Beneficència

El passat dimarts 17 de març, diada irlandesa de Sant Patrici, va morir la Irene, nostra veïna de tota la vida que des de molt anys patia una severa malaltia d'Alzheimer; el seus familiars no recorden quan va perdre la facultat de parlar, caminar i fins i tot deglutir. El seu vidu ens comentava que a la residència privada on tenien cura d'ella dediquen una infermera per a cada 14 pacients i que ell voluntàriament els hi donava un cop de mà ajudant amb la medicació o en el que calgués durant les dues o tres hores que diàriament sens falta, any rera any, acompanyava la seva dona de mirada perduda. Les noies de la residència intuïen l'inevitable traspàs de la Irene en aquest "març marçot" i clarament se'n planyien de la propera pèrdua d'un col·laborador voluntari com el marit de la Irene i així ho manifestaven obertament: "Ai las! Manel, què serà de nosaltres quan ja no vinguis a ajudar-nos?".

Amb la crisi financera iniciada a la passada dècada s'ha accentuat la tendència a fer col·laboracions ciutadanes per paliar els efectes desastrosos de l'extensió de la pobresa i la profundització de l'escletxa social; cada cop hi ha més població mancada de recursos bàsics i cada cop l'Estat deixa de donar el serveis amb la qualitat que li corresponen; per exemple en sanitat, ensenyament, ocupació i dependència; tot i que la despesa i l'endeutament de cabals públics no para de créixer fins a nivells alarmants. No cal recordar que amb l'actual equip de govern liberal-conservador hem assolit el bilió d'euros que és l'equivalent al 100% del PIB.

El deteriorament dels serveis socials s'argumenta per part dels governants responsables com un efecte no desitjat de la necessitat d'estalviar obligats per les directrius europees. Hi ha qui ha observat que aquesta subtil però constant inhibició de l'estat vers les responsabilitats tradicionals des dels final de la segona guerra mundial respon a una corrent iniciada als EUA en les últimes dècades on l'objectiu és el desballestament de l'estat social substituint-lo per un neoliberalisme on els ciutadans han d'espavilar-se pel seu compte per suplir els serveis que l'estat ja no dóna. Com explica Naomi Klein en "La doctrina del shock", l'estat neoliberal prefereix donar un xec a les famílies necessitades per enviar els nens al l'escola y deixar en mans privades les infrastructures educatives en tots els nivells. Tant als països avançats d'Europa com als EUA cada cop ni ha més voluntariat que supleix la retirada de l'estat, tan sigui emprenent activitats totalmente voluntàries no remunerades d'assistècia social, com també els anomenats minijobs, pseudocontractes d'aprenentatge, a prova, becariat, i tantes altres portes falses per les que es beneficien inmoralment tan entitats públiques com privades. Ja s'han vist publicats anuncis de treball a canvi només de menjar i dormir.

Punt a part és el tema de les recaptes i col·laboracions solidaries que en un estat com cal li faria treure els colors, avergonyit per aquestes campanyes  que demostrarien les seves mancances i evident ineficàcia en la gestió dels recursos provinents dels impostos de tots. El perill està en la trampa social de permetre aquesta fugida de l'estat de les seves responsabilitats. Són sobradament conegudes les prioritats marcades en la Carta dels Drets Humans; on drets a la salut i a l'educació estan per sobre de l'abonament dels deutes per la compra d'armament militat i per sospitoses inversions gegantines i megalòmanes en AVE, autopistes i altres infraestructures inútils ara per ara. Solidaritat, si; però amb comunicació al ministre Montoro perquè ho afegeixi al calaix de recaptació extra dels nostres impostos. Si no és així, si la societat s'ha d'autofinanzar des d'abaix per suplir les mancances estatals per a què paguem impostos?

NOTA: La foto recull una butlleta d'entrega de l'Ajuntament de Manresa, de carn i menuts d'ovella, a la beneficència durant el franquisme, recollida per la web "memoria.cat".

...-