Assolellada tarda de primavera

Gerard Villamil i Camí, fill d'un drapaire que havia heretat el negoci fundat pel seu pare, l'avi d'en Gerard; indústria que en el seu màxim esplendor constava de quatre telers fent soroll eixoridor en un "cuarto" de reixa, maquinaria tèxtil que finalment el pare d'en Gerard va malvendre a un xatarrer a pes de ferro vell. A la vista del poc futur del negoci familiar el Gerard havia estudiat enginyeria química, més per pressions de la seva mare que per veritable interès del jove per la ciència. En realitat va dedicar la seva vida gandulejar la major part del temps, tret dels breus períodes en que donava classes de pintura artística a un petit grup d'alumnes adults, als quals amb el pretext de pintar paisatges de natura feréstega els duia per allunyats pobles de muntanya a lluitar contra les ventades que inesperadament arrossegaven serralada avall bastidors, llenços i pots de pinzells. Hi havia malpensats que sospitaven d'aquells accidents, que no eren tan casuals, que més aviat responien a un toc de l'esperit trapella del professor, vell coneixedor d'aquells paratges.

El 22 de març, primer diumenge de primavera, Gerard havia acomplert els seixanta cinc anys. Pocs d'entre el reduït nombre dels seus familiars i coneguts s'havien molestat a felicitar-lo; ni tan sols una trucada només un e-mail de la cosina Marina. Va dinar sol com solia fer tots els caps de setmana en els darrers deu anys des que va morir la seva mare amb qui compartia la llar familiar, el pare havia mort cinc anys abans que la mare i el seu únic germà residia a l'estranger dedicat als seus assumptes. No tenia amics, només alguns contactes de caire professional o relacionats amb la seva tirada per les arts plàstiques. També aquests els havia anat perdent poc a poc, els vells col·legues no els veia mai, només que en ocasions contades i cada cop més allunyades en el temps.

El dijous següent al seu aniversari després de dinar i recollir la taula va preparar-se un te, com cada dia, se'l va prendre a la saleta d'estar mentre mirava a la televisió la notícia d'un terrible accident aeri als Alps sense supervivents entre les 150 persones que viatjaven en l'aparell i que feia la ruta Barcelona Dusseldorf. Cansat per l'interminable excés informatiu carregat d'especulacions extrapolades des de les minses novetats obtingudes de les caixes negres de l'aparell, un veterà Airbus bimotor de la família A320, va deixar la tassa buida sobre la safata de fusta artísticament tallada i llustrosa, un regal recordatori d'un viatge a la mediterrània oriental d'una parella amiga de sa mare. Va tancar el receptor de TV i va endreçar els estris de preparar el te. Se sentia fatigat i va renunciar a continuar llegint, com tenia previst, la novel·la de Virginia Woolf  "La senyora Dalloway", així que va dirigir-se amb la intenció de fer un xic de migdiada, com sempre, a l'habitació petita on va estendre sobre l'estret llit una desgastada tovallola de bany originalment de color préssec, per protegir la vànova enguatada de colors ocres, verds i ataronjats que conferia a l'habitació una tonalitat de tardor. Va baixar una mica la persiana de la llarga finestra orientada al migdia on la llum solar només era filtrada per la cortina de teixit de dril cru ribetejada amb dues files d'aplicacions de quadrats en diverses tonalitats de blaus denim. La llum nítida i brillant d'aquella tarda traspassava el teixit omplint de llum l'habitació.

Gerard va estirar-se lentament sobre la tovallola, d'esquena a la paret on s'adossava el llit, de cara a la paret il·luminada per la llum d'aquella assolellada tarda de primavera. Tot i que va tancar els ulls la intensa claror traspassava les parpelles oferint-li la visió d'un cúmul d'irregularitats flotants en perpetu moviment sobre un fons de color entre l'ambre i el curry. El moviments oculars feien que els elements flotants descriguessin volutes i agitacions semblants a les de l'atmosfera de Júpiter, on un únic petit punt perfectament rodó d'un negre verdós contrastava amb els colors de l'entorn i semblava realment un eclipsi solar, o potser millor seria dir: el pas de l'ombra d'Io sobre la superfície joviana.

Foto: Nasa 

...-