dimecres, 29 d’abril del 2015

Sense rancúnia



Pocs dies enrere, un feiner de la segona setmana d'abril, en Gerard caminava com cada tarda, per prescripció facultativa, pels carrers del Campus universitari de la seva ciutat. El sol ponent el molestava picant directament els seus ulls sexagenaris però una lleu brisa de llevant va fer-li oblidar les molèsties solars en saludar-lo amb una intensa pluja de pètals de pruner. Bona part del carrer, al costat de les voreres, estava atapeït d'una preciosa capa contínua de pètals rosats.

Ell en aquell moment creuava en direcció a ponent la carena entre la riera de les Arenes i el torrent de Vallparadís, una lloma meridana coronada pel carrer de Ramón y Cajal, en el punt que aquest és travessat perpendicularment pel carrer de Richard Wagner. De sobte, a contrallum, una desagradable silueta i una veu de canya esquerdada va ferir com un flaix la consciència automàtica d'en Gerard.
  - Hola Gerard. Com va tot? -Va dir-li un llargerut d'ulls petits i cabells de color indefinit.
Una vella ferida, un malestar latent de més de quaranta anys, va revifar en el calaix de les rancúnies d'en Gerard. Aquell individu l'havia fet mal quaranta anys enrera; havia ferit a un jove Gerard a qui repugnava la fila immoral i el mal alè d'aquell estúpid bastard.
  - Tinc molta presa. Adèu - Va dir en Gerard, sense parar de caminar. Va ser un alliberament. Sentia que aquella vella rancúnia ja no la patia. S'havia alliberat. Era feliç.

Creieu-me, la rancúnia és un tòxic que martiritza a qui la pateix. Si algú us ha ofès, o us ha fet mal, a vosaltres o als vostres més estimats el consell és: No oblidar, aprendre de les males experiències; però, no amargueu les vostres vides ni les de qui us envolten amb inútils patiments, odis i rancúnies.


...-

dissabte, 11 d’abril del 2015

Glicines



Avui he capturat aquestes fotos de camí a la fleca on compro el pa dia sí dia no. En elles és evident l'apoteosi de la primavera. No és estrany, doncs, que els monoteistes seguidors del belenita Jesús aprofitant la seva influència en les despulles de l'Imperi Romà transformessin la pagana festa de la resurrecció de la natura en la Setmana Santa, fent-nos la Pasqua, tot s'ha de dir; o, com ells diuen: La festa de la Passió i Resurrecció de Crist. Mistificació que dos mil·lenis després persisteix en la nostra cultura eurocentrista; tot i que els ous de xocolata i les mones no acaben d'encaixar amb les corones d'espines, les fuetades i els claus del Senyor. Els dogmes són així: No preguntis per les contradiccions... i creu!


...-