Relat a imitació (pobra) de l’estil dels Amors
ridículs de Milan Kundera. Qualsevol semblança amb persones, situacions o
fets reals és pura coincidència.
Amb motiu de les bones notes obtingudes en el segon curs
de Formació Professional a tres de la trentena d’alumnes (Pere, Pau i
Joanic) els van permetre passar al tercer curs fent les pràctiques a la
fàbrica, on treballaverien set hores al dia. A les tardes continuaven anant als
Salessians on per propi compte, sense professors, estudiaven, Llengua,
Literatura, Matemàtiques, Física, Química, Tecnologia, Seguretat i higiene en
el treball... i la singular “Formación del espiritu nacional” en un
llibre escrit pel que arribaria ser ministre del Règim, Fraga Iribarne.
Pere i Joanic eren delineants per tant van començar el
seu historial laboral a les oficines tècniques de la secció terrassenca de
l'històric Konzern alemany AEG;
un, Joanic, a l’oficina de motors i l’altre, Pere, a la de tranformadors
petits; petit vol dir entre una i deu tones de pes. En Pau des del
taller d’utillatges passaria, un any després, al departament tècnic de trafos
grans (enginys de fins 100 tones un cop llestos per operar en una central
elèctrica transformadora), no parlo de potència en mega o kilo-voltampere (kVA)
per no atabalar-vos utilitzant les unitats tècniques escaients.
Així, doncs, en el seu primer any d’activitat laboral en
Pau va estar-se d’aprenent de tercer curs al departament d’utillatges, on
fabricaven tota mena de plantilles, matrius i estris d’acer per a racionalitzar
i abaratir el treball en sèrie de la fàbrica. Podem dir que l’aprenentatge més
important d’en Pau en aquell any a la fàbrica va ser el contacte amb el món
real, més enllà de la protectora closca d’ou familiar, o de la pobrissona i
limitada escola privada de pis i dels quatre amigots del carrer, potser hauríem
de dir l’atzucac, on va passar-se la infantesa. A la fàbrica, Pau, va contactar
amb vells comunistes del PSUC, amb lectors de Giovanni Papini, de Kafka i de
Thomas Mann; amb boletaires; amb amics d’anar amb meuques que recordaven en veu
alta les seves tristes luxúries mentre esmorzaven, com cada dia, de nou a dos
quarts de deu un entrepà de sardines embolicat en paper de diari i lubricant-se
la gola de tant en tant amb un raig d’aspre vi negre de la bota.
En aquell ambient van retornar de fer el servei militar
obligatori un parell d’ajustadors oficials de tercera, eren Jules i Jim. Ambdos
no paraven de parlar de les seves núvies. Jim passava força estona de
confidències amb el funcionari de la guixeta, a la dreta de la gàbia del cap de
secció, un home de quaranta anys responsable d’apuntar-los en quina comanda
interna estaven treballant. Els companys que feien cua darrera d’ell havien
d’aguantar-se i escoltar, amb vergonya aliena i lamentant la pèrdua de temps,
com s’havia corregut entre les cuixes de la promesa la tarda d’ahir. Tot
plegat, aquells relats libidinosos, màxima expressió de traïció a la
confidencialitat deguda, representaven, de fet, una sòrdida relació
d’homosexualitat verbal, clarament no desitjada ni compartida pels altres
oients de la cua. Les confidències de Jules, però, superaven de llarg en
grolleria els comentaris de Jim. Mentre duia amb un ajudant, en un carretó de
fusta, una pesant roda d’esmolar acabada d’equilibrar a la màquina a la que
pertanyia, ubicada en un llunyà departament de la fàbrica, Jules l’explicava,
abocant-li un fètid alè a l’orella, "Que dubtava, que seria millor no
casar-se amb la Rosina. Que no, i que no!", i continuava dient: “Qui
sap el que ella ha fet amb altres nois quan jo feia la mili. Perque abans jo
havia fet coses molt brutes amb ella... I s’ho va deixar fer!”. L’ajudant
pensava: “Ves-te'n a regar...! Fastigós!... Què poc home ets!”.
Un parell de mesos abans de fer l’examen per ascendir, en sentit
físic i figurat, a l’oficina tècnica de trafos grans en Pau va començar a
treballar per ampliar els seu calaix d’eines amb una bona punta de rosset (gramil
en castellà), una punta definitiva, durísima: de carbur de tungstè. Va
aconseguir un tros esberlat de pastilla de widia i després de soldar-la amb
llautó a l’extrem d’una vareta d’acer polit de 4 mm de diàmetre per 24 cm de
llargada va dedicar moltes estones (hores) de temps morts, o potser robat a la
feina productiva, per donar-li la forma perfecta d’una punta de traçar sobre
les superfícies de ferros pintats amb sulfat de coure dissolt en aigua, o les
negres superfícies resultants de la laminació en calent. L’envejós Jules no
parava de demanar-li al Pau la punta de traçar, com herència en cas de que Pau
fos a parar al departament de delineació de trafos: "Si tu no la
necessitaràs per res"- li deia. Tant el va atabalar que Pau en mostra
evident de la seva debilitat i inexperiència va cedir aquella joia tan
elaborada a un miserable que no la mereixia.
Vint-i-tants anys després, quan Pau dissenyava peces de
motors elèctrics amb un sofisticat, excessiu i caríssim sofware de CAD
propietat del grup Dassault (el fabricant d'origen jueu dels Mirage) va
atendre un estudiant d’enginyeria d’últim curs que participava en un programa
universitari de pràctiques en empreses. El pre-enginyer va explicar-li, mirant-se la pantalla d'un monitor d'un milió de pesetes, que el
seu pare havia treballat a l’AEG i, per sorpresa d’en Pau, va resultar que el
futur enginyer era fill de l'insuportable Jules. Quan se l'escoltava, sense parar
gaire atenció s'ha de dir, va passar-li pel cap la qüestió de si aquell noi,
amb innocent aire de setciències, seria fill d’aquella primera parella de son
pare, aquell badoc i pesat d’alè pudent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada