Ahir, al capvespre, retornàvem de casa la Rosario per la
ruta habitual: la riba dreta de l'Avda. del Vallès en direcció Sud fins el
carrer de Santa Marta on després de recorre'l uns vint metres vam girar a
l'esquerra accedint a l'últim tram del carrer Sant Damià, el qual ens permet
entrar a la carretera de Montcada, la mítica i tan transitada
"N-150". Doncs, quan justament havíem recorregut la meitat del nostre
tram de Sant Damià un Bus provinent del pont de la carretera de Montcada sobre
la Riera de les Arenes hi accedia de cara a nosaltres; vaig frenar fins aturar del
tot el meu vehicle perquè el meu carril l'ocupava un utilitari blanc amb el
llums de parada d'emergència. Mentre el bus s'apropava a nosaltres per carril
contrari un nen de poc més de dos anys va aparèixer per entre un cotxe aparcat
correctament i el que ens barrava el pas, que presumptament era del seu pare. L'escena estava perfectament
il·luminada pel nostres fars, un nen amb un hipopòtam de peluix amb la intenció
inqüestionable de traspassar el carrer des de darrere el cotxe del seu pare
fins l'altre vorera on altres familiars atreien el seu interès. Vam veure la
inevitable intersecció del cos del nen amb la massa del bus que s'apropava a
baixa velocitat, vaig prémer el clàxon i el bus va aturar-se amb la mínima
brusquedat, el nen va traspassar el carrer il·luminat pels meus fars i els del bus, aliè a que havia salvat la vida en un instant gràcies a
l'habilitat del conductor del bus de la línia 3 davant la indiferència dels
seus progenitors.
És un cas que podem definir d'anti-serendípia; o, és un veritable cúmul de casualitats amb final feliç. Quan el nen repassi
la seva vida haurà de constatar que després del crepuscle del dia 8 de febrer
de 2015 va estar a menys d'un segon de morir xafat per les rodes del bus de la
lìnia 3 amb la col·laboració imprescindible de la desídia dels seus pares que
el van deixar en mans de la voluble roda de la fortuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada