, eficient i més respectuosa amb l’entorn.

En definitiva per a parlar d’una arquitectura en les antípodes de la casa que aquesta tarda en una cadena de televisió mostraven com exemple de modernitat i disseny. El nyap mostrat, de tres nivells, pot comprar-se a Galícia per 300.000 € amb les escales flotants, com la de la foto, extraordinàriament apropiades per a trencar-se l’espinada i el cap.

Pensava, en la meva ingenuïtat, que parar trampes per fer mal a les persones era delicte penat per la llei. O, potser, no és delictiu fer escales sense passamà ni barana?

dimecres, 9 de juny del 2010

Europa, on vas?


Imatge: La balsa del "Medusa" - Th. Géricault, ca. 1817-1818 - Museu del Louvre.

Després de la política d’incentivació adoptada per les administracions europees ara ha arribat l’hora de tancar l’aixeta del manà sorgit dels fons públics. Aquella política recomanada pel G20+2 ha estat substituïda aquesta setmana per la política d’estrènyer el cinturó. Alemanya ha anunciat un retall de 80.000 milions d’euros. Tota Europa va pel mateix camí.

Obviament, aquesta dràstica reducció de les inversions públiques significarà menys activitat econòmica, menys treball, menys ingressos fiscals; a canvi de més atur; a més d’una propera irreversible i certa reducció de les cobertures socials: no hi hauran més diners per a la sanitat, ni per a l’ensenyament, ni per a sous de funcionaris...

Això no impedeix que el 50% del meus veïns s’hagin instal·lat aparells d’aire condicionat. Total, l’energia està subvencionada per l’Estat i el consum energètic desorbitat no sembla tenir aturador. Un dia, proper sens dubte, ens arribarà la veritable factura en forma d’estirada d’orelles dels amos dels diners que financen el nostre insostenible ritme de vida. O, hauríem de dir: ritme de despeses? Ho diu el Banc Mundial. Llegiu més AQUÍ.

Cal, doncs, arribar a un equilibri entre la productivitat i el consum. Només s'ha de seguir el vell consell de no estirar més el braç que la màniga.


**** ****

dimecres, 2 de juny del 2010

Mitges veritats i ocultacions plenes


Dues casualitats m’han fet pensar en el tema d’aquest article. Una va ser la visió dels primers minuts de la pel·lícula del gran Yasujiro Ozu, de l’any 1950, Les germanes Munakata. Un conflicte entre el passat i el present a partir de les vivències de les germanes: Setsuko i Mariko Munakata. Va ser l’escena on el metge, amic i company d’estudis del pare, diu a la germana gran, Setsuko, que el seu pare malalt de càncer no viurà més de sis mesos. La filla pregunta si el pare ho sap. El metge respon: Probablement sí, però no ho diguis a la teva germana... L’altre fet va passar poques hores abans de visualitzar la pel·lícula de l’Ozu. Patrícia, una gran amiga resident en un país de l'Atlàntic tropical, em va telefonar per comunicar-nos que l’ancià pare del seu marit ha estat traslladat a la ex-metròpoli per tractar una afectació greu de la seva salut. Feia pocs dies que una germana de la Patrícia m’havia fet cinc cèntims de la precària salut del sogre de sa germana, exigint-me, a més, que no o comuniqués a ningú.

Potser també vosaltres, lectors, heu rebut sol·licituds de confidencialitat similars alguna vegada. Penso que sovint aquestes exigències no tenen justificació i ens fiquen en el compromís de ser còmplices d’un engany.

Recordo la petició del meu pare en el seu llit de l’hospital on moriria setmanes més tard: No vull que digueu res a les meves germanes. El pare no volia mostrar-se en aquell estat agònic davant les seves germanes. El seu era un sentiment de púdic respecte vers les germanes que pretenia allunyar-les de la visió de la brutalitat de la mort imminent amb les seves nafres. El pare pretenia reduir el patiment de les ties, en el convenciment que era menys dolorós per a elles anunciar-les la mort de l’ancià germà, un fet consumat; que, al contrari, fer-les viure i empatitzar el dolor físic, l’agonia, el deteriorament del cos i de la ment de la persona que tants anys les ha acompanyat compartint la vida. D’acord amb la mare vam accedir parcialment a aquesta petició; vaig dir a les ties: El vostre germà ha estat ingressat a l’hospital, molt greu, però no vol visites, disculpeu-lo, és la seva darrera i última voluntat.

