divendres, 28 d’agost del 2015

Arquitectura, on ets?




Potser no cal haver-se estudiat els textos de Vitruvi sobre les normes fonamentals a tenir en compte pels arquitectes a l'hora de dissenyar els seus encàrrecs i projectes; però, malauradament més de vint segles després de que l'arquitecte llatí redactés el seus tractats en l'art de la construcció, trobem errors imperdonables i construccions grolleres que signen Doctors i Llicenciats en Arquitectura sortits de les Facultats que els han reconegut una aptitud i formació adient a la responsabilitat de construir, i capacitat de facturar, que els atorguen.

Sé, per veu d'arquitectes novells que en els projectes de fi de carrera han de demostrar la seva originalitat, capacitat d'innovació, eficiència tecnològica i mil meravelles més... Tot i així, resultats de l'arquitectura actual d'arreu l'Estat, tenim xapuces com la coneguda "Ciutat de les Arts" a València; i, en les antípodes d'aquell pretès super-glamour de disseny arquitectònic, trobem la casa de les llàgrimes, familiarment l'anomenem així perquè fa plorar (veieu-la a la foto de més amunt), sita on s'ubicava el "burot" a la confluència de les carreteres de Montcada, Martorell i Olesa.


...-

dijous, 27 d’agost del 2015

Els plecs del palmell de la mà


No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;...


Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-

dissabte, 15 d’agost del 2015

Braus i tortura


Una amiga resident al País Valencià m'ha fet arribar una noticia dels diaris locals on comuniquen la mort d'un home de 32 anys víctima, el passat 13 d'agost, d'una o més banyades de brau en les festes del poble de Museros. Hi ha qui diu que aquells que moren pels seu gust, ebris d'etanol o al·lucinats per altres substàncies, "Hasta la muerte les sabe a gloria"; els defensors d'aquesta opinió diuen que aquestes tragèdies no els toca la fibra del planyiment ni la compassió. La meva opinió és que les bestialitats fomentades, organitzades, o simplement autoritzades pels organismes civils, per exemple com són les comissions de festes municipals, carreguen sota la seva responsabilitat les morts (freqüents) en aquestes primitives i estúpides tradicions impròpies dels temps que vivim, mostres de brutalitat com la tradició de llençar cabres des del campanar de l'església del poble.

He llegit amb alegria que diverses ciutats de l'Estat han eliminat les subvencions públiques a les "Corridas de toros". Ja era hora, tot i les pèrdues derivades d'aquestes iniciatives pel negoci dels ramaders de braus de lídia i els seus empleats. Però, la xifra de 560 milions d'euros/any, en subvencions al manteniment d'aquest sanguinari espectacle, segons diversos estudis, hauria de tenir un altre destí més fructífer en àmbits socials.



...-

dimarts, 4 d’agost del 2015

Agost


Eren passats dos quarts de dues d'un xafogós migdia d'agost. Havíem acompanyat l'anciana mare de la Mirèia a una visita rutinaria a cal reumatòleg i mentre esperaven que sortís de la consulta vam deixar el sedan de vuit anys en una cantonada propera a l'ombra del plataners; allà un parell de bancs ens insinuaven una plàcida espera. Els bancs estaven situats d'esquena a la l'extensa zona de gespa, que justament en aquell moment retallaven els empleats dels serveis municipals de manteniment de parcs i jardins, en realitat és un espai pertanyent a la Biblioteca local de la UPC. El soroll de les màquines de jardineria era eixordador, tot i així van gaudir de la intensa olor d'herba tallada i vam seure en el banc més allunyat dels nostre cotxe; perquè l'altre, el més proper, estava ocupat per un indigent d'aspecte sinistre i envoltat de mosques, tot brut i descuidat. L'home d'uns seixanta anys vestìa estrafolariament amb un gruixut tabard impropi per la temperatura de 34ºC en aquell moment i amb un gran mocador de teixit aragonès al coll, d'estarrufada cabellera grisa, llardosos pantalons texans llargs i sabatilles esportives de gruixuda sola multicolor. Al terra a la dreta d'on seia hi tenia una gran bossa esportiva negra amb el logotip d'una coneguda marca multinacional. La bossa suportava una mena de crossa, un bastó extensible d'alumini.

Després d'uns minuts de seure en aquell poc confortable lloc, va sobtar-me el lleuger cop al pit d'un petit objecte com caigut del plataner que ens oferia l'ombra, la cosa va rodolà fins al terra on vaig comprovar que es tractava d'un petit bocí de pa, molt tendre, com de brioix, del tamany d'una ametlla amb closca; de seguida vaig sentir la veu de l'home que seia a un tres metres a la meva dreta, deia: "Hijo de la gran p... de calanda. Eres un m..." i així un munt de barbaritats sense fonament, evidentment falses, referents a la meva orientació sexual i a l'ofici dels meus progenitors. Llavors vam constatar que aquell indigent, "homeless", sonat, o con vulguem qualificar-lo, en realitat era un deficient mental, potser víctima de l'esquizofrènia o de la malaltia d'Alzheimer. Vaig restar mut, com si res hagués sentit; l'home es va aixecar, va recollir els seus estris i va marxar rondinat en direcció al carrer Prat de la Riba envoltat de les seves mosques.

La conclusió és que en el nostre món anti-manicomis els malalts mentals, malauradament, sovint són desatesos, fins i tot rebutjats pels familiars, i acaben rodolant per carrers, on malviuen expostos a que qualsevol els agredeixi i acabin sent notícia a les pàgines de successos als diaris. És un problema de salut pública sense resoldre i de difícil solució, ho sabem, perquè enfronta la llibertat dels ciutadans a la força de la societat i de l'Estat de Dret per imposar a cada persona el que necessita.


...-

dissabte, 1 d’agost del 2015

Cotorra de pit gris


Eren dos quarts de vuit i em preparava per parar la taula del desdejuni a la cuina de casa quan un xivarri eixordador m'ha fet mirar per la finestra de la petita galeria, que conté el safareig i la sala de màquines (la caldera d'aigua sanitària i calefacció i la rentadors). Allà he vist a poc més d'un metre de distància una cotorreta de pit gris (cotorra argentina), que s'havia separat del seu estol i em dirigia un ull negre amb interès, però sense por a la meva presència. S'ha estat més de dues hores empolainant-se o mirant de cruspir-se una pedreta de l'ampit de la galeria a tocar de la bugambilla. Un bon inici del mes d'agost que ha entrat amb un fort gir acabant amb la insuportable calorada  que patim des del juny. Ha plogut força, fins i tot ha fet mal a les terres de ponent, ens ha netejat carrers i voreres i ha omplert els escocells d'aigua atlàntica, neta, pura i cristal·lina.

Aquest inici d'agost ha estat especialment rellevant; l'esperava amb impaciència. Ha estat com una fita més vers la crítica edat de la jubilació simbòlica, els 65 anys. És aquesta edat en que la societat sembla arraconar els seus membres "ancians" en una mena de llimbs fins l'arribada de la mort certa. Sobre aquest tema ahir al vespre uns familiars van fer uns comentaris còmics associant la pèrdua de massa capil·lar i l'argentor de les temples amb la meva persona... Sí -vaig dir- vaig de baixada. En realitat com tots els presents que inexorablement ens apropem al mateix ritme a l'encontre amb la nostre pròpia mort.

Cal, per tant, gaudir del dia a dia, aprofitant tots els minuts per fruir del que la vida ens atorga i defugir les amargors innecessàries. Si les xacres de l'edat i el cap pelat vol dir que tens la mort més aprop, penseu en la dita castellana: "De aquí a cien años todos calvos"... Com la calavera del cinquè acte de Hamlet que llença un "Clown" mentre obre una fossa i Hamlet diu:

"Ahí va otra: ¿por qué no podría ser la calavera de un abogado? ¿Dónde están ahora sus sutilezas, sus argucias, sus casuísmos, sus títulos y sus trucos? ¿Por qué consiente que ese rudo villano le pegue en la coronilla con una pala sucia, sin armarle pleito por agresión? ¡Hum! Ese tipo pudo ser en sus tiempos un gran comprador de tierras, con sus estatutos, sus resguardos, sus términos, sus garantías dobles y sus cobranzas: ¿el término de sus términos y la cobranza de sus cobranzas es tener su terminada mollera llena de interminable barro?..."




...-