diumenge, 18 de desembre del 2016

Les restes del Melchuca

 

Un delericte ran la costa a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu (1)

El dissabte 27 de gener de 1968 el vaixell de càrrega Melchuca, carregat de sacs de ciment, bobines de fil, bidons d'olives i altres productes, havia sortit del port de Sète, a uns 30 km al Sud de Montpeller, amb destinació Casablanca. Una forta tramuntana acompanyada de maregassa va aconsellar canviar la ruta habitual i apropar-se a la costa per tal de tenir una singladura més segura. Lamentablement la nau va xocar amb l'illot de Maça d'Oros situat a poc més de sis-cents metres a l'Est de la punta de Cap Creus. Segons el relat del capità, "...Amb una gran via d'aigua a la proa va provar de dirigir la nau a Roses, però va embarrancar prop de cala Montjoi", (allà on Ferran Adrià té el seu conegut restaurant, El Bulli); diu, també, el capità: "...d'allà va ser alliberat per una gran onada que el deixà a la deriva i finalment va acabar encallant-se a la Punta del Bergantí".

Cinc anys després, exactament el 3 de gener de 1973, (en aquells anys encara era obligatori el servei militar) vaig arribar al meu destí a la bateria de costa de Punta Falconera on romandria més d'un any dedicant-me en les estones lliures de servei a gaudir d'aquell preciós entorn natural. Fora de dues temporades l'any, d'un parell de setmanes d'exercicis pràctics de tir amb els canons Wickers de 152,4 mm d'ànima, el meu tems lliure a la bateria de Punta Falconera m'ocupava quasi totes les tardes. Després de les activitats del matí allà cap a la una del migdia marxaven els oficials, sotsoficials i tots els artillers i caporals voluntaris (2) amb permís de pernoctar fora de la bateria, de manera que al menjador mai erem més de dotzena i mitja comptant amb el cuiner i el caporal de guàrdia que comandava la bateria. Amb tant de temps lliure les activitats eren de dos tipus: una, tancar-se a la cantina i jugar al pòquer fins l'albada o l'altra, explorar els voltants de la zona militar. Un artiller orfe, originari de Sant Andreu de la Barca; en Garangou, de Malgrat de Mar, i jo erem d'aquest segon grup. Més d'una tarda haviem fet una bona caminada arribant a la Torre de Norfeu, i més enllà fins el Mirador, a l'extrem occidental de la península que forma Norfeu, vora els penya-segats impressionants de Punta Prima. Una altra tarda, aprofitant el manlleu no autoritzat d'una moto que algú havia deixat a resguard de la bateria, l'artiller orfe va convidar-me a fer una passejada motoritzada pel camí de ronda fins prop de Cadaqués, abans d'entrar al poble vam deixar la moto i vam fer la resta del camí a peu. Després de saludar un vell pescador que arranjava la xarxa estesa al sol de mitja tarda ran la platja vam acabar berenant un excessivament salat entrepà de dues llesques de pa amb tomàquet i formatge en un solitari bar vora del port.

Però, la sortida que vull comentar-vos va ser la de la tarda que vam decidir anar a fer una ullada en profunditat, de primera mà i al detall, al delericte del Melchuca situat, com s'ha dit a la Punta del Bergantí, abans d'arribar a Cala Monjoi i a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu. Amb la força de l'onatge d'aquell dia era totalment desaconsellat accedir-hi per l'aigua, així que vam abordar la nau fent equilibri sobre els tres cables d'acer que podeu observar a les fotos i que la lligaven per estribor amb les roques. La maniobra va ser força arriscada i d'una temeritat que ara m'esgarrifa. Vist des de la saviesa que donen els anys, i l'experiència, és indiscutible que vam posar en altíssim nivell de risc la nostra integritat i vida. Un cop vam arribar a la coberta vaig observar una gran madeixa embullada i mig desfeta de fil cru al costat d'una hèlix de bronze fixada en una paret perpendicular a la segona coberta de proa, evident peça de recanvi com la roda en els cotxes, una magnífica joia de la mecànica naval en perfecte estat, lluent, de tres pales i de més o menys un metre i mig de diàmetre.

A començaments dels anys vuitantes una empresa barcelonina va iniciar el desballestament del Melchuca (amb dinamita) tasca que va deixar de banda des de primera hora per que els treballs resultaren de cost molt superior al preu de la ferralla obtinguda, tot degut a una sobtada baixada del preu del ferro. A la web "rosespedia.cat" ens expliquen: "És per això que, enmig d'un escampall de ferralla, que no va arribar a ser recollida, es conserva la quasi totalitat de l'obra viva. Un forat a la coberta, voltat de planxes rebregades, permet als submarinistes l'accés al taller del vaixell i es pot contemplar el carregament de ciment petrificat conservant la forma dels sacs que el contenien, perfectament estibats, quallats en entrar en contacte amb l'aigua" 

 
Notes:
(1) - Les fotos en BN són de 1973, fetes per "Lukas4". Altres fonts: "rosespedia.cat"
(2) - Els "voluntaris" fèien un servei militar de 18 mesos, en comptes dels 14 dels soldats regulars. A canvi podíen triar destí, normalment a prop de casa i gaudir d'autorització per a dormir fora de la caserna.

Descripció tècnica

  • Nom: Melchuca
  • Activitat: Mercant
  • Data d'avarament: 1953
  • Drassana: Sociedad Metalúrgica Duro Felguera (Gijón)
  • Eslora: 68,11 metres
  • Mànega: 9,99 metres
  • Calat: 5,67 metres
  • Tonatge: 696 tones
  • Propulsió: Motor Diesel de fabricació alemanya
  • Armador o propietari: Angel Riva Suardiaz
  • Lloc del naufragi: Punta del Bergantí
  • Data del naufragi: Dissabte, 27.01.1968
  • Estat actual: Dinamitat. Restes disperses
  • Profunditat: Entre 5 i 17 metres
...-

dimecres, 23 de novembre del 2016

L'honorabilitat del Samurai



Regirant les prestatgeries de cinema a la biblioteca municipal he trobat "The Hidden Blade" del nostre comentat director japonès Yôji Yamada. Realitzada l'any 2004, la pel·lícula va rebre diversos premis essent una més de les que el director ha dedicat al tema del declivi del Japó medieval contraposat i doblegat pel món modern, importador de normes i valors occidentals, que s'imposà allà a mitjans del segle XIX.

Ambientada al 1861, quasi contemporània als fets que narra Pérez Galdós en "La de Bringas". Ambdues històries mostren en comú la fi d'una època, on la corrupció política taca l'administració de l'estat i determina la vida dels protagonistes. No acaben aquí les semblances; però, deixant de banda les misèries de la Rosalía Pipaón en el Madrid cortesà el film de Yamada és impecable, perfecte, lluny dels clàssics films de lluites interminables. És una tendra història d'amor platònic. Una història en defensa de l'honorabilitat i de la responsabilitat davant del compromís, fins la mort si cal; on no hi ha lloc per a la rendició sota la injustícia; on la consigna és; honorabilitat o mort. Especialment ben feta és l'escena del duel, que ens recorda els films del més pur estil western.

Si cau a les vostres mans el DVD no deixeu de esmerçar poc més d'un parell d'hores en gaudir d'aquesta obra ben feta, subtil, bella i que ens reconcilia amb un món de valors que cada cop són més rars, com ara l'honradesa política, el joc net i el respecte incondicional al compromís.


*  *  *  *  *

Títol original: Kakushiken, Oui no Tsume (The Hidden Blade)
Títol castellà: La espada oculta
Actors: Masatoshi Nagase, Tokako Matsu, Hidetaka Yoshioka, Yukiyoshi Ozawa
Any: 2004
Duració: 132 min.
País: Japó
Director: Yôji Yamada
Guió: Yôji Yamada, Yoshitaka Asama
Història original de Shûhei Fujisawa 
Música: Isao Tomita
Fotografia: Mutsuo Naganuma
Premis: Acadèmia japonesa de cinematografia i Berlín



...

dilluns, 14 de novembre del 2016

La teulada vermella


Després del film "Una familia de Tokio" (comentat en aquest bloc) l'octogenari director japonés Yôji Yamada ens delectà al 2014 amb "La casa del tejado rojo" la darrera obra, per ara, de la seva prolífica producció cinematogràfica.

Així, doncs, el passat cap de setmana hem vist a casa la versió en DVD de "La casa del tejado rojo" distribuïda per GOLEM, amb l'àudio en japonès y subtítols en castellà. És una bonica peça que amb l'aparent simplicitat habitual en aquest director trasllada una obra literària de Kyoko Nakajima a la pantalla de forma magistral, d'una perfecta bellesa, pulcra, equilibrada, amb els detalls triats amb tanta cura que ens fa oblidar que estem davant d'un film modern; uns exemples són l'acuradíssima ambientació del període de la II Guerra Mundial, o la tonalitat dels colors triats per a les imatges, recurs tècnic que ja havíem vist en "Una familia...". La història és el relat manuscrit de l'anciana tieta soltera Taki, la qual per suggeriment del seu nebot-nét redacta la seves memòries on rebel·la un secret de família que ha amagat fins la seva mort.

La historia principal és la d'un amor adúlter, relat que fa de suport dels esdeveniments quotidians d'una família benestant arrossegada per la tragèdia de la guerra. Alhora que ens situa en el context històric dels últims anys del Japó imperial, entre 1936 i 1945, el film ens presenta les múltiples questions humanes que interessen en les nostres vides: la lluita contra la malatia (el fill de la llar familiar on Taki fa de minyona patirà una poliomielitis); la llibertat de rebutjar el matrimoni per imposició; les enveges familiars; el com encarem el final de la nostra vida; i, fins i tot, hi trobareu una curta seqüència dedicada a l'homosexualitat femenina.

És un film molt recomanable, rodó, sense ni un xic de pellofa, tots els elements són necessaris, significatius; també perfectes són tots els detalls de la casa, on cada fotograma és una petita joia. Com a mostra teniu les fotos que acompanyen aquesta entrada. I un últim detall, en una escena d'exterior nocturn veiem sobre el centre de la pantalla el cel estelat per damunt l'hortizó, que només pot ser l'oriental, on s'identifiquel clarament els tres brillants estels del cinturó d'Orió.

...




*  *  *  *  *

Títol original: Chiisai ouchi (La casa petita)
Títol castellà: La casa del tejado rojo
Director: Yôji Yamada
Actors: Tokako Matsu, Haru Kuroki, Hidetaka Yoshioka y Satoshi Tsumabuki
Any: 2014
Duració: 136 min.
País: Japó
Guió: Yôji Yamada, Emiko Hiramatsu
Història original de Kyoko Nakajima
Música: Joe Hisaishi
Fotografia: Masashi Chikamori
Premi: Ós de plata a la millor actriu (Haru Kuroki) 2014, Berlín


...


dimecres, 5 d’octubre del 2016

Viatge a Puente Genil i Águilas


Aprofitant la bonança climàtica dels darrers dies de l'estiu del 2016 vam decidir fer una curta estada en terres cordoveses, exactament en la ciutat del codonyat, Puente Genil, i de passada visitar una amiga de tota la vida, vídua des d'encara no fa un any, que s'ha traslladat a Águilas,

Primer dia 

Vam sortir de Terrassa abans de l'albada. Sense fer parades importants va ser l'hora de dinar quan arribàvem per l’autovia A4 a l'entrada de la ciutat de Valdepeñas. Just a tocar de l'autovia va aparèixer un restaurant molt ben guarnit, antiga casa de pagès, amb piscina, molta gent de servei i una planta dedicada a hotel. Després de demanar el menú del dia vam haver d'esperar una bona estona per que arribessin els plats i encara més per que arribés el compte tot i demana-ho repetidament. Així que després d'una més que perllongada pausa en la conducció vam retornar novament a l'A4 vers Despeñaperros. Només començar a rodar sobre l'asfalt de l'autovia vam topar amb un comboi de pales d'aerogenerador, eren tres d'uns 60 metres de llargada. La firma danesa Vestas ha instal·lat aerogeneradors de 80 metres de pala. Al llarg de força estona vaig conduir per l'A4 avançant un rere l'altre els vehicles especials precedits i escortats per cotxes de senyalització i de les autoritats de trànsit. Impressionava el llarg trajecte per avançar cada una de les tres pales que viatjaven a 80 km/h mentre vinclaven amenaçadorament per culpa del vent lateral i per les irregularitats de la calçada.
Hotel El Carmen (Puente Genil)

Quatre hores després arribàrem a l'hotel El Carmen de Puente Genil on ens esperaven, tot i no haver fet reserva. L’edifici és una antiga farinera reconvertida en un bonic hotel d'estètica industrial de començaments del s.XX; i tal com manaven les normes logístiques d'aquella època està situada a tocar de l'estació del ferrocarril. L'edifici de tres plantes, amb gruixudes parets d'arrenglerades finestres de fusta amb porticons, es conserva en òptimes condicions.

Després d'instal·lar-nos a les nostres habitacions en el primer pis vam sortir a visitar la tia Dolores. Passada una estona i recuperada ella de la sorpresa de veure’ns vam marxar a prendre una tapa, que feia funcions de sopar, en un bar de la perifèria del poble prop de l’hotel.

Dia segon

Després del desdejuni amb sucs de fruites, pa amb oli, pernil cuit, formatge i cafès amb llet vam experimentar en sortir al pati de l’hotel un inusual clima massa fresc pel lloc i la data on estàvem. Un cop visitada la tia amb més tranquil·litat que la nit anterior van buscar on dinar. Els cosins van dir-nos que sovint ells com molts d'altres ponteños prenien en una de les moltes terrasses del carrer principal, conegut popularment com La Matallana tot i que el nom oficial, i que ningú utilitza, és Susana Benítez,  una beguda que sempre ve acompanyada d'una tapa; per completar l'àpat del migdia vam demanar un parell de racions a repartir entre els cinc. Poc acostumats al règim dietétic del Puente Genil per sopar vam demanar una ració de pernil i altra de formatge acompanyat d'una ampolla Rivera, DO molt popular en aquesta ciutat, àpat que vam rematar amb un gin-tònic, tot sota les palmeres del pati de l'hotel a tocar del carrer de La Estación on no paraven de passar ponteños amb indumentària esportiva i a pas ràpid.


Dia tercer

Riu Genil, des del pont
Al matí vam anar novament a casa de la tia, després d'acomiadar-nos d’ella i dels seus familiars, la fortuna va voler que hagués lloc al prestigiós restaurant Casa Pedro del carrer Poeta García Lorca, on vam gaudir d'un menú del dia més que excel·lent i de molt bon preu. El sopar va ser a cal fill d'una cosina que té un gran terreny de regadiu aigües avall des del poble a la riba esquerra del riu Genil. Allà cria garrins, pollastres, gallines i gossos de caça que ell i els seus fills ensinistren. La casa té un gran porxo elevat amb balustres al que s'arriba per uns amples esglaons, està envoltada per l'ombra de tres nogueres centenàries. Vam prendre un refresc en el porxo abans de sopar en el menjador, on serviren unes exquisides albergínies fetes al forn farcides de carn picada i cobertes de betxamel; l'entrant era un plat de pernil del seus propis ibèrics i ochos (bastonets de pa amb forma de 8) mentre fora de la casa un gall marcava el seu territori amb el cant d'amo del galliner.

Dia quart

Una jornada de viatge, primer vam anar a La Rambla, poble de Còrdova dedicat a la ceràmica, situat a uns trenta quilòmetres al nord de Puente Genil. Després de comprar alguns objectes de record vam retornar al poble per entrar a l'autovia A92, la que ens permetria arribar a Águilas (Murcia) passant per Granada, Guadix i Lorca. A Guadix vam fer la parada per dinar en un excel·lent restaurant d'un àrea de servei de l'A92. A mitja tarda circulant per l'autovia Lorca-Águilas va aparèixer davant nostre el mar Mediterrani i poc després la ciutat d'Águilas envoltada de terreny muntanyenc i d'hivernacles en les planes que ho permetien.

Port de pescadors
Águilas és el poble natal de l'actor Francisco Rabal; ciutat costanera vorejada de muntanyes de la regió murciana a tocar d'Almería; menys de 4 km la separen de la comarca de Huercal-Overa, i no lluny de les terres pre-desèrtiques del Parc Natural Cabo de Gata Níjar. Les característiques costaneres d'Águiles amb protectores badies obertes al Sud van fer que els britànics la triessin per  la construcció del descarregador Del Hornillo dedicat al transport marítim de mineral de ferro i espart que arribaven per ferrocarril.

Badia de Llevant, des del Club Nàutic, al capvespre.
Encara no eren les sis de la tarda quan vam seure en una terrassa elevada sobre el nivell de la vorera en un restaurant del passeig marítim a tocar del Club Nàutic. De seguida va arribar la nostra amiga a qui havien enviat un missatge pel mòbil i ens va acompanyar a casa seva situada a pocs minuts d'allà. Era en la tercera i última planta d'un modern edifici d'aplíssimes escales amb dos ascensors tot i ser només tres plantes, més el vestíbul i un nivell inferior pels aparcaments, excés mecànic de mobilitat del doble ascensor es justifica pels sis habitatges per replà. El de la nostra amiga era de tres amples dormitoris, dos banys, gran saló menjador, cuina amb galeria al cel obert, que algunes immobiliàries confusament anomenen office, al final del menjador la terrassa, separada per unes portes correderes de paret a paret. La terrassa de uns sis metres quadrats orientada a llevant era oberta a un carrer apte només per vianants, molt ample i en part esglaonat. Els mobles de fusta natural elegants, discrets i funcionals, quasi desapercebuts. La decoració d'objectes impecables; tot nou i molt ben cuidat, d'estil feng-shui, amb budes, elefants, espelmes i altres objectes, disposats amb cura sense atrafegar l'espai, molts d’ells adquirits en els viatges de la jove parella de professors de secundària que eren propietaris de l’habitatge que s'havien traslladat a una altra ciutat per raons laborals. L'objecte que més em va cridar l'atenció va ser un mòbil penjat en un racó de la terrassa compost de set o nou làmines d'àgata pulimentada les quals només amb la lleu agitació de l'aire generat per una subtil bufada dringaven amb una relaxant melodia mineral.

Després d'instal·lar-nos en les habitacions que en va assignar la nostra amiga van baixar a sopar al restaurant Mar de Brasas, el lloc on ens havíem trobat a la tarda. Vam demanar unes torrades d'escalivada i de beguda una cervesa Estrella Levante Especial. S'havia fet fosc i estant situats al centre de la badia, com s’ha dit oberta al Sud. Els que sèiem de cara a Llevant vam gaudir de la sortida d'una nítida lluna plena emergint darrera l'abrupta costa rocosa, més enllà de la platja De las Delicias, entre els pics anomenats Nido del Cuervo, Pico de l'Aguilica, i el més endinsat al mar Cabeza del Caballo. Els que seien de cara a Ponent gaudien de la preciosa vista del castell de Sant Juan de les Águilas amb el reflex de la seva il·luminació i la del port de pescadors en les calmades aigües del la badia; imatge rematada sobre un turó a la dreta del castell per un autèntic molí rodant les seves aspes, d’il·luminada blanca i rodona façana anomenat Molino Sagrera.

Dia cinquè

Ficus centenari de la "Plaza España" (Águilas)
Era un solejat diumenge i vam aprofitar per passejar per la plaça de l'Ajuntament, edifici de bonica façana d'estil morisc. La plaça està preciosament ajardinada i en cada una de les dues cantonades a tocar de l'Ajuntament trobem dos immensos ficus d'enorme diàmetre tant de tronc com de capçada, plantats l'any 1915 segons consta en un cartell al peu. Com en tantes altres places de les nostres ciutats el coloms són pobladors habituals; la particularitat d'aquí és que tots són blancs con l'òxid de titani. Aprofito per fer constar que el gats de carrer també són abundants el aquesta ciutat. Especialment en els carrers sinuosos, estrets i costeruts, plens d'atzucacs de l'antic traçat àrab.

Castell "San Juan de las Águilas"
Dia sisè
Platja de Mojácar (Almería)

Una amiga de la nostra amfitriona va proposar-nos fer un viatge al proper Parque Natural Cabo de Gata - Nijar, així que vam circular cap el Sud arran de costa. Primer vam fer una parada a Mojácar, després vam passar per Garrucha sense fer parada; estona després arribàvem a la platja d’El Algarrobico, i abans d'arribar a Carboneras vam endinsar-nos en els ferestecs paratges de Cabo de Gata en 
Platja de Mojácar
direcció a Níjar fins arribar a una benzinera de l'autovia A7 a tocar del petit poble popularitzat per Juan Goytisolo. Valorant les opcions de continuar el viatge fins el Far de Cabo de Gata o retornar a Águilas, vam decidir retornar, fatigats, després de circular entre aquells paisatges de pedres i depriments fileres resseques de figueres de moro mortes per la plaga de Dactilopius opuntae, un paràsit emparentat amb la Cotxinilla del carmí, aquest últim cultivat per a l'obtenció del colorant E120, àmpliament utilitzat en la indústria alimentària i cosmètica.
El Algarrobico (Parc Natural Cabo de Gata)
Passades les tres de la tarda vam arribar al restaurant Oriente del carrer Iberia en Águilas, on el menú incloïa: amanida per a quatre persones al centre de la taula, més una amanida murciana de primer i una paella per a quatre (nominalment per a tres) però que consistia en sis racions, dues de les quals ens les van ficar en un envàs per emportar, Blanc pescador per beure, postres que no recordo i cafè.

Dia setè

Retorn sense incidents des d'Àguilas a la nostra ciutat per l'AP7 en un dia amb força núvols per tota la costa mediterrània fins prop de l'Ebre on el sol des de Ponent ens il·luminava el trajecte per terres catalanes.



...

dimecres, 7 de setembre del 2016

La fugida des pinsans



La visió del reflex solar a primera hora del matí d'un Airbus A320 volant a llevant mentre perd alçada i vira a la dreta per girar uns 130º per enfilar l'aeroport del Prat, apropant-se al mar davant la ciutat de Barcelona, m'ha portat a la memòria el vol de les orenetes, dels pinsans, les caderneres i en general de les aus del nostres camps i de les nostres gàbies. Divagant d'un pensament a un altre he recordat en Mateu, un conegut afeccionat ornitòleg, metal·lúrgic de professió, que a les golfes de casa seva havia construït un autèntic aviari on les moltes parelles que posseïa havien arribat a fer una colònia de més de 600 ocells.

El dia que ens va mostrar la instal·lació, d'uns 25 metres quadrats, només hi tenia una cinquantena d'aus entre canaris, pinsans i altres varietats d'aus que no sé reconèixer. Ens va explicar que gran quantitat dels ocells que posseïa van fugir el dia que el seu fill es va descuidar la porta oberta després de deixar-los els dos quilos de llavors d'escaiola que diàriament alimentaven l'estol d'aus. El destí dels fugitius sens dubte va ser tràgic, la major part haurien mort d'inanició mancats dels ensinistraments i hàbits del seus congèneres nascuts en llibertat; o devorats per depredadors.

La frustració del pare va ser molt gran. Ell com tot home assenyat va empassar-se l'ira i va disculpar el descuit del seu fill que aleshores era un nen de 10 anys. Més que la pèrdua del ocells patia pel tràgic destí que aquells animals havien triat en la recerca de la llibertat. Sovint, també entre els humans, la recerca de la llibertat té un destí tràgic; recordeu l'afusellament l'any 1831 de Torrijos i el seus 48 companys a la platja de San Andrés de Màlaga a mans de les tropes borbòniques. Però, no cal escorcollar fets històrics del passat, mireu els diaris d'ara i em donareu la raó només llegint les xifres dels immigrants morts en aigües mediterrànies.



...-

dilluns, 15 d’agost del 2016

Els malentesos


Recordo de la meva adolescència que vaig llegir un article de Sartre sobre "El malentès" (1) peça de teatre del seu correligionari del pensament existencialista Albert Camus. Per abreujar i saber de que va l'argument cito la Viquipèdia:

"Jan, un jove la vida del qual transcorre amb èxit, ric i enamorat, decideix renovar els vincles amb la seva família, a la qual havia abandonat feia alguns molts anys. Així que, al costat de la seva esposa Maria, torna a la seva ciutat natal i, més concretament a la pensió regentada per la seva mare i la seva germana. Com que no va saber com desvetllar la seva veritable identitat, Jan s'allotja en l'alberg, esperant el moment oportú per a la seva declaració. No obstant això una destinació cruel li espera. La seva mare i la seva germana Martha tenen el costum d'assassinar als viatgers que pernocten en l'alberg per robar-los i per obtenir així els recursos necessaris per escapar d'aquests tristos erms i trobar terres més assolellades. Jan, com que no revela la seva identitat, sofrirà la mateixa destinació que ofereix a la resta de viatgers."

Els efectes devastadors que poden ocasionar els malentesos queda patent en aquella obra. També, sovint, en la vida quotidiana tenim ocasió d'experimentar al efectes negatius d'aquestes errades del llenguatge, de l'actitud i de la comunicació interpersonal. Un exemple va ser el lamentable incident entre dues germanes del meu pare. Aquestes van anar a un viatge amb el seus marits i cada una de les seves filles, en total sis viatgers, per terres cantàbriques. Un matí en baixar de l'habitació de l'hotel on s'allotjaven, en no recordo quin poble de Galícia, el marit d'una de les meves ties, l'Alfred, va dir alguna sorprenent impertinència que va ferir els sentiments de l'altra germana i dels seus familiars. A ran d'això va iniciar-se una sèrie de retrets, queixes i reprotxes que finalment van esdevenir en el tall de relacions entre ambdues germanes. Setmanes després en una visita al metge van saber que l'oncle Alfred patia una avançada etapa de la malaltia d'Alzheimer.

El detonant de la confrontació fraterna va ser un accident aliè, unes paraules fora de lloc dites per una persona malalta, unes paraules que no calia prendre en consideració sota cap circumstància. Els retrets dels altres familiars van ser autèntics, injuriants i profundament ofensius. Ara tothom enten que les paraules inicials del oncle eren irrellevants; dites per una persona desautoritzada. Els retrets posteriors van ser rebuts amb certificació de verídics. Des d'aquell incident mai més s'han tornat a parlar les germanes del meu pare.


(1) La imatge correspon al cartell de la representació de l'obra els dies 5, 6 i 7 de desembre de 2014 al Teatre Can Ventosa, de Eivissa (Pitiüses) pel grup "Teatre de Ponent" sota la direcció de Neus Torres.

...-

dissabte, 6 d’agost del 2016

Els sons de l'estiu



L'Angi acaba de sortir a estendre la bugada de color al sol de la terrasseta. Un mascle de cicala plebeja, (cigala en català i cigarra, en castellà) l'ha saludat amb en seu estrident cant just quan començava a penjar roba. L'insecte ja fa tres o quatre dies que canta de tant en tant, especialment quan el sol està en el seu punt àlgid. De segur està en la capçada del plàtan d'ombra més proper dels que s'arrengleren al llarg del nostre carrer.

És una de les avantatges de viure en una zona perifèrica de la cuitat, a llindar amb el camp obert. La fauna mediterrània fa acte de presència: pardals, caderneres, coloms, tudons, tórtores, estornells, garses, cotorres (aquestes de recent importació); també avions i orenetes que amb els seus xiscles de bon matí ens fan gaudir de la natura més patent. Més estrany és veure les cigonyes, els agrons i fins i tot les gavines; però, que cap any hi falten en els cels de casa meva. Fa alguns anys els rat-penats han deixat de voltar els capvespres per les capçades dels arbres del meu carrer.