Altres casos no són tan justificables. Com aquella setmana de finals d’any quan l’oncle Albert va ingressar d’urgència en un centre hospitalari per una insuficiència respiratòria, de la qual ara està força recuperat. No recordo qui va trucar-nos informant del fet i demanant que no ho diguéssim a la iaia Maria, a fi d’estalviar a la dona preocupacions; i més aquells dies quan ella havia programat una celebració familiar amb la presència de tots, inclòs l’oncle Albert. Pocs dies després la iaia Maria va patir una gastroenteritis que la va dur directament a l’hospital on la van ingressar en un “box” de la planta d’urgències, just al costat del seu gendre Albert. Ella va passar un parell de dies només separada per un llençol del malalt de qui no havia de saber res. Sabem del cert que el caliu familiar del lloc va fer més ràpida la millora de tots dos.

Lamentablement, sovint el generadors d’aquestes prohibicions són autèntics censors que limiten la llibertat d’informació de la família. Recolzant-se en un fals concepte de protecció impedeixen que uns familiars sàpiguen l’estat de salut d’un altre amb qui, potser, estan fortament vinculats. Sense saber-ho els censors actuen contra els interessos i la maduresa del familiar desinformat. També volen fer-nos còmplices de la seva ocultació. Amagant la veritat menteixen i a més volen fer-nos mentiders.

Potser caldria aquí recordar el que deia un vell poeta castellà, cantat per Paco Ibáñez:

Pues amarga la verdad,
quiero echarla de la boca;
y si al alma su hiel toca,
esconderla es necedad.


-- --

dimarts, 25 de maig del 2010

Aprimar-se al maig


Avui tocava anar a la farmàcia del barri a comprar dentifrici. I què penseu que he trobat? Una munió de dones que okupaven els tres mostradors del lloc conjuntament amb l’atenció de les tres dependentes de l’establiment. El més sorprenent és que totes les clientes eren ateses en la seva demanda de productes per aprimar-se, tot comentant dietes miraculoses, les virtuts dels derivats de la soia, etc. Casualitat? I jo pensant que l’operació biquini era un mite.

**** ****

Sortint de la farmàcia he retornat al meu raonament del dia: Què pot induir un Ajuntament com el de Puigcerdà al repartiment de 40.000€ entre els bons conductors del municipi? Trobareu les explicacions del consistori als diaris. Bàsicament, diuen, es tracta de retornar l’import de les multes als conductors sense denuncies a fi de deixar clar que les sancions per faltes de trànsit no són amb finalitat recaptadora.

Ara, quan toca estrènyer el cinturó especialment en el sector públic, inclosos els comptes municipals, sorprèn aquesta peculiar disposició del municipi pirinenc. Potser la finalitat última és publicitària i del que es tracta és de fomentar el turisme... Vés a saber.

El problema és la lectura que els malpensats faran: L’Ajuntament de Puigcerdà, amb l’alcalde d’ERC, premia amb diners públics les persones que compleixen les normes cíviques. El pas següent seria premiar amb diners municipals qui llenci la brossa al contenidor especificat; també aquells caminants que traspassin els carrers pels passos de vianants respectant els semàfors... I potser acabaríem per premiar, sempre amb diners públics, els fills que respectin els pares i els marits que no maltractin la dona. Un camí perillós, no us ho sembla?

dimecres, 19 de maig del 2010

Jugar a la ruleta russa


El tema d’avui me l’ha suggerit un fet comentat en un telenotícies. La pantalla ens mostra un home, amb aspecte de turista, captant amb una càmera imatges d’un tren en moviment. L’home està molt a prop de les vies, mentre enfoca el tren amb la gravadora un altre tren se l’acosta per l’esquena a molta velocitat. Amb el soroll del primer tren no percep la perillosa proximitat del segon. Els combois del segon tren passen a més de 100 km/h fregant-li a pocs decímetres del braç dret. Tot queda en un ensurt, d’aquells que es recorden tota la vida.

