dissabte, 23 de juny del 2012

Història d'un violí


Des de setembre de 2011 tinc un deute amb els estimats familiars que van regalar-me la guardonada obra de Jaume Cabré, "Jo confesso", i és l'obligació de comentar-la aquí. Tot i les més de mil pàgines que componen el llibre la lectura dels set capítols es fa planera, enganxa; és recreativa i molt instructiva. És difícil descriure en poques línies la densitat, extraordinàriament documentada, d'aquesta història d'un violí (i molt més) que comprén des de l'origen de la fusta, en el segle XVII, fins l'actualitat passant pels avatars dels diversos propietaris de l'instrument, legítims o no. 

L'elaborat treball de Cabré utilitza un valuós violí storini com el fil d'embastar la Història d'Occident. Redactat en forma de carta d'un barceloní enamorat on l'autor descabdella, i també trena, diverses novel·les totes interessants; en elles trobarem traïcions, passions, amors, guerres, odis, cristians, jueus, inquisidors... I música. 

Recomano a tots aquells que projectin llegir-la, que s'ho prenguin com qui s'enfronta a una joia de la literatura universal. És, sens dubte, una polida filigrana, una peça d'orfebreria a la qual l'autor va dedicar-se des del 2003 fins el 2011.



Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editat per: Proa
Barcelona, 2011
Col·lecció: A Tot Vent, no. 559
Pàgines: 1005


...-

divendres, 15 de juny del 2012

Fent Història


A una setmana del solstici d'estiu de 2012 vivim els europeus (gentilici de contingut buit o molt discutible segons diverses veus) unes jornades de veritable caire històric, m'atreveixo a dir que similars a la presa de la Bastilla en 1792 a París, a l'assalt del Palau d'Hivern de 1917 a Sant Petersburg; i, per descomptat, tant o més greus que el Crac de 1929 a la Borsa de Nova York. 

El projecte de construir una Europa Unida propiciat per l'assumpció d'una moneda única, ara fa poc més deu anys, ha entrat en coma. O es fan enormes canvis en la política europea de ferotge capitalisme neoliberal assumint una nova política de les persones, de creixement ordenat i respectuós amb el medi, de prioritzar la sostenibilitat envers l'enriquiment; o això petarà a molt curt termini. Les eleccions gregues del proper diumenge, 17 de juny, les guanyin les esquerres o el conservadors, acceleraran una de les dues opcions següents: l'esclat de l'euro o l'aplicació de la nova política econòmica encaminada a la veritable unió europea amb un govern central fort, una economia unificada, una fiscalitat única i per sobre tot: una cessió de la sobirania dels ratolins de la Moncloa al lleons de Brussel·les. 

Ah! M'oblidava recordar-vos que la ridícula ceguesa que aquest dies mostra el govern de Madrid no és causat per una crisi bancària o financera, és una crisi sistèmica que desborda, com un tsunami dantesc, l'equip d'un homenent enlairat a cap de govern pel dit de l'home del bigoti de les Açores. 

No patiu, però, a mal temps bona cara que demà serà un altre dia. Mireu la tranquil·litat del capverdià que mostra la foto; segur que l'home viu feliç amb molts menys recursos que l'europeu mitjà.


Foto: "Turismo sustentável em Cabo Verde"


...-

dimecres, 6 de juny del 2012

La garsa i la perdiu


La diversitat lingüística o, millor dit, l'ús de diverses llengües en un mateix àmbit pot portar-nos a situacions curioses i també a perillosos malentesos. Dissabte passat, mentre preníem un aperitiu als jardins de ca la iaia, una garsa (Pica pica) va aturar el seu vol planejant i lent en una de les branques altes del cirerer que havia estat plantat trenta anys enrere per l'avi Josep; l'au cercava l'equilibri guaitant-nos, o potser mirava la plata del vermut, les patates i les olives farcides.

-Mireu! Una garsa ens vol acompanyar!- Va dir l'Eulàlia.

-"No es una garza"- Puntualitzà en Felipe. -"Las garzas son pájaros mucho más grandes, de la familia de les cigueñas".

Tots dos tenien raó, dintre de la confusió. La garsa en castellà es denomina "urraca" i l'agró blanc, el bernat i el bernat pescador, son denominats en castellà: "garza blanca, garza i garza real".

Un company artiller de la bateria de costa on fèiem el servei militar va ensinistrar un pollet de garsa que alimentava exclusivament amb fetge cru de porc (del destinat a la tropa) que li oferia retallat en forma de cuc. Passades unes setmanes, el borrissol del pollet va ser substituït per les plomes blanques y negres de la garsa adulta. Va ser llavors que l'au va "llicenciar-se", deixant de seguir el seu protector. El fet va passar durant una cerimònia militar, en presència del coronel. L'au que sempre seguia el seu "pare" va intentar parar-se sobre les espatlles i sobre la gorra de plat del coronel, potser perquè era un del homes més alts de la formació militar. L'home va treure's l'au del damunt com qui s'espanta les mosques i el jovenívol exemplar de garsa, sentint-se rebutjat va marxar entre les capçades dels pins que envoltaven la caserna. Mai més va tornar.

També, en aquell indret militar, era molt habitual trobar-se conills, i perdius que sobtadament aixecaven el vol trepidant característic d'aquestes aus. El sergent que manava la bateria va pescar una bona galipandria, un mes de febrer, després de tirar-se al mar a recollir una perdiu que havia estat blanc del seus perdigons de plom. Però aquesta és una altra història.



Imatges obtingudes de "Google"


...-