dimecres, 26 de gener del 2011

Autoestima


Les recents estadístiques estatals sobre les intervencions quirúrgiques amb finalitats estètiques m’han suggerit el tema d’aquesta entrada. Malgrat la crisi econòmica el negoci de les clíniques d’estètica va de meravella. Les dones espanyoles entre 18 i 25 anys s’implanten entre les glàndules mamaries i les costelles silicona gelificada amb la mateixa alegria com la d'anar a la perruqueria a fer-se una tintada. Altres dones amb la mateixa temeritat i inconsciència es fan treure greix dels malucs, la panxa o d’allà on sigui.

Les dades informen que els homes han entrat amb força com a clients d’aquestes clíniques; dit apart: no totes són regides per personal qualificat, ja m’enteneu. Ells, els clients homes, cerquen l’autoestima implantant-se cabells allà on la testosterona i la genètica els han fet marxar, retallant-se les orelles, esborrant-se les parpelles ulleroses, escapçant-se el nas, i fins i tot implantant-se plaques plàstiques sota els pectorals o el músculs dels glutis.

En conclusió, les clíniques d’estètica són un bon negoci, típic de societats opulentes, o no tant, però això sí amb un elevat nivell de manca d’autoestima; on la gent cerca la satisfacció de si mateixa, no en el que és com a persona: honestedat, simpatia, solidaritat, habilitats, savieses... sinó en l’aparença física, sovint manada per models i modes espúries generades en despatxos de màrqueting i difoses pels mitjans de masses. De fet s’ignora aquella veritat que diu que la bellesa no està tan en l’objecte com en la mirada. Entre tant seguiran prohibint a les passarel·les les talles normals i oferiran models de mides anorèxiques, una llàstima de món.

Creieu-me, qui s’estima la seva parella l’estima tal com és, amb tots els ets i uts; tant si ella (dona) té els malucs amples com si té les mamelles petites o sensibles a llei de la gravetat universal, els ulls blaus, negres o castanys, o les dents imperfectament arrenglerades. Qui s’estima un xicot ho fa per com és en el pla afectiu i de relacions personals, no per la forma del nas, la textura dels pectorals o la quantitat de cabells que té al cap. Per relacionar-se amb models de “perfecció”, de paper cuixé i cirurgia existeixen les agències, les discoteques... i també altres llocs més amagats. Recomano mirar primer els valors de la persona, l’aspecte físic és purament una circumstància accidental. Si et cau bé una persona, tant si és una dona com si és un home, també t’agradarà la seva deliciosa piga, el seu nas punxegut i la textura magre o rubensniana de les formes i de la pell. Cal sentit comú contra la dictadura de les passarel·les que volen noies de talla 36 amb 1,80 metres d’alçada, imposició que va expulsar la dissenyadora Elena Mirò de Milà el setembre passat, en cas contrari continuarem creant persones que menyspreen i odien el seu propi cos, fins el punt de fer-se matar en un quiròfan com una noia de 23 anys, objecte d’un reality alemany, quan intentava aquesta passada setmana augmentar-se el volum del pit per enèsima vegada.