Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario
en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella
era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per
raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest
que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les
seves penes són les nostres tristors.
Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home
que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com
una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida
molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes
proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos
fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va
renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest
fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la
mare no va recuperar-se mai de xoc.
En el sepeli, emocionant per las breus i precises
paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la
figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva
vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu
confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de
la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs
anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de
comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada