Pocs dies enrere, un feiner de la segona setmana d'abril, en Gerard caminava com cada tarda, per prescripció facultativa, pels carrers del
Campus universitari de la seva ciutat. El sol ponent el molestava picant
directament els seus ulls sexagenaris però una lleu brisa de llevant va fer-li
oblidar les molèsties solars en saludar-lo amb una intensa pluja de pètals de
pruner. Bona part del carrer, al costat de les voreres, estava atapeït d'una
preciosa capa contínua de pètals rosats.
Ell en aquell moment creuava en direcció a ponent la
carena entre la riera de les Arenes i el torrent de Vallparadís, una lloma
meridana coronada pel carrer de Ramón y
Cajal, en el punt que aquest és travessat perpendicularment pel carrer de
Richard Wagner. De sobte, a contrallum, una desagradable silueta i una veu
de canya esquerdada va ferir com un flaix la consciència automàtica d'en Gerard.
- Hola
Gerard. Com va tot? -Va dir-li un llargerut d'ulls petits i cabells de color indefinit.
Una vella ferida, un malestar latent de més de quaranta
anys, va revifar en el calaix de les rancúnies d'en Gerard. Aquell individu l'havia fet mal quaranta anys enrera; havia ferit a un jove Gerard a qui repugnava la fila
immoral i el mal alè d'aquell estúpid bastard.
- Tinc molta
presa. Adèu - Va dir en Gerard, sense parar de caminar. Va ser un
alliberament. Sentia que aquella vella rancúnia ja no la patia. S'havia
alliberat. Era feliç.
Creieu-me, la rancúnia és un tòxic que martiritza a qui
la pateix. Si algú us ha ofès, o us ha fet mal, a vosaltres o als vostres més
estimats el consell és: No oblidar, aprendre de les males experiències; però,
no amargueu les vostres vides ni les de qui us envolten amb inútils patiments,
odis i rancúnies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada