Les bombolles de l’aigua de pluja

Aquest és un relat que les àvies explicaven als néts els dies de pluja, però no d’una pluja qualsevol. Parlo d’aquella pluja que en caient les gotes al terra fan bombolles persistents. Tots les heu vistes; malgrat que la vida urbana cada cop fa més inusual percebre fenòmens naturals com ara les gebrades, les rosades i fins i tot la simple visió d’un cel estelat amb la Via Làctia.

El fet que es relatava era aquest: Una tarda de pluja, d’aquella mena de pluja en que les bombolles persisteixen en els bassals dels camins, dos homes toparen en una solitària cruïlla. Un d’ells, amagat sota l’ample barret i amb mocador de farcell cobrint-li la cara, va obrí l’esmolada navalla i mostrà lluent la fulla just un instant abans de clavar-la plana sota les costelles cercant el cor de l’infortunat que en sentint-se ferit de mort mentre queia a terra entre bassals i rierols de pluja va dir al seu botxí:

-No et pensis que la meva mort restarà oculta per sempre, perquè no hi ha ningú a la vista que pugui acusar-te. Les bombolles de l’aigua que ens envolten són testimonis de la teva acció i et denunciaran.

Malgrat la serenor amb que havien estat pronunciades aquelles paraules l’assassí satisfet de l’èxit de la seva criminal acció llençà una mirada de menyspreu sobre el cos de la víctima que restava estirat al terra envoltat de fugisseres bombolles d’aigua de pluja.

–Ningú m’ha vist i ningú em denunciarà –digué l’assassí dirigint-se al mort caigut al seus peus.

Llavors va marxar a casa i continuà la vida tal com si res no hagués passat. Ni tan sols la seva muller sospitava qui havia matat, tan oportunament, l’enemic del seu marit.

Passats uns anys, va ensopegar-se una altra tarda de pluja, d’aquella que feia persistents bombolles de l’aigua. L’home assegut al porxo de casa al costat de la dona va recordar les paraules de la seva víctima. Empès per una forta sensació de confidencialitat induït per la tarda plujosa digué a la dona:

-Recordes el mort de la cruïlla
-Sí.
-Doncs, jo el vaig matar. El ximplet, mentre moria, em va dir que les bombolles de l’aigua li farien de testimoni per denunciar-me... Això no ho expliquis mai a ningú –demanà a la dona.
-Descuidat. Pots estar ben segur que no ho diré mai a ningú.

Passaren els dies, i la dona va rebre la visita d’una germana a qui respectava d’allò més. De seguida li va venir el desig de fer-la partícip de les seves cuites, i digué:
-Estimada germana recordes aquell veí que van trobar mort a la cruïlla dels camins de ponent. Doncs, el va matar en meu marit! Sobretot no ho diguis a ningú!

La germana va pensar que podia fer una excepció a la sol·licitud de silenci i va explicar el fet del seu cunyat a una amiga vídua de tota confiança. Això sí, pregant-li que no desvetllés mai aquell secret.

La vídua li explicà a una filla, aleshores casada amb el germà d’un conseller de l’Ajuntament... L’assassí no trigà gens en ser detingut, empresonat, jutjat i condemnat, tot gràcies al testimoni contundent d’unes humils bombolles de l’aigua.


Font: Relat inspirat en les històries de l’àvia R.G.M