diumenge, 26 de maig del 2013

Lleialtat


Enguany per Sant Jordi vam comprar "Tomates verdes fritos en el café de Whistle Stop", tendre i deliciós relat de l'escriptora i actriu nord-americana Fannie Flagg nascuda el 1941 a Birmingham (Alabama); ens va entusiasmar de tal manera que també vaig comprar el DVD de la pel·lícula Fried Green Tomatoes, dirigida per Jon Avnet, en una botiga de segona mà per poc més d'un euro. Ja us ho dic per endevant: Una obra emocionant com poques de les que s'han vist en els darrers anys, tot i que va ser nominada al "Oscar" de 1991.
 
L'autora trena una realista i crua història al voltant de dues parelles de dones; la primera ubicada en els anys vuitantes de segle XX la formen: Evelyn i l'anciana Mrs. Threadgoode (Ninny) amigues que casualment es coneixen a la residència on està la sogra d'Evelyn Couch; i la segona parella de dones: Idgie i Ruth resulten de les confidències que setmana rera setmana Mrs. Threatgoode va fent a l'Evelyn, són els records dels temps de la Gran Depressió posterior al Crac del 1929. El personatges serveixen de fil conductor per apropar-nos a la vida en aquella crisi: temporers sense feina, fam, racisme, violència: contraposats a l'amistat, lleialtat sense límits, solidaritat, amor... També ens mostra clarament una manera intel·ligent d'enfrontar la vida, on el valor de l'afecte de les persones està per damunt dels fets materials. El llibre és una guia de com a arribar a la senectut, i a la dependència, amb dignitat.
 
Fannie Flagg aconsella, entre anècdotes i records de la seva Alabama natal, un estil de vida saludable, a no patir per la pròpia imatge ni per les desgràcies que ens afectin: l'obesistat d'Evelyn, la mutilació del fill de Ruth, la mort de forma estúpida del fill de Sipsey o l'extrema pobresa del rodamón Smokey, entre moltes d'altres misèries.

En conclusió, una novel·la i una pel·lícula molt recomanables, imprescindibles, per a gaudir, amb la seguretat de que en aquest món la lleialtat dels qui ens envolten i la solidaritat faran que, al final, les nostres vides hagin valgut la pena malgrat les adversitats.


Fitxa bibliogràfica:
Autora: Fannie Flagg (Patricia Neal)
Títol castellà: Tomates verdes fritos en el cafè de Whistle Stop
Editat per: Sotelo Blanco Ediciones, Barcelona, 1992
Pàgines: 416


...-
 

dilluns, 20 de maig del 2013

La vàlua del vestit


 
El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.
 
Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.
 
Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.
 
Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.
 
 
...-
 

dimecres, 15 de maig del 2013

Prioritats


 
L'Anna ens comentava, la setmana passada, que el cost del tractament hospitalari i farmacèutic del seu petit fill que pateix una de les anomenades malalties rares és superior als 30.000€/any. També, fa pocs dies, ha estat motiu de comentaris en els diaris el cost creixent dels tractaments per alguns tipus de càncer que en determinats casos pot arribar a més de 90.000€/any per cada pacient. Direu que són molts diners, tot i deixant de banda la possibilitat de negociar preus més "socials" amb les multinacionals farmacèutiques, la meva opinió és que els diners que s'han d'invertir en salut són absolutament prioritaris, per davant per exemple de les despeses en faraòniques infraestructures de dubtosa utilitat o els destinats a "Defensa", sense oblidar la sucosa partida de diners destinats a subvencionar entitats polítiques o religioses.
 
Per fer un xic de llum sobre les despeses en l'apartat militar fitxats sota l'epígrafe de "Defensa" tenim el recent cas dels 4 submarins del tipus S80 encarregats a l'empresa estatal Navantia i que s'estan construint a Cartagena. Inicialment va aprovar-se la construcció de les 4 naus, ampliable a 6, amb un pressupost d'uns 2.400 milions d'euros per cada unitat. La realitat ha superat ampliament aquesta quantitat per dues bandes: primer va ser un nyap el desenvolupament del sistema de propulsió independent de l'aire (AIP) basat en un generador hidrogen, el prototipus dissenyat per una filial d'Abengoa es va cremar en l'assaig, ara s'ha encarregat la fabricació de la unitat AIP a una empresa dels EUA. El segon nyap ha resultat un error de càlcul en el pes de la nau, un 5% superior al que cal, són entre 75 i 100 tones que a efectes de flotabilitat farien que el submarí S81 Isaac Peral s'enfonsés sense remei amb els 40 mariners militars que du dins seu. Cal redissenyar-lo, potser afegint-hi una anella de 7 metres de diàmetre i 3 metres de llargada; llàstima que hores d'ara tots el trams estan soldats. Sigui com sigui el retard en l'entrega de la comanda serà de 2 anys i el sobrecost, a càrrec dels contribuents, desconegut; però prepareu un mínim d'un milió d'euros per tona de sobrepès. És el cicle del principi científic: assaig, error, rectificació, assaig... segons el qual "Ens farem savis, però no rics" com deia un cap del departament tècnic de l'AEG.

