Dimarts passat, tot esperant que el tècnic de radiologia
pugés el fitxer digital de la radiografia de l'espatlla de l'Elisabet a la
xarxa interna de l'Hospital vam trobar-nos Peter Winters, un vell col·lega de
Ca l'Agut, la que havia estat gran fàbrica d'equips elèctrics per protecció i control per a
tota mena d'aplicacions industrials. A l'home li manquen un parell d'anys per tenir dret a la jubilació; afortunadament té feina, fa de tècnic sanitari
d'aquells que es passen tot el dia fent quilómetres, voltant per ciutats i
autopistes dins d'una ambulància vestit amb armilles fosforescents.
En Peter va expressar la seva sorpresa, i alegria, de
veure'ns asseguts en cadires arrepenjades a les cantonades d'un encreuament de
passadissos del soterrani d'urgències traumatològiques. Va comentar-nos que
acabava de deixar un nen d'un any y mig anomenat Gerard al metge de guardia
per a que li suturessin les ferides del nas que l'havia fet el Yorkshire
Terrier de tres anys: la veritable nineta dels ulls de sa mare.
L'accident, o potser hauríem de dir l'atac, va passar quan el
nen, al descuit dels seus pares, va apropar-se al plat del quisso amb intenció
de tastar aquell apetitós pinso, el gos responent mecànicament a l'instin va
girar el morret i va mossegar amb fúria i esmolades dents el nas de la criatura.
Mentre el pare trucava al 112, la mare renyia i escridassava el nen dient-li:
"Gerard, tu tens la culpa! Qui et mana molestar al Trisqui mentre
menja? Ets molt dolent, Gerard!".
Direu que aquesta història és exagerada; però, el meu amic
Peter us la pot confirmar com un clar exemple de trastocament de prioritats i
manca de responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada