Fum

Un germà de la meva mare va patir, fa uns trenta anys, una demència que ara qualificaríem sens dubte de la devastadora síndrome d’Alzheimer. L’oncle Eduard era el germà gran dels cinc fills de l’avia Lola, casat amb la Maria una treballadora de la indústria tèxtil ram de la llana i pare d’un fill empleat de comerç, el cosí Lluís. L’oncle va patir el deteriorament cerebral poc a poc, quasi sense símptomes, de forma imperceptible per a la família; fins que un dia la seva muller va quedar horroritzada quan el meu oncle va anar a la cuina, on ella preparava el dinar, i li va deixar sobre el marbre l’interruptor del llum del passadís, amb el tornavís a l’altre mà, dient-li, amb gest seriós: S’ha espatllat! A partir d’aquí vam comprendre perquè quan un 15 d’Agost vaig trucar a casa seva per a felicitat la tia, la veu de l’oncle Eduard emb va dir: No. No. S’ha equivocat. Aquí no hi viu cap Maria. Vaig quedar-me paralitzat, la veu era, sens dubte, com la del meu oncle; però, potser realment m’havia equivocat marcant el número; o potser, estaven enfadats i no desitjaven felicitacions. Sorprès, vaig penjar l’aparell.

Aquella conducta, resultat d’una malaltia no coneguda per l’entorn familiar, va ocasionar grans malentesos i molt dolentes relacions amb altres familiars i amics de la família. Ruptures i retrets reals que encara avui persisteixen, tot i que l’oncle Eduard va morir poc després.

La conclusió on vull arribar és: No jutgeu la conducta i el comportament dels altres per l’aparença; sovint és fum que amaga la veritat. Cal més empatia, més comprensió, més coneixement, més mà esquerra... Compte en donar una bufetada perquè el fum que veiem no ens agradi, la nostre reacció ofensiva serà real i la pobre víctima ho patirà doblement: un cop per la seva malaltia i un altre cop per la nostra ofensa. Sobre tot cal deixar-se aconsellar pels que saben i seguir estrictament les seves indicacions, clar!


...-