A la vista d'on, els governants, es gasten els diners que ingressa l'Estat caldria fer com en les petites comunitats o en qualsevol empresa on tots els interessats opinen i voten els pressupostos; potser una bona opció seria que en votar el membres del Parlament votéssim també els percentatges dedicats a cada partida pressupostada; i si volem, o no, la persistència de determinats ministeris... Però, això és somiar truites, quin partit voldria governar lligat de mans i peus per la voluntat popular convertint-se en simples administradors i executors dels dictàmens del poble. Quin partit voldria un règim de veritable democràcia?


...-
 

divendres, 3 de maig del 2013

Sobre l'amistat


Aquest matí he anat a la Biblioteca Central per demanar en préstec el DVD de "Tomates verdes fritos", una excel·lent pel·lícula sobre l'amistat i molt més; pel camí m'he trobat de cara amb un antic col·lega de la fàbrica, va ser el meu cap de grup cinc o sis anys allà pels setantes. Dissenyàvem màquines rotatives de fins a 710mm d'alçada d'eix. Eren els vells temps dels tecnígrafs, del paper vegetal, de la tinta xinesa, dels tiralínies, dels Rotrings, de les regles de càlcul i de la mítica calculadora mecànica Grimme-Natalis. Ara està a l'atur, esperant la jubilació d'aquí a pocs mesos. M'he alegrat molt de veure'l, tot i que mai vam ser veritables amics.
 
 
 
Amb els companys de feina ens coneixem prou bé, com sol ser amb els que comparteixen amb nosaltres tantes hores del dia any rera any. Acaben per conèixer-nos amb un grau important, independentment del nivell de sintonia; sabem amb detall el tarannà de  cada un dels companys del departament, i encara més si treballem en el mateix equip i en els mateixos projectes. En l'ambient laboral és on he trobat els pocs amics que mereixen aquest qualificatiu, alguns provenien de l'etapa d'estudiants, altres de l'activitat social i sindical organitzada. Però, l'evidència demostra que en el decurs dels anys els amics, o nosaltres, van canviant de via i acabem per allunar-nos definitivament.

Els amics, penso jo, ha de tenir les virtuts de ser companys, col·legues, camarades, confidents; tot i superant la prova del vist i plau moral. Podem ser respectuosos, atents i amables amb persones que, per altre banda, no superin el mínim nivell de principis ètics i moralitat per ser considerats amics nostres.

Diu Natividad Preciado en el llibre "Amigos íntimos" que tothom necessita un amic, o amics, per compartir sentiments, confidències i aquesta relació ha de ser bidireccional. Tenir bons amics ens permet gaudir d'un bon ancoratge social; cal tenir amics que ens aconsellin pensant en el nostre bé, que ens facin evident el que és erroni de la nostra conducta o decisions, que cerquin la satisfacció i l'alegria compartida, sense interès d'aprofitar-se'n i sense fer trampes, que no amaguin les crítiques a les nostres accions quan calgui.

Un bon amic ha de ser un bon tutor i alhora ha d'admetre de bon grat la nostra ocasional tutoria, molt millor si gaudeix amb els nostres interessos i sobre tot ha de sintonitzar la mateixa ona. Potser per aquesta raó, sovint en els viatges col·lectius, es coneix gent amb qui s'estableixen forts lligams d'amistat i encara més si es passa per una situació traumàtica o angoixant. Recordo una parella que va acabar en matrimoni després d'un accident automobilístic en sortir de la discoteca on s'acabaven de conèixer.
 
Queda clar que les amistats no sempre són eternes; com les parelles n'hi ha que acaben per extingir el seus vincles. També hi ha gent que no pot viure sense la constant presència d'amics, tot i tenir parella i fills. Entre aquest trobem aquells que tenen molt més preuades les amistats que les relacions familiars. També és normal que la gent tingui penya, "Stammtisch" (textualment "grup de taula") com diuen els alemanys, amb qui comparteixen hores de convivència, fan sortides, dinars, sopars, gaudeixen d'espectacles, o passen simplement una bona estona conversant al voltant d'una taula.
 
Nativel Preciado opina que l'amistat no és tal quan mana l'interès, ni són bons amics aquells que t'ofereixen el que no necessites, són absorbents, reclamen la teva atenció constant i els teus favors. S'ha de ser molt equilibrat per allunyar-se sense ofendre'ls d'aquells que no tenen dret a ser dins el nostre cercle d'amics. Per altra banda el llibre deixa un lleuger grau d'insatisfacció al lector, perquè els amics i amigues que descriu l'autora ens queden amagats, llunyans, potser per l'actitud declarada de no revelar la veritable identitat de les persones descrites.

Per concloure, els amics: pocs i bons, amb els altres contactes i coneguts n'hi ha prou amb mantenir les més cordials relacions professionals, de col·legues, etc. Per a les confidències tenim l'àmbit familiar més proper.

 
Fitxa bibliogràfica:
Autora: Nativel Preciado
Títol: Amigos íntimos.
Editorial: Temas de hoy, Madrid, 1995 (5ª edición)
Col·lecció: Temas de encuentro
Pàgines: 182


...-