dissabte, 4 de gener del 2014

El glaç dels vidres


 
"...se habían levantado en habitaciones oscuras y frías, con las ventanas blancas de escarcha..."
El día de la peluca, de Alice Munro.
 
Recordo, la meva infantesa, quan els dies d'hivern eren intensament freds, un matí de desembre, poc abans del Nadal, encara no havia fet els dotze anys, la mare va confiar-me uns diners per a que hi anés tot sol a comprar-me unes sabates de les que anomenaven "xiruques". El trajecte de poc més de mig quilòmetre fins la casa on les venien (l'establiment no era pròpiament una sabateria) se'm va fer emocionant, amb deu centímetres de purísima neu tan agradables de trepitjar, envoltat dels flocs que al caprici del vent queien intensament en mig d'un gran silenci. A l'espectacle que m'oferia la natura s'afegia la satisfacció de saber que la mare m'havia atorgat, per primer, cop prou confiança per fer una compra importat al meu criteri, em sentia com ascendit un punt en el grau de responsabilitat.
 
La nevada era tan intensa que la visibilitat es reduïa a unes desenes de metres, i potser per aquesta raó no hi trobava vianants pel camí que havia de fer des de casa, primer recorrent el meu curt carrer que era només una filera de cases adossades construïdes amb les façanes paral·leles al talús sobre la riba dreta d'una riera, baixant després per una forta pendent d'argila fins la passarel·la de ciment sobre l'aigua del rierol, des d'allà el camí pujava uns tres metres sobre la llera fins una primera terrassa llaurada on vorejava el filat del camp del Ros, nom del granger propietari d'una vintena de vaques que alimentava amb el farratge que ell mateix conreava, recordo haver vist panís, alfals, ordi o blat verd a les primaveres batut pel vent fent l'efecte de les onades marines. Després dels camps començava el carrer de Volta, naturalment era sense asfaltar; la primera casa a l'esquerra que feia xamfrà amb el carrer d'Alexander Bell gaudia d'un petit pati amb plantes al davant separat de la vorera per un mur gris coronat d'una reixa de ferro forjat, era on vivia un company d'escola, l'únic estranger que coneixíem, li dèiem Braian.
 
En aquells dies gèlids, encara que no hi hagués neu la fredor penetrava dins les llars i sovint als matins en obrir els finestrons apareixien el vidres amb glaç, la condensació solidificada que tan bellament cantaven Lluís Llach i l'Estrella Morente en Vida per a la Marató de TV3 - 2013. El trist i únic braser de terragada d'alzina, al bell mig del menjador, era l'única font per combatre quasi inútilment les baixes temperatures. Al pati l'aigua del safareig estava coberta d'una capa de glaç de més d'un centímetre que la mare va haver de trencar a cops de pala de rentar. Un gat foraster havia baixat al pati i espantat de nosaltres va fugir saltant des del terra sobre el que ell recordava com una sòlida i ample plataforma del safareig, segurament per on havia baixat al nostre pati, malauradament va trobar-se una pila de glaçons surant sobre l'aigua gèlida; tot xop va tenir força per saltar sobre la superfície inclinada de ciment i des d'allà a la filera superior de totxos de la paret mitjanera i finalment fugir pels terrats...
 
Tot això passava als hiverns de la meva infantesa; un fred potser no tant intens com el que vèiem a la pel·lícula Doctor Zhivago evocat a la imatge que acompanya aquest post; però, amb camins blancs de gebre quant els matins anaven a l'escola.
 
 
...-