diumenge, 27 de març del 2011

Lluminàries i analgèsics


Casualment han arribat als meus ulls un parell d’articles sobre la tetradotoxina, un potentíssim anestèsic natural, present en alguns peixos de la varietats anomenades “peix globus”, fugu en japonès. La substància és molt tòxica, i d’efecte analgèsic 3000 vegades més potent que la morfina. El verí d’un sol peix pot matar 30 persones per la paralització de quasi tots el seus sistemes musculars excepte el miocardi que no resulta afectat. Els intoxicats per menjar fugu no perden la consciència però quan deixen de respirar evidentment moren. Per això amb ventilació mecànica i altres ajuts poden tornar a la normalitat de la seva vida l’endemà, quan el verí ha estat eliminat del seu organisme.

Convenientment manipulat aquest peix és considerat un menjar exquisit ens països asiàtics. També l’hem vist en algunes llars en forma de làmpada aprofitant la seva costum d’inflar-se, com un globus, quan se sent en perill. Un cop fora de l’aigua s’inflen d’aire cosa que els fan acabar d’exòtics objectes decoratius per a vendre als turistes.

Laboratoris catalans estan treballant sobre l’aplicació mèdica de la tetradotoxina. Seria una bona troballa, molt millor que l’ús vanitós de la botulina un altre dels verins més potents coneguts, considerat arma biològica, y que alguns espavilats aprofiten per fer-se d’or injectant-lo a presumits, vanitosos, neuròtics i altres desequilibrats psíquics amb diners que així mostren parts del rostre paralitzats molts mesos.

Fonts: Wikipedia.org

dimecres, 16 de març del 2011

Energia nuclear: Segura?


Novament ha passat el que temíem els escèptics de la energia obtinguda de l'urani-235. Ara Fukushima, al Japó, però tothom recordarà Txernòbil l'any 1986. Per causes sempre imprevistes, però que al final són sempre errades humanes, errors tècnics en la manipulació o en el disseny de la planta d’energia nuclear, ha passat altre cop l'alliberament de material radioactiu al medi ambient.

És exactament la metàfora de l’aprenent de bruixot. Els humans estirem les regnes de la natura més del que la natura permet. El resultat en forma de catàstrofe derivada de l’obtenció d’energia ens ha mostrat els ullals altre vegada. Creieu-me, no és impossible un Homer Simpson com el d’aquell capítol en que està a punt de fondre’s el nucli de la Central del senyor Burns.

Podem concloure que la crisi energètica global ha començat seriosament aquest 2011, fruit de la inestabilitat política del món àrab productor de cru i ara amb l'impacte en la línia de flotació del lobby atòmic mundial a Fukushima.

Algú ha calculat l’energia, les emissions de CO2 i el cost econòmic necessari per a obtenir l’urani de les barres que s’han trencat a Fukushima. De les terres amb mineral d’urani natural només poques parts per milió són d'urani metàl·lic. De cada quilo d’urani d'allà obtingut només el 0.7% és U235, el 99.2% és U238. Per a que pugui ser utilitzat en les centrals nuclears cal “enriquir-lo”, de forma que el U235 siguí el 4%. Això es fa amb un complex procés de centrifugació que també consumeix gran quantitat d’energia. Més dades: només 18 països tenen mines d’urani. A l’estat espanyol hi ha mines a Salamanca tancades l’any 2000 per la baixa productivitat i no tenim les centriguadores que tan conflictives resulten a l'Iran.

Recordeu també aquella dita castellana: “Tanto va el cántaro a la fuente...”

...-

divendres, 11 de març del 2011

Preocupació indiferent del reporter


La guerra, els seus efectes col·laterals i la ètica van ser, entre altres, els temes de la conferència a què vam assistir ahir, unes 200 persones, en la sala Fòrum del edifici del Diari de Terrassa. Organitzat pel departament de Coneixement de l’Ajuntament de Terrassa, sota el títol “Geopolítica del dolor. ¿Hay ética en las guerras?

El prestigiós reporter (no reporter de guerra) Jon Sistiaga va oferir-nos al llarg de poc més d’una hora les seves interessants aportacions sobre la feina del reporter que ha d’informar des d’un front de conflicte bèl·lic.

Sistiaga va explicar argumentant a bastament que és absurd buscar ètica en qualsevol aspecte de la guerra. Poden haver comportaments humanitaris, solidaris, però sempre són a nivell individual, ells citava l’exemple del responsable d’un hospital psiquiàtric, o el del zoo, que malgrat el perill de estar en zona de guerra no fuig deixant abandonats el malalts o el animals de zoològic.

Va parlar de la mirada de les 200 iardes, la conducta típica dels soldats que després de la primera setmana de por i aprensió, una segona de separar amb claredat la sensació de perill i la d’espant, una tercera (òptima militarment) de acceptació de la mort immediata i la etapa final que arriba cap a la sexta setmana de total deteriorament, desorientació i mirada perduda en les 200 iardes. Aquesta evolució també afecta els reporters de zones de guerra.

També ens va parlar de la dificultat d’entrevistar els "dolents", el genocida, el botxí que envia suicides a matar escolars, o el franctirador que calcula la millor manera de matar el màxim nombre de innocents: primer, emboscat en un lloc alt, deixa passar la gent, quan aquesta confia en el pas com a lloc segur, tria un nen per traspassar-li els intestins i les vertebres dorsals amb un projectil de 7,62 mm ferint-lo de mort segura i llarga agonia; després farà el mateix amb la mare que intentarà socorre’l atenent les seus plors i crits d’insuportable dolor; i així, repetidament, acomplirà eficaçment el seu mortífer paper en el conflicte.

Davant d’aquestes situacions, diu Sistiaga, el reporter ha de mirar de no implicar-se. Ha de suspendre la resposta emocional. S’ha de mantenir imparcial mitjançant la “preocupació indiferent”, essent conscient de que tota causa té els seus danys col·laterals. El reporter ha de ser un notari de l’horror, i no només de la mort.

Finalment, per acabar aquesta extraordinària dissertació el reporter, va respondre algunes preguntes dels assistents, sobre en cas Couso, el comerç d’armes, el paper de les dones entre els “dolents”. I una constatació final: Darrere de totes les guerres sempre hi trobarem gent, corporacions i algun lobby, que hi guanyen molts i molts diners.

PD. Avui és el setè aniversari d'un terrible atemptat a Madrid. Sens dubte, segons les informacuions filtrades actualment per WikiLeaks, un efecte col·lateral de la guerra d'Iraq.

...-

dimecres, 9 de març del 2011

Esposes i tirans


El post anterior, m’ha fet recordar una història que descriu la vulnerabilitat de la dona, indefensa davant els poders establerts, inclosa fins i tot la institució matrimonial.

En un blog en castellà he trobat el següent text: “... Según se cuenta, Zeus buscó a Hera por todo el mundo conocido cortejándola sin éxito. Hera sólo se apiadó de él cuando se disfrazó de cuco enlodado y lo calentó tiernamente contra su pecho. En ese momento Zeus volvió a adoptar su forma verdadera, la violó, y ella se vio obligada a casarse con él por vergüenza...”

També la pel·lícula Solas de Benito Zambrano (que comentaré un altre dia) ens mostra aquest tipus de marit i pare que exerceix el poder absolut, tirànic, sobre l'esposa i fills; és l’home que arribat el cas acabarà degollant la dona que vol fugir de la seva opressió. Aquest que segueix és també una biografia trista, és el relat que ens va explicar molts anys enrera un ancià al nens del veïnat asseguts en un portal al seu voltant en una tèbia nit d’estiu.

La Maria –ens deia l’home de blancs cabells amb la veu modulada pel singular accent propi del seu poble referint-se a una veïna viuda mare de sis fills: quatre homes i dues noies, tots casats i amb fills-, la Maria és una dona excel·lent, ha patit molt a causa del seu marit, era un jugador que malbaratava el diners familiars jugant-se’l a les cartes, i emborratxant-se amb altres amigots i fatxendes. Abans de casar-se la Maria era una noia educada i de família mitjana que tenien vinyes i un petit negoci; estava mig compromesa amb un estudiant de dret que vivia en una ciutat allunyada un centenar de quilòmetres d’on vivia la Maria. Aquest xicot va acabar malament, després de prendre una cocció d'estramoni, quan va saber que la Maria s’havia de casar amb un altre, el que va ser el seu marit. Aquest va ser l’Eduard, jugador, busca-bregues, tot i sabent que la Maria estava compromesa amb un altre home una nit xafogosa d’agost va pujar, enfilant-se pel tronc d’un vell gessamí, fins la finestra oberta del dormitori de la Maria, ella per no donar un escàndol va tractar, sense èxit, de fer baixar l’Eduard que amb eufòria etílica la va violar allà mateix. La Maria es va veure obligada a casar-se amb ell per vergonya. L’Eduard va arribar a embarassar-la sis cops fent-la sofrir una amarga vida plena de patiments.


...-

dimarts, 8 de març del 2011

Dia Internacional de la Dona


Enguany es repeteix la convocatòria iniciada per Clara Zetkin al març de 1911 per manifestar-se pels drets del col·lectiu femení. S’establí, així, un Dia Internacional de la Dona (Treballadora). La diada persisteix avui, cosa que vol dir, lamentablement, que la feina està per fer.

Contra aquells que diuen "que tenim el calendari farcit de diades per a tot i que tret de la intenció comercial no serveixen per a res més" penso que el 8 de març s’ha de mantenir viu i fer campanya reivindicativa contra la flagrant discriminació que pateix la part femenina de la humanitat. Per a vergonya de la nostra societat occidental encara cal lluitar contra la discriminació laboral de la dona, tot i que els convenis no estableixen diferències, per exemple entre administratius (homes) i administratives (dones) el sou mitjà femení és inferior al dels homes. Però, encara és pitjor la discriminació social de la dona que la fa víctima de maltractes domèstics; arribant-hi, fins i tot, a ser assassinades pels que havien estat companys, i pares del seus fills.

En les societats primitives, paradoxalment tant presents en el món d’avui dia, la feina encara és més gran. Les dones sovint són purs objectes per a la reproducció, sota els poder d’un patriarca; són víctimes de la manca absoluta de llibertat, arribant a l’explotació sexual, mutilació genital i tants altres maltractes que indignen les gents de bé.

Més que reivindicar la igualtat, o l’establiment de quotes de participació en diferents àmbits, cal lluitar pels drets de les persones indistintament del si són homes o dones. Evidentment les dones tenen una llista més gran de reivindicacions; les quals només s’obtindran per la força de tots els progressistes mitjançant l’educació i la civilització.

dimarts, 1 de març del 2011

Fum


Un germà de la meva mare va patir, fa uns trenta anys, una demència que ara qualificaríem sens dubte de la devastadora síndrome d’Alzheimer. L’oncle Eduard era el germà gran dels cinc fills de l’avia Lola, casat amb la Maria una treballadora de la indústria tèxtil ram de la llana i pare d’un fill empleat de comerç, el cosí Lluís. L’oncle va patir el deteriorament cerebral poc a poc, quasi sense símptomes, de forma imperceptible per a la família; fins que un dia la seva muller va quedar horroritzada quan el meu oncle va anar a la cuina, on ella preparava el dinar, i li va deixar sobre el marbre l’interruptor del llum del passadís, amb el tornavís a l’altre mà, dient-li, amb gest seriós: S’ha espatllat! A partir d’aquí vam comprendre perquè quan un 15 d’Agost vaig trucar a casa seva per a felicitat la tia, la veu de l’oncle Eduard emb va dir: No. No. S’ha equivocat. Aquí no hi viu cap Maria. Vaig quedar-me paralitzat, la veu era, sens dubte, com la del meu oncle; però, potser realment m’havia equivocat marcant el número; o potser, estaven enfadats i no desitjaven felicitacions. Sorprès, vaig penjar l’aparell.

Aquella conducta, resultat d’una malaltia no coneguda per l’entorn familiar, va ocasionar grans malentesos i molt dolentes relacions amb altres familiars i amics de la família. Ruptures i retrets reals que encara avui persisteixen, tot i que l’oncle Eduard va morir poc després.

La conclusió on vull arribar és: No jutgeu la conducta i el comportament dels altres per l’aparença; sovint és fum que amaga la veritat. Cal més empatia, més comprensió, més coneixement, més mà esquerra... Compte en donar una bufetada perquè el fum que veiem no ens agradi, la nostre reacció ofensiva serà real i la pobre víctima ho patirà doblement: un cop per la seva malaltia i un altre cop per la nostra ofensa. Sobre tot cal deixar-se aconsellar pels que saben i seguir estrictament les seves indicacions, clar!


...-