Gaudiu, doncs, com nosaltres, d'aquest estiu que ja ha arribat a la màxima plenitud.


...-

dilluns, 1 d’agost del 2016

Efectes secundaris d'envellir


En un article d'ahir de Jessica Mouzo en un diari d'abast estatal podíem llegir que els ancians en llista d'espera per entrar a residències a Catalunya supera els 24.400; xifra que creix a copia de passar els mesos. Un gerontòleg responsable de un grup d'aquestes residències diu:

“Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”... "El gerontòleg (escriu la periodista) ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015"

Setze mesos, 16, és la mitjana de temps que els resta de vida als nostres avis un cop han ingressat en un centre del tipus "Prados Soleados". Per a més informació recordeu o reviseu la sèrie produïda per la NBC dels anys vuitantes The Golden Girls. "Las chicas de oro" era el títol de la sitcom a la TVE de l'època. Compte! No és la fracassada còpia que posteriorment va cuinar RTVE del mateix nom. A la sèrie nordamericana l'anciana Sophia Petrillo, personatge interpretat per Stelle Getty, fa nombroses referències amb solemne menyspreu de la vida a les residències d'avis, de les que no vol sentir ni parlar.

A la vista d'aquestes xifres, és evident que la població al final de les nostres vides vivim més anys, però de pitjor qualitat. Cal viure, doncs, conscients de que a la darrera etapa de vida cal valorar els dies que ens resten, amb el major seny i amb el màxim aprofitament i alegria, per ser feliços i així alegrar la vida dels qui ens envolten.


Nota: La foto mostra les actrius de la sitcom The Golden Girls amb els seus premis Emmy
...-

dissabte, 16 de juliol del 2016

Diferència entre legítim i ètic


Han passat una dotzena d'anys del traspàs de la planta local d'una coneguda gran firma industrial alemanya a mans d'una italiana amb tots els seus bens mobiliaris, més el capital variable, i els bens intangibles com era el "know-how", tal com l'anomenen en l'àmbit anglosaxó, tots ells fruits de desenes d'anys d'experiència, investigació, inversions i treball.

La nova direcció italiana va ficar un jove i dinàmic enginyer al cap del departament tècnic de manera que jo restava sota la seva autoritat. Una vegada que vaig haver de demanar-li permís per prendre'm un dia de festa, per gestions personals, va dir-me:

 "-Que el fet de tenir-ne dret a fer festa remunerada un determinat nombre de dies l'any no implica que s'hagin de fer per força. Fer festa, o no fer-la, ha de ser un acte de responsabilitat. Tenir un dret no vol dir obligació d'exercir-lo".

Convindrem que és una interpretació un xic forçada de les relacions entre empresa i empleat més enllà de la literalitat dels textos legals i dels Convenis Laborals vigents. No sé quina remuneració percebia aquell cap de departament, potser triplicava el meu sou, però era evident que vivia en cos i ànima per a l'empresa dedicant-hi totes les hores possibles, sense vida familiar ni social, raó per la que ell no comprenia aquells que s'escassejaven de la feina, o seguien la norma de fer la mínima possible i passant-se hores xerrant amb els companys davant la màquina del cafè.

Aquesta reflexió la podem aplicar, més clarament, en altres àmbits de la vida social. Un dels exemples més recents són els desnonaments. No cal explicar que la llei permet enviar la policia a una casa on els residents no poden fer front als seus terminis d'hipoteca o lloguer i deixar-los a la intempèrie; però, no sempre exercir aquest dret per part dels creditors és un acte net i honest, pot ser legítim però no sempre és ètic.


...-

dilluns, 20 de juny del 2016

Gats i gossos



Allà pels anys cinquantes i primers seixantes del segle passat sovint es produïen talls en el subministrament elèctric. Tothom havia de tenir sempre a mà una espelma, per exemple per acabar de sopar a taula. També en aquells anys de penúria per completar la dieta la major part dels veïns criaven conills, pollastres, gallines ponedores; n'havien que tenien una o dues cabres al cobert del fons del pati; fins i tot en una casa que tots coneixíem com la de "cal carboner" criaven un parell de garrins al llarg de l'any fins engreixar-los pel consum, o per vendre'ls. Com xisclaven quan els treien per la força al carrer traspassant el menjador i el passadís de la casa per carregar-los en el camió que els duia a l'escorxador.

A les cases del veïnatge podíem trobar altres animalons menys productius proteïnicament, com ara coloms, canaris, una única mula que era la força de tracció de l'home que repartia en un carro gel a domicili; i, naturalment no faltaven ni gats ni gossos a totes les cases. El veí del costat s'havia fet amb una femella de pastor alemany la qual terroritzava amb piules quan l'animal s'amagava a la caseta de l'esquerra del pou les nits de Sant Joan.

Retornant al fet d'encendre espelmes, una nit que s'havia tallat el corrent elèctric el nostre gat va pujar a la taula on lluia l'espelma encesa, els gats solien estar dins de casa contràriament als gossos que sempre s'estaven al pati o al carrer; la curiositat instintiva del felí va fer que s'acostés a la flama que pujava del ble amb intenció d'olorar-la, quan el nas va ser prou pròxim a la font de llum i calor va girar-se bruscament esgarrifat. També s'ha de dir que era un gat molt poruc, un dia que desmuntàvem mobles va fer un bot de mig metre en veient la seva pròpia imatge en un mirall de l'armari.


...-

dissabte, 11 de juny del 2016

Tractaments oncològics


En un post anterior vaig comentar la conferència del catedràtic d'Oncologia Mèdica, Jordi Estapé, i de la seva filla, la Dra. Tània, sobre el càncer i el futur del seu tractament al segle XXI. Allà l'eminent catedràtic va manifestar la disconformitat en l'enfoc que les autoritats sanitàries fan sobre aquest problema. Aquestes privilegien la despesa en investigació per a la recerca de tractaments; i, per contra, disminueixen la despesa en prevenció, que segons Jordi Estapé seria molt més eficaç i econòmic.

Reprenc el tema per una notícia que avui hem pogut sentit a la cadena Ser, en el programa de Pepa Bueno i Gemma Nierga (Hoy por hoy) en el seu tram de les 8 a les 9 del matí; en ell, allà pel minut 37, un expert ha explicat la tendència al increment fins nivells insostenibles del cost dels tractaments oncològics. L'increment ha estat del 73% en els cinc darrers anys: Per a l'oncòloga Aitana Calvo, representat del colectiu d'aquest professionals, aquest encariment és força preocupant. Avui el cost d'alguns tractaments arriba als 12.000 € mensuals. El mercat mundial de tractaments contra el càncer no para de créixer; l'any 2015 va ser de 94.000 milions d'euros i en pocs anys està previst que arribi als 120.000 milions.

Marta Ricard en un article publicat a La Vanguardia, del dia 27.03.2009, ja ens comentava aquesta tendència, dèia: "... que aviat farà insostenible l'aplicació dels tractaments oncològics". En aquell any Marta Ricard informava que el cost del tractament inicial per malalt era del 20.000 € a 50.000 € i les teràpies amb "químio" eren de fins l'alarmant xifra de 5.000 € mensuals; menys de la meitat del que ara costen.



...-
Agraiments:
A la web "thespiritscience.net" per la imatge que han permès il·lustrar aquesta entrada i que mosta la mitosi d'una cèl·lula cancerígena.


...-

dilluns, 6 de juny del 2016

Ritmes i nòduls



Una nit de novembre Tatsuo, marit de Tsuruko, romania desvetllat al llit envoltat per la foscor de l'habitació. Una part de la seva vigília era pel seguiment de la rítmica respiració de Tsuruko, que dormia plàcidament, i en altra part per l'arribada propera de la penúltima fita important en la seva vida, la jubilació. En un moment determinat va parar atenció al seu batec cardíac que sentia nítidament en el silenci de la nit. Va cercar-se el pols presionant amb tres dits de la mà esquerra l'artèria sobre l'os radi del canell dret i el que va percebre no li va agradar, tot i que no el sorprenia; era un batec massa ràpid per l'estat de repòs en que estava des de les dues hores anteriors, i no rutllava al ritme regular i continu que sempre havia tingut. No podia ser bo, en realitat era alarmant tenir en aquelles hores de la nit el pols per sobre de les cent pulsacions per minut i a un ritme tan irregular que semblava un missatge en codi Morse.

L'endemà, tan bon punt van obrir la farmàcia de la cantonada va demanar que li mesuressin la pressió arterial i el pols. Després de cinc minuts d'espera, en repòs, la noia que s'ocupava del tensiómetre va confirmar les sospites: 112 pulsacions per minut. Això va iniciar el procés de consultes al metge de família que va derivar Tatsuo al cardiòleg que després de fer-li els corresponents electrocardiogrames, radiografies i ecocardiogrames va diagnosticar-li una FV (Fibril·lació Auricular).

Sis mesos després havent seguit les pautes amb anticoagulants i la medicació pertinent per regular la freqüència dels batecs el cardiòleg va proposar fer-li una