Quelcom de semblant va passar-nos en diferents ocasions a la meva amiga Núria i a mi. En el passat la meva ciutat estava traspassada d’Est a Oest per una doble línia de ferrocarril que tallava la ciutat en dues meitats les quals restaven comunicades només per un parell de ponts i tres passos “a nivell”. Però, el ciutadans per anar a la feina, o per a qualsevol activitat que obligués a traspassar la via, no trobaven cap problema per creuar-les fent el camí més curt. La pràctica era així: primer saltar el canal de drenatge caminar sobre les pedres granítiques que feien de llit a les travesses després saltar successivament les quatre barres paral·leles de ferro i un cop arribats a l’altre canal de drenatge saltar fora del perill.

Un matí, quan anava a la feina, la Núria va guaitar com s’apropava un tren, va esperar-se que passés i confiadament va creuar les vies; des de l’altra banda un home li feia senyals que ella no entenia. Just quan va acabar de traspassar les vies un segon tren va passar veloç per la via contraria del primer, envoltant la Núria d’un espantós remolí de vent. També jo vaig patir un ensurt semblant: Arribant a les vies amb uns companys miro a dreta i esquerra, veig un tren que s’apropa des de Manresa amb direcció Barcelona, espero que passi. Sense tornar a mirar traspasso la via encara envoltat pel terrabastall del primer tren, no sento el soroll del segon tren que s’acosta per la dreta, salto per sobre les vies de ferro caminant sobre les pedres soltes i encara no les he deixat que em passa fregant el segon tren. Ara la línia de ferrocarril està totalment soterrada o enlairada, aïllada per evitar aquells accidents.

Aquesta historieta serveix per a il·lustrar com, sovint, no som conscients que a les activitats quotidianes, com són anar a la feina o prendre un medicament, ens guiem per decisions molt i molt arriscades; de fet, és com si juguéssim a la ruleta russa amb un revòlver que té el carregador quasi ple de cartutxos amb bala.

Salut i bona sort!

dissabte, 24 d’abril del 2010

Alícia i Tim Burton



Decepció. Aquesta és la sensació que deixa la darrera pel·lícula del director britànic, Tim Burton, basada en el famós text del matemàtic Lewis Carroll.

Potser, com molts altres espectadors, esperàvem un plat exquisit compost amb la suma dels bons ingredients: Tim Burton, L. Carroll, J. Depp, Bonham Carter, meravellosos efectes especials, un pressupost fantàstic... El resultat, no tant dolent com una gasòfia, però sí més aviat una escudella sense substància; de 108 minuts de durada que resulten excessius, malgrat el ritme frenètic d’algunes escenes pròpies de videojoc o videoclip.

Resumint, amb un parell de dotzenes de imatges n’hi hauria més que prou per gaudir de l’àlbum de fotos d’aquesta Alícia. Així no caldria patir d’una sala de cinema amb ferum de crispetes, bosses buides de patates pel terra i llaunes de refresc per les butaques. Tot això, després d’haver pagat 6 euros amb 70 cèntims per empassar-se vint minuts de publicitat a una potència acústica de 100 dB. I després els propietaris de les sales ploren per la fugida dels espectadors. Algú està matant el cinema convencional i no són pas els manteros.

Fitxa tècnica:
Títol: Alicia en el país de las maravillas
Direcció: Tim Burton
País: EUA
Duració: 108 minuts
Gènere: Fantasia
Producció: (Disney) Tim Burton, R. D. Zanuck, Joe Roth, Jennifer Todd, Suzanne Todd
Música: Danny Elfman
Actors: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hataway

dimarts, 13 d’abril del 2010

Junts, i prou!



Títol original: Ensemble, c'est tout
Direcció: Claude Berri.
País: França.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama romántic.
Interpretació: Audrey Tautou (Camille), Guillaume Canet (Franck), Laurent Stocker (Philibert), Françoise Bertin (Paulette),
Guió: Claude Berri; de la novel·la d’Anna Gavalda.
Música: Frédéric Botton.
Fotografia: Agnes Godard.
Vestuari: Sylvie Gautrelet.

Una molt agradable pel·lícula va ser emesa ahir per la TV2, “Juntos, nada más”; interpretada per la coneguda i sempre perfecta Aubrey Tautou (Amelie). El guió està fet segons una obra literària d’Anna Gavalda, nascuda al 1970. Alguns crítics diuen que tracta de quatre perdedors. No penso el mateix, els personatges no són perdedors, són pròxims, gent normal: un cuiner, una dona de fer neteges, una àvia a prop de la mort, un venedor de postals d’origen aristocràtic.

Els personatges i els fets narrats al film descriuen situacions molt quotidianes: el problema de compartir l’habitatge, els embolics de la feina; però, sobre tot les tensions de les relacions interpersonals. La qüestió més important, el compromís amb els altres. Són personatges amb problemes, és clar; qui no té uns divorciats a la família; qui no té uns familiars que s’enfronten a la propera mort i a les residències per a l’ancianitat; qui no té un familiar que tem el compromís; qui no ha sacrificat relacions, fins i tot sexuals, a canvi de evitar la vinculació amb l’altre; qui no ha matat mai l’enamorament. Qui no té a prop tensions entre pares i fills.

No! La pel·lícula no tracta de perdedors, tracta de éssers humans, molt humans. Afortunadament, com nosaltres.


Anna Gavalda:
Autora de la novel·la

dissabte, 3 d’abril del 2010

Una ceba cultural


Diuen que la televisió ocupa al món actual un important paper educador, de transmissió de valors i de cultura. No sembla així, al menys veient la 1, la principal cadena pública de l’Estat. Només cal fixar-se en el programa diari que emet aquesta cadena entre les 7 y las 8 de la tarda. Allà, he vist, i escoltat, aquesta setmana les següents perles:

Primera. Una reportera, suposadament amb titulació adequada al seu treball, deia referint-se al paviment de llambordes que apareixia embrutat pels incívics espectadors de les processons: “...que acaban ensuciando el asfaltado...”

Segona
. Un reporter, molt popular, remenant pots i olles deia que al afegir líquid a la farina de blat s’obtenia una “...emulsión...” Quan el que aquest terme defineix és la suspensió d’un líquid en altre, tal com és la llet: que és una emulsió de greix, en forma de microscòpiques gotes, en un medi aquós.

Així doncs, entre empedrats que són asfaltats i farinetes que són emulsions em venen ganes de plorar, tal com si trinxés ceba. Ara, quan s’ha eliminat la publicitat d’aquesta televisió estatal, és llàstima que amb diners públics es paguin uns professionals incompetents que malmeten la cultura. ¿Qui selecciona el personal d’aquest programes? El ministeri de la Sra. Sinde hauria de vigilar la cosa pública cultural, al menys amb la quarta part de la passió que posa per defensar els interessos dels músics i altres autors de la corporació SGAE. O no?

dilluns, 29 de març del 2010

Tórtores



Avui, dia de soleiat matí, he parat el cotxe i he sortit, uns minuts, a fi de passar la camussa humida pels vidres de l’automòbil. Dies enrere va plovisquejar una mena de fang llefiscós originat per la topada de l’aire càlid carregat d’aigua mediterrània i de pólvores saharianes amb l’aire fred septentrional. El resultat d’aquell fenomen meteorològic va convertir una carrosseria decentment presentable en una superfície de perfecte camuflatge bèl·lic.

Entretingut en aquella prosaica feina de neteja he estat sorprès pel cant d’una tórtora que m’ha saludat amb el seu crit característic d’afirmació territorial, no confondre amb el parrupeig nupcial. M’ha meravellat, sobretot, quan s’ha aturat sobre un fanal a pocs metres d’on jo hi era. Allà s’ha estat, mirant-me, mentre amb el bec s’endreçava les plomes de sota l’ala.

A més de la solitària tórtora m’han acompanyat els ininterromputs cants variats i melodiosos de les caderneres. Finalment he deixat per acabada la feina envoltat de l’aire que les brigades de jardineria municipal aromatitzaven amb l’herba que en aquells moments retallaven de l’extens prat que voreja tot el llarg del passeig d’Icaria. Excel·lent dilluns de primavera! No us ho sembla?