dimarts, 25 de maig del 2010

Aprimar-se al maig


Avui tocava anar a la farmàcia del barri a comprar dentifrici. I què penseu que he trobat? Una munió de dones que okupaven els tres mostradors del lloc conjuntament amb l’atenció de les tres dependentes de l’establiment. El més sorprenent és que totes les clientes eren ateses en la seva demanda de productes per aprimar-se, tot comentant dietes miraculoses, les virtuts dels derivats de la soia, etc. Casualitat? I jo pensant que l’operació biquini era un mite.

**** ****

Sortint de la farmàcia he retornat al meu raonament del dia: Què pot induir un Ajuntament com el de Puigcerdà al repartiment de 40.000€ entre els bons conductors del municipi? Trobareu les explicacions del consistori als diaris. Bàsicament, diuen, es tracta de retornar l’import de les multes als conductors sense denuncies a fi de deixar clar que les sancions per faltes de trànsit no són amb finalitat recaptadora.

Ara, quan toca estrènyer el cinturó especialment en el sector públic, inclosos els comptes municipals, sorprèn aquesta peculiar disposició del municipi pirinenc. Potser la finalitat última és publicitària i del que es tracta és de fomentar el turisme... Vés a saber.

El problema és la lectura que els malpensats faran: L’Ajuntament de Puigcerdà, amb l’alcalde d’ERC, premia amb diners públics les persones que compleixen les normes cíviques. El pas següent seria premiar amb diners municipals qui llenci la brossa al contenidor especificat; també aquells caminants que traspassin els carrers pels passos de vianants respectant els semàfors... I potser acabaríem per premiar, sempre amb diners públics, els fills que respectin els pares i els marits que no maltractin la dona. Un camí perillós, no us ho sembla?

dimecres, 19 de maig del 2010

Jugar a la ruleta russa


El tema d’avui me l’ha suggerit un fet comentat en un telenotícies. La pantalla ens mostra un home, amb aspecte de turista, captant amb una càmera imatges d’un tren en moviment. L’home està molt a prop de les vies, mentre enfoca el tren amb la gravadora un altre tren se l’acosta per l’esquena a molta velocitat. Amb el soroll del primer tren no percep la perillosa proximitat del segon. Els combois del segon tren passen a més de 100 km/h fregant-li a pocs decímetres del braç dret. Tot queda en un ensurt, d’aquells que es recorden tota la vida.

Quelcom de semblant va passar-nos en diferents ocasions a la meva amiga Núria i a mi. En el passat la meva ciutat estava traspassada d’Est a Oest per una doble línia de ferrocarril que tallava la ciutat en dues meitats les quals restaven comunicades només per un parell de ponts i tres passos “a nivell”. Però, el ciutadans per anar a la feina, o per a qualsevol activitat que obligués a traspassar la via, no trobaven cap problema per creuar-les fent el camí més curt. La pràctica era així: primer saltar el canal de drenatge caminar sobre les pedres granítiques que feien de llit a les travesses després saltar successivament les quatre barres paral·leles de ferro i un cop arribats a l’altre canal de drenatge saltar fora del perill.

Un matí, quan anava a la feina, la Núria va guaitar com s’apropava un tren, va esperar-se que passés i confiadament va creuar les vies; des de l’altra banda un home li feia senyals que ella no entenia. Just quan va acabar de traspassar les vies un segon tren va passar veloç per la via contraria del primer, envoltant la Núria d’un espantós remolí de vent. També jo vaig patir un ensurt semblant: Arribant a les vies amb uns companys miro a dreta i esquerra, veig un tren que s’apropa des de Manresa amb direcció Barcelona, espero que passi. Sense tornar a mirar traspasso la via encara envoltat pel terrabastall del primer tren, no sento el soroll del segon tren que s’acosta per la dreta, salto per sobre les vies de ferro caminant sobre les pedres soltes i encara no les he deixat que em passa fregant el segon tren. Ara la línia de ferrocarril està totalment soterrada o enlairada, aïllada per evitar aquells accidents.

Aquesta historieta serveix per a il·lustrar com, sovint, no som conscients que a les activitats quotidianes, com són anar a la feina o prendre un medicament, ens guiem per decisions molt i molt arriscades; de fet, és com si juguéssim a la ruleta russa amb un revòlver que té el carregador quasi ple de cartutxos amb bala.

Salut i bona sort!