Les festes nadalenques són el paradigma de les més antigues tradicions amb objectius socialitzadors i que alhora mostren les contradiccions puerils que sovint guien les nostres conductes.
En aquestes dates és possible trobar aquells crítics que riuen amb gest de superioritat dels costums primitius de cultures diferents, com ara dels indígenes africans o asiàtics que es foraden els llavis i narius, o que s’allarguen el coll amb anelles d’aram. Són els mateixos moderns de regions desenvolupades del planeta que, com s’ha dit en algun mitjà, aturen un país de 47 milions d’habitants perquè celebren el màgic fet que va ocórrer poc més de vints segles enrere a una dona, de la Mediterrània oriental, anomenada Maria: va concebre un fill sense perdre la virginitat (i sense intervenció d'altres humans) per voluntat d’un déu en forma de colom. Ara, tres setmanes després, el món occidental celebra el naixement d’aquell nadó amb festes familiars, regals, alegria... Casualment, o potser no tant casualment, la celebració coincideix amb el solstici d’hivern, es a dir: la nit més llarga de l’any a l'hemisferi nord, i està barrejada amb tradicions celtes, con l’ús del vesc per les seves virtuts màgiques, y nòrdiques com la de l’ancià grassonet de blanques barbes que reparteix felicitat amb el seu trineu carregat de regals per a dipositar vora de l’arbre sagrat que acullen moltes llars. Arbre màgic també és el què a Catalunya en forma de tió escalfarà les llars en cremant-se al foc d'aquestes festes.
Tot plegat són tradicions ancestrals que l’antropologia ha estudiat i reconeix la seva funció de cohesionador social, com originariament ho feien les religions. En un món racional, científic, adult i responsable no caldria rememorar el naixement belenita, ni fer-se petons sota el vesc dels druides, però fer-ho no fa cap mal; tret d'algunes exageracions grotesques que ofenen la vista, com són aquells ninots vermells penjats de finestres i balconades.
...-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada