divendres, 24 de febrer del 2012

SKIM


He descobert recentment una novel·la gràfica magnífica, SKIM, obra conjunta de les canadenques Jillian Tamaki, il·lustradora, i Mariko Tamaki, escriptora i actriu resident a Toronto. L'obra està feta amb un dibuix fortament expressiu i un text en format de diari personal que les autores van publicar l’any 2008 al Canadà en l'editorial Groundwood Books Ltd.

Skim és el malnom amb que les companyes de classe anomenen Kimberly, fent referència irònica a la complexió grassoneta de la noia de 16 anys, ("Skim" és una llet descremada). El llibre tracta de les preocupacions naturals d’una jove intel·ligent en una context d'escola privada femenina amb alumnes de nivell equivalent a educació secundària i batxillerat. No donaré pistes sobre la trama de l'obra, però en ella s’evidencien els conflictes en la maduració de les adolescents en un entorn sempre difícil de relacions humanes tenses. Clar que tot succeeix en un àmbit domèstic i d'institut, amb pinzellades d’amistat, afectes i desafectes, interessos personals, dol per la mort d’un company, depressió, enamorament... És una història d’alta qualitat literària i humana, plena de sensibilitat que ens mostra la vida des del punt de vista de dones joves que s’enfronten a la immersió dins un món d’adults.

Molt recomanable!

Fitxa:
Autores: Mariko Tamaki & Jillian Tamaki
Títol: SKIM
Edició en castellà: Ediciones La Cúpula, Barcelona, 2009
Traducció al castellà: Montserrat Terrones.
Pàgines: 146

Una vinyeta del llibre:

dissabte, 11 de febrer del 2012

Esport i dopatge


Sempre he pensat quant n’és d’injust que en esports de competició només qui ha arribat primer, o aquell que derrota el seu competidor final, rep tots els honors; és l’heroi dipositari dels valors de la nació que representa, és el campió que aixecant la gegantina copa platejada, envoltat per l’himne nacional, impregna amb l’aroma de llorer també els cranis dels compatriotes.

Què hauria de merèixer, donçs, l’esforç del miner, de la mare treballadora, del pagès o del peó de paleta que passa tot el dia, sigui a temperatures sota zero o a més de 36º C, omplint contenidors amb la runa que baixa a coll des d’un cinquè pis. Així és la cultura esportiva, uns privilegiats que per l’atzar del conreu dels reflexes i de la capacitat muscular són ídols admirats per la ciutadania, les marques esportives i pels amos del negoci financer que sempre s’amaga darrera aquestes gestes.

És prou conegut que l’alta competició sovint fa servir mitjans poc honestos, no tant sols és el dopatge amb substàncies prohibides, també són les tècniques mèdiques que freguen la il·legalitat: com aquelles esportistes olímpiques russes que tres mesos abans de la competició es feien quedar embarassades amb la finalitat de tenir un organisme naturalment òptim, no per a ser mares (perdien els embrions) sinó per guanyar les seves competidores. Ara, quan un programa de Canal+ a França fa broma amb aquesta realitat, referint-se a esportistes espanyols amb uns populars guinyols, el novell govern de l'Estat a Madrid s’escandalitza i mira de ficar-se en un lamentable conflicte diplomàtic que omple telenotícies, programes de ràdio i la premsa escrita.

Entretant, la destrucció de llocs de treball continua, fins i tot els sindicats redueixen plantilla i acomiaden personal, clar que cada dia són menys afiliats i no els cal tant d’aparell administratiu. Però oblidem problemes, siguem positius, potser per a ser feliços n’hi ha prou veient com esportistes compatriotes guanyen copes i amplien el palmarès; per tant hauríem de dir: Visca l'Eritropoyetina (EPO), el Clenbuterol i la sang en conserva!


...-

divendres, 3 de febrer del 2012

Fred de febrer


Falten pocs minuts pel migdia d’aquest divendres i circulem per la C58 en direcció Ponent vorejant l’obaga de Can Poal; el taulell del cotxe mostra la temperatura exterior, -1ºC, sí un grau centígrad negatiu, tot i que el sol llueix amb força i no bufa gens de vent. Poc abans havíem vist en direcció nord, la plana de la Mola emblanquinada de la mateixa manera que la Serra de l’Obac i el massís de Sant Llorenç del Munt. Un pardal solitari vola en paral·lel a la nostra ruta, a uns tres o quatre metres d’alçada sobre el carril esquerre, de sobte fa un gir brusc, com si hagués xocat amb una paret invisible i cau a plom sobre l’asfalt quedant-se panxa en l’aire amb una de les ales estesa. Serà l’efecte del fred siberià que ens arriba de tard en tard?


...-