dijous, 29 de juliol del 2010

Llibertat antitaurina



Entre les nombroses veus que s’han aixecat criticant la històrica resolució sobirana del Parlament Català, contra les curses de braus d’ahir 28 de juliol, sorprèn la de l’escriptor Pere Gimferrer que ho considera un atemptat a la llibertat i a la cultura. Potser vol dir la cultura i costums prefranquistes; ja sabem que Lorca, Hemingway, Miró i Picasso eren partidaris d’aquesta anacrònica fiesta.

L’argument de fet tradicional i cultural, en el sentit antropològic, no és suficient per mantenir aquesta tortura cruel vers els animals. També es tradició la mutilació femenina en extenses zones d’Àfrica, i fins i tot l’esclavitud. Qualsevol persona civilitzada aprovaria la prohibició immediata d’aquestes pràctiques inhumanes.

Altres veus insisteixen en criticar el Parlament Català perquè amb aquesta llei, diuen ells, retalla llibertats. Casualment molts anti-prohicionistes són els que aplaudeixen el recent retall que T. C. ha fet de L’Estatut, retallant (prohibint) la llibertat dels catalans a decidir sobre els seus drets. També surten veus d’aquells campions de la llibertat que tan sols la visió de la paraula “Prohibit” els fa venir picor a la tendre pell de puresa llibertària. Doncs, sí, de vegades cal prohibir coses: No circular en sentit contrari, no beure lleixiu, no abocar escombraries als jardins, no robar, no baixar a les vies del tren... Només des de la ingenuïtat proudhoniana, o des de la mala fe, hom pot reclamar-se a favor de la llibertat de torturar públicament el braus, o de mantenir una rància tradició que ens avergonyeix a una majoria de conciutadans.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Desig i passió al climateri


He acabat de llegir "L'enganyada" de Thomas Mann. Aquesta és una de les darreres obres de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura de 1929. Es tracta d’un relat breu, de poc més de cent pàgines, però que condensa amb perfecció la subtil bellesa i l’enorme elegància destil·lada per un mestre en la descripció de la naturalesa humana en la recerca de la felicitat, tot i sabent que al final ens espera la mort. Aquesta consciència de finitut és la que dóna sentit als moments de gaudi íntim transgredint, si cal només un instant, les convencions morals d’una societat restrictiva.

El relat mostra les vivències de Rosalie mare d’una filla, Anna, de vint-i-nou anys, coixa de naixement, d’una intel·ligència excepcional; i d'un fill, Eduard, dotze anys més petit que l'Anna. Rosalie, vídua des dels quaranta, anys acaba de fer els cinquanta-dos, sent despertar una passió pel jove professor d’anglès del seu fill; situació que permetrà a l’autor descriure les relacions de confiança i suport mutu entre mare i filla. El personatge del professor se’ns mostra més en segon terme, com l’objecte de l’amor retrobat i d’una passió que la vídua Von Tümmler no va fruir ni tan sols en els seus anys de matrimoni. L’engany despietat arribarà paradoxalment amb aparença de retorn a la vitalitat i a una nova joventut.

Recomano llegir aquesta peça d’extraordinària sensibilitat, poètica; plena d'artístiques descripcions de jardins, i boscos a les ribes del Rin, de mansions senyorials, i sobretot de sentiments intensos, vitals, humans. Tots ells mostren la seva vàlua davant la irrupció indefectible, natural i brutal de la mort. Per alguns comentaristes aquest relat és també una versió literaria i moderna de "La primavera" de Sandro Botticelli, una visió del triomf de la natura.

Títol original: Die Betrogene (1953)
Títol català: L’enganyada
Autor: Thomas Mann
Edició catalana: Viena Edicions
Barcelona, 2008
Col·lecció: El cercle de Viena
Traducció: Joan Fontcuberta
Pàgines: 111

Imatge: Retall de "La dona de groc", de Max Kurzweil (1899)
...

diumenge, 11 de juliol del 2010

10 juliol 2010


Segurament tenim una dita catalana equivalent a aquella castellana de "No hay mal que por bien no venga". És el que ha passat amb l'insult perpetrat contra els catalans per controvertit Tribunal Constitucional, una mena d’antidemocràtic superpoder situat per sobre del Parlament i del Senat. Inspirat pel sector més ranci de la descomposició imperial, que representen els nostàlgics del franquisme, ens ha estripat allò que els catalans vam decidir el 2005.

Benvinguda sigui, doncs, l'ofensiva sentència contra el nostre Estatut del 2005 (R.I.P.) perquè ha obert els ulls als qui dormien, i perquè ha encès la metxa per la justa reivindicació de la sobirania de la Nació Catalana; tant viva, tant maltractada (no és ser victimista queixar-se de pagar els impostos d'on surten el 60% dels sous milionaris d'aquells que ens retallen llibertats). Dintre d'Espanya, sí... Dintre de la UE, sí... Però, amb dret a decidir sobre les nostres competències.

Aquí teniu una lletra del Pete Seeger, tan vigent encara. Va bé per a practicar l'anglés... I per a mantenir encesa la flama reivindicativa.

dimecres, 7 de juliol del 2010

El consol



Títol original en francès: La consolante
Autora: Anna Gavalda
Edició catalana: Edicions 62, Barcelona, 2008
Col·lecció: El balancí, núm. 588
Traducció: Xavier Garcia Minuesa, Ona Rius i Carles Sans
Pàgines: 537

L’Anna Gavalda va ser un agradable descobriment, a ran de la pel·lícula Junts i prou comentada en aquest mateix blog encara no fa tres mesos. Així, doncs, accidentalment vaig conèixer l’obra d’aquesta escriptora nascuda al 1970, mare de dos fills i divorciada, que escriu sobre la quotidianitat de forma tal que se’ns mostra nítida i molt, molt, propera.

He acabat de llegir El consol i la sensació ha estat de ratificació en l’estil personal de la l’autora. En aquesta novel·la descriu la transformació vital d’un home de 47 anys, Charles Balanda, arquitecte d’èxit que finalitza una relació de parella amb la Laurence, urbana; i per una cadena de casualitats arriba a establir un nou vincle afectiu, amb la Kate rural.

Les innovacions tecnològiques i les descripcions tècniques són de rabiosa actualitat. Charles viatja constantment des de París a Moscou, Amèrica, Lisboa... Per saber l’hora mira el telèfon mòbil. Dibuixa amb tauleta digitalitzadora, amb AutoCad i també amb Ròtring. Finalment fuig de la vida frenètica de congressos i de projectes arreu del món, gràcies als vincles del passat, per arribar a una nova vida de pagès, molt més simple, cosa que no vol dir sense grans responsabilitats.

En conclusió la novel·la mostra el món actual per mitjà d’una historia romàntica del segle XXI. Molt recomanable per a aquells lectors disposats a acceptar noves formes i estils narratius.