Una estimada, i jove, neboda emigrant en un país centreuropeu a la recerca d'oportunitats per a desenvolupar la seva formació
professional en el camp de la sanitat i la geriatria ens ha fet arribar una
foto de la llar de foc de la petita borda alpina que s'ha llogat a mitges amb una col·lega.
La foto m'ha activat les sinapsis neuronals de l'emoció i
la nostàlgia (si és que existeixen específicament com a tals). El fet és que en
veient les flames a la llar de foc m'ha vingut a la memòria els matins
d'hivern, quan ajudant a la mare anava a recollir llenya per les vinyes i camps
propers a casa. Amb les branquetes petites sobre un paper rebregar (sovint del
diari "Siete fechas") engegava el fogonet que de seguida
alimentàvem amb troncs més gruixuts; o, com era més habitual amb carbó de
llenya. Aquells branquillons eren imprescindibles sobre tot per a
encendre el braser; únic mitjà de calefacció en les gèlides matinades
dels hiverns dels cinquantes del segle passat.
Vist des d'ara la despesa de temps en la recerca
d'energia era enorme. En aquells anys esmerçàvem moltes hores per a la compra
d'altres fons d'energia tèrmica; a més de la llenya recollida de franc calia compar: carbó de llenya, carbó de pedra,
cock, carbonet, terragada; i, anys més tard, petroli (l'actualment denominat kerosè).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada