Gerard Villamil i Camí, fill d'un drapaire que havia
heretat el negoci fundat pel seu pare, l'avi d'en Gerard; indústria que en el
seu màxim esplendor constava de quatre telers fent soroll eixoridor en un
"cuarto" de reixa, maquinaria tèxtil que finalment el pare d'en
Gerard va malvendre a un xatarrer a pes de ferro vell. A la vista del poc futur
del negoci familiar el Gerard havia estudiat enginyeria química, més per
pressions de la seva mare que per veritable interès del jove per la ciència. En
realitat va dedicar la seva vida gandulejar la major part del temps, tret dels
breus períodes en que donava classes de pintura artística a un petit grup
d'alumnes adults, als quals amb el pretext de pintar paisatges de natura feréstega
els duia per allunyats pobles de muntanya a lluitar contra les ventades que
inesperadament arrossegaven serralada avall bastidors, llenços i pots de
pinzells. Hi havia malpensats que sospitaven d'aquells accidents, que no eren
tan casuals, que més aviat responien a un toc de l'esperit trapella del
professor, vell coneixedor d'aquells paratges.
El 22 de març, primer diumenge de primavera, Gerard havia
acomplert els seixanta cinc anys. Pocs d'entre el reduït nombre dels seus familiars i
coneguts s'havien molestat a felicitar-lo; ni tan sols una trucada només un e-mail de
la cosina Marina. Va dinar sol com solia fer tots els caps de setmana en els
darrers deu anys des que va morir la seva mare amb qui compartia la llar
familiar, el pare havia mort cinc anys abans que la mare i el seu únic germà
residia a l'estranger dedicat als seus assumptes. No tenia amics, només alguns
contactes de caire professional o relacionats amb la seva tirada per les arts
plàstiques. També aquests els havia anat perdent poc a poc, els vells col·legues
no els veia mai, només que en ocasions contades i cada cop més allunyades en el
temps.
El dijous següent al seu aniversari després de dinar i
recollir la taula va preparar-se un te, com cada dia, se'l va prendre a la saleta d'estar mentre mirava a la
televisió la notícia d'un terrible accident aeri als Alps sense
supervivents entre les 150 persones que viatjaven en l'aparell i que feia la ruta
Barcelona Dusseldorf. Cansat per l'interminable excés informatiu carregat
d'especulacions extrapolades des de les minses novetats obtingudes de les
caixes negres de l'aparell, un veterà Airbus bimotor de la família A320, va
deixar la tassa buida sobre la safata de fusta artísticament tallada i
llustrosa, un regal recordatori d'un viatge a la mediterrània oriental d'una
parella amiga de sa mare. Va tancar el receptor de TV i va endreçar els estris
de preparar el te. Se sentia fatigat i va renunciar a continuar llegint, com
tenia previst, la novel·la de Virginia Woolf "La senyora
Dalloway", així que va dirigir-se amb la intenció de fer un xic de
migdiada, com sempre, a l'habitació petita on va estendre sobre l'estret llit
una desgastada tovallola de bany originalment de color préssec, per protegir la
vànova enguatada de colors ocres, verds i ataronjats que conferia a l'habitació
una tonalitat de tardor. Va baixar una mica la persiana de la llarga finestra
orientada al migdia on la llum solar només era filtrada per la cortina de
teixit de dril cru ribetejada amb dues files d'aplicacions de quadrats en
diverses tonalitats de blaus denim. La llum nítida i brillant d'aquella tarda
traspassava el teixit omplint de llum l'habitació.
Gerard va estirar-se lentament sobre la tovallola, d'esquena a
la paret on s'adossava el llit, de cara a la paret il·luminada per la llum
d'aquella assolellada tarda de primavera. Tot i que va tancar els ulls la
intensa claror traspassava les parpelles oferint-li la visió d'un cúmul
d'irregularitats flotants en perpetu moviment sobre un fons de color entre
l'ambre i el curry. El moviments oculars feien que els elements flotants
descriguessin volutes i agitacions semblants a les de l'atmosfera de Júpiter,
on un únic petit punt perfectament rodó d'un negre verdós contrastava amb els
colors de l'entorn i semblava realment un eclipsi solar, o potser millor seria
dir: el pas de l'ombra d'Io sobre la superfície joviana.
Foto: Nasa
...-