dissabte, 21 de febrer del 2015

La curiositat



El passat 18 de febrer van emetre pel Canal 33 una entrevista a Salvador Pàniker, l'enginyer, filòsof i escriptor nascut a Barcelona l'any 1927. Temps enrere vaig afegir un article (1) en aquest blog on comentava el seu llibre Cuaderno amarillo. És molt agradable escoltar un mestre tan lúcid com Pàniker, carregat d'experiències i coneixements, instruint-nos sobre com encarar la vida; i la mort, que no és sinó l'altre cara inseparable del mateix fet. Dit de forma dialèctica: Tot el que és no serà. Tot el que neix morirà, La mort inevitable és el primer objecte que duem a la motxilla en ser abocats al món. Pàniker ressaltava que a occident dramatitzem excessivament el fet de morir, al contrari de les cultures orientals. Això ho deia un home de tindrà els 88 anys el proper 1 de març; un erudit que preguntat sobre el sentiment de joventut diu que un ès jove mentre tingui curiositat. Per això hi ha qui malgrat tenir pocs anys no podem dir d'ells que tinguin un esperit propi de la joventut, donat que viuen en l'autocomplaença impermeables a qualsevol desig de novetats intelectuals, artístiques, científiques o creatives. L'entrevistat va remarcar que en cada moment de la vida s'ha de fer el que cal, sempre s'ha d'analitzar el nostre estat actual establir un clar ordre de prioritats i acomplir-lo.

També recomanava a tothom d'escriure un dietari, perquè ajuda a mantenir l'hàbit de reflexionar sobre els esdeveniments rellevants del dia. Semblant a aquest exercici hi ha qui propugna caminar sovint sol, sense acompanyants, perquè practicant aquesta activitat amb regularitat a més dels beneficis orgànics també s'estimula l'activitat psíquica; que ens porta a una reflexió interior, un veritable diàleg introspectiu amb un mateix, on els elements rebuts de l'exterior enriqueixen el pensament aportant-nos variats punts de vista i nous coneixements. 

Resumint: Per gaudir de la vida limitada que ens pertoca i per a no envellir de forma indigna abans d'hora cal enriquir-nos constantment ampliant el nostre bagatge de coneixements i els nostres dies d'infatigables tasques d'aprenentatge.

...-
(1) Entrada de 15.09.2008: El pecat i la ignorància

dilluns, 9 de febrer del 2015

La roda de la Fortuna


Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada "N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels seus progenitors.

És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.


...-