dijous, 28 de gener del 2010

Els 400 euros electoralistes passen factura



El 2008 va ser el primer dels dos anys d’aplicació de la fantàstica mesura electoralista del PSOE, a través del seu Govern, consistent en reduir la cotització per la renda en 400 euros. La cosa va implicar la injecció de 5.000 milions d’euros/any, amb efectes més que discutibles, en el sistema econòmic. Veieu, aquí, un article del meu blog sobre el tema.

Ara, al gener de 2010, els aquells efectes de la moneda (vull dir dels 400€) mostren l’altre cara. El calaix de l’Estat esta prou endeutat com per deixar de recaptar un altre exercici fiscal els 400€. Consegüentment els pensionistes, el passat dia 25, i els assalariats a final de gener van trobar els uns i trobaran els altres la desagradable sorpresa de que la pensió, o la nòmina, els ha estat reduïda respecte del 2009. Fonts solvents diuen que són uns deu milions els afectats.

Francament, sembla que el Govern del PSOE està fent tot el possible per perdre electors.

dimecres, 27 de gener del 2010

La vaca i els llops

Foto: José Saramago amb la seva esposa, Pilar del Río

El següent relat és de José Saramago, escriptor en llengua portuguesa i premi Nobel de 1998. La història és a la novel·la “El viaje del elefante”, (2008) editada per Alfaguara i l’explica l’hindú que té cura de l’elefant al comandant encarregat de la seguretat del paquiderm en el viatge de Lisboa a Viena. La meva traducció queda així:

-Quina història és aquesta? –Va preguntar el comandant.
-La història d’una vaca.
-Les vaques tenen història? – va tornar a preguntar el comandant, amb un somriure.
-Aquesta, sí. Van ser dotze dies i dotze nits en unes muntanyes de Galícia, amb fred, i pluja, i gel, i fang, i pedres com navalles i matolls com ungles, i breus intervals de descans, i més combat i atacs, i udols, i bramuls. La història d’una vaca que es va perdre pels camps amb la seva cria de llet, i que es va veure rodejada dotze dies i dotze nits, i que fou obligada a defensar-se i a defensar el fill, en una llarguíssima batalla. L’agonia de viure al límit de la mort, un cercle de dents, de goles obertes, les escomeses brusques, les banyades que no podien faltar, de tenir que lluitar per si mateixa i per un animalet que encara no podia valer-se, i també en aquells moments en que el vedell cercava les mamelles de la mare, i mamava lentament, mentre els llops s’apropaven, amb l’espinada tensa i les orelles agusades. -Subhro (nom del guia i home que té cura de l’elefant) va respirar a fons i continuà.
-Després de dotze dies la vaca va ser trobada i salvada, també el vedell, i varen ser conduïts triomfalment fins el llogaret. Tot i això, el compte no acaba aquí, la cosa va continuar dos dies més, després dels quals, perquè s’havia convertit en una vaca brava, perquè havia après a defensar-se, perquè ningú no podia dominar-la o apropar-s’hi, la vaca va ser morta, la van matar, no els llops que havia vençut durant dotze dies, sinó el mateixos homes que l’havien salvat, potser el mateix amo, incapacitat per a comprendre que, havent après a lluitar, aquell abans conformat i pacífic animal no podia parar mai més.

dijous, 21 de gener del 2010

Europa i Haití


Foto 1: Infants de marina dels EUA controlant la capital haitiana després de l’expulsió del president electe Aristide el 29 de febrer de 2004.

Naomi Klein ja ho va dir en el seu llibre de l’any 2007 “La doctrina del shock”. En aquell minuciós estudi desvetllava l’aprofitament capitalista dels desastres naturals, i els no naturals, que sovint colpegen les comunitats humanes. Des de la dictadura de Pinochet de 1973, fins el tsunami de l’oceà Índic del 2004, passant per l’huracà Katrina, l’atac a les torres de Nova York l’11S i la invasió d’Irak; en tots aquells desastres el conglomerat industrial, comercial i governamental va aixecar la seva pila de guanys econòmics sobre la bastida de la catàstrofe, la guerra o la inseguretat ciutadana.

Ara toca Haití, destruït pel terratrèmol del 12 de gener. Serà una nova oportunitat on es demostrarà la certitud de les tesis de N. Klein. Segons els mitjans, després de nou dies de caos la situació comença a estar controlada pels militars nord-americans, que han fet de l’aeroport de Port-au-Prince la pròpia i exclusiva base d’operacions, en prejudici d’organismes com MSF (Metges Sense Fronteres) i expulsant periodistes internacionals que s’hi havien instal·lat.

Entretant, Europa mostra l’evidència de la seva incapacitat per prendre cap posició directiva. Ha estat escombrada, com l’ONU, de qualsevol paper rellevant per solucionar la crisi haitiana. Això sí, tret d’aportar l’ajut humanitari en forma de milions d’euros que no sabem qui gestionarà.


Foto 2: Descàrrega inicial de material, el dia 18 de gener de 2010, per l’assentament dels 16.000 militars nord-americans encarregats d’organitzar la reconstrucció d’Haití.

Font de les imatges: Internet i The Washington Post

dijous, 14 de gener del 2010

La destral


Un dia, l’endemà d’una festa de noces, una veïna de la núvia recordava es fets del dia anterior. Mai s’havia impressionat tant com en el moment en que sortia la núvia del portal, que era una casa més avall de casa seva. El matí assolellat, el cel nítid. L’aire de maig que olorava a roses. Tot era alegria i elegància, vestits cars, sabates boniques, joies lluents, polseres, pameles... A més, ella havia estat, de sempre, molt amiga de la núvia, sobre tot quan jugaven al fons del carrer sense sortida, a recer del fred en les tardes d’hivern. Al nuvi també el coneixia, des de feia tres anys, quan va començar a venir per aquell carrer acompanyant la veïna, amb qui ara s’havia casat.

Aquell casament no se’l podia treure del cap. Un fet era evident: La núvia era poc menys d’un any més gran que ella.

-I jo! Quan em casaré? –va pensar la noia-. Soc fadrina! Però, cap xicot m’ha dit mai res amb intenció de ser la meva parella.

Mentre reflexionava així i feia les feines de casa la noia no parava de pensar en el tema que l’obsessionava.

-I si em demana per festejar el llenyataire? Tindré la sort de que s’hi fixi en mi? És un bon xicot, fadrí com jo. Tot i que passa moltes temporades al bosc; perquè, a més de llenyataire també treballa amb el seu pare fent carbó d’alzina. Si em demanés per sortir, acceptaria de seguida, festejaríem un any, em presentaria la seva família, i jo a ell la meva; després, ens casaríem i aniríem a viure a la caseta que el seu pare té al bosc. Tindríem un fill, preciós, ros i blanquet. Deixaria el nen dormint a la bressola per fer el dinar del meu marit; que vindria de treballar del camp, amb la seva destral a l’espatlla. Ell deixaria la destral penjada del ganxo de la paret sobre el llit del meu fill, el ganxo de la paret no estaria prou ferm, la destral cauria... i mataria el meu fill!

-Ai! Fillet meu! –exclamà la noia, estirant-se els cabells mentre plorava embogida de veritable dolor, amb llàgrimes reals, per la mort del seu imaginari fill, de fantasia.

Font: Històries de la iaia R.G.M.
Font de la imatge: AQUÍ

dimarts, 12 de gener del 2010

Les bombolles de l’aigua de pluja


Aquest és un relat que les àvies explicaven als néts els dies de pluja, però no d’una pluja qualsevol. Parlo d’aquella pluja que en caient les gotes al terra fan bombolles persistents. Tots les heu vistes; malgrat que la vida urbana cada cop fa més inusual percebre fenòmens naturals com ara les gebrades, les rosades i fins i tot la simple visió d’un cel estelat amb la Via Làctia.

El fet que es relatava era aquest: Una tarda de pluja, d’aquella mena de pluja en que les bombolles persisteixen en els bassals dels camins, dos homes toparen en una solitària cruïlla. Un d’ells, amagat sota l’ample barret i amb mocador de farcell cobrint-li la cara, va obrí l’esmolada navalla i mostrà lluent la fulla just un instant abans de clavar-la plana sota les costelles cercant el cor de l’infortunat que en sentint-se ferit de mort mentre queia a terra entre bassals i rierols de pluja va dir al seu botxí:

-No et pensis que la meva mort restarà oculta per sempre, perquè no hi ha ningú a la vista que pugui acusar-te. Les bombolles de l’aigua que ens envolten són testimonis de la teva acció i et denunciaran.

Malgrat la serenor amb que havien estat pronunciades aquelles paraules l’assassí satisfet de l’èxit de la seva criminal acció llençà una mirada de menyspreu sobre el cos de la víctima que restava estirat al terra envoltat de fugisseres bombolles d’aigua de pluja.

–Ningú m’ha vist i ningú em denunciarà –digué l’assassí dirigint-se al mort caigut al seus peus.

Llavors va marxar a casa i continuà la vida tal com si res no hagués passat. Ni tan sols la seva muller sospitava qui havia matat, tan oportunament, l’enemic del seu marit.

Passats uns anys, va ensopegar-se una altra tarda de pluja, d’aquella que feia persistents bombolles de l’aigua. L’home assegut al porxo de casa al costat de la dona va recordar les paraules de la seva víctima. Empès per una forta sensació de confidencialitat induït per la tarda plujosa digué a la dona:

-Recordes el mort de la cruïlla
-Sí.
-Doncs, jo el vaig matar. El ximplet, mentre moria, em va dir que les bombolles de l’aigua li farien de testimoni per denunciar-me... Això no ho expliquis mai a ningú –demanà a la dona.
-Descuidat. Pots estar ben segur que no ho diré mai a ningú.

Passaren els dies, i la dona va rebre la visita d’una germana a qui respectava d’allò més. De seguida li va venir el desig de fer-la partícip de les seves cuites, i digué:
-Estimada germana recordes aquell veí que van trobar mort a la cruïlla dels camins de ponent. Doncs, el va matar en meu marit! Sobretot no ho diguis a ningú!

La germana va pensar que podia fer una excepció a la sol·licitud de silenci i va explicar el fet del seu cunyat a una amiga vídua de tota confiança. Això sí, pregant-li que no desvetllés mai aquell secret.

La vídua li explicà a una filla, aleshores casada amb el germà d’un conseller de l’Ajuntament... L’assassí no trigà gens en ser detingut, empresonat, jutjat i condemnat, tot gràcies al testimoni contundent d’unes humils bombolles de l’aigua.


Font: Relat inspirat en les històries de l’àvia R.G.M

dimarts, 5 de gener del 2010

La nit de Reis



El primer regal de Reis que recordo va ser un llibre. Un objecte preciós de paper setinat, tapes dures, poques pàgines, format quadrat; amb lletres grans, majúscules de color verd oliva y minúscules negres, de font similar a la Times New Roman. El llibre, un conte infantil, feia referència a un nen, l'Andreu, el qual mostraven les diverses il·lustracions amb pantalons golf. La bellesa d’aquell llibre, la seva olor, el seu tacte, tot plegat em feien venir immenses ganes de saber llegir.

Pocs anys més tard, tal dia com avui vigília de Reis, ja havia après a llegir. Aquella nit el meu pare, davant la meva insistència, va donar-me els regals que em tenia reservats per unes hores després: Un compàs de dibuix i altres eines escolars. Em vaig decebre, jo havia demanat un joc d’arquitectura, un conjunt de peces de fusta tenyida amb colors bàsics. El meu pare va marxar, amb la bicicleta, a comprar-me el joc demanat abans no tanquessin les botigues. Ni a Juguetes Felisa del portal de Sant Roc no el va trobar. Finalment va comprar un caríssim trencaclosques de plàstic. Quan va retornar a casa el va llençar sobre la taula de mala gana i amb evident irritació.

Ara sé que els regals d’alguns pares, com era el meu, són els que ells consideren més útils i escaients per als fills. I és que l’equilibri entre el que ens és convenient i el que desitgem no sempre és fàcil de trobar. I, a més, un cop trobat el que convé, no sempre és fàcil de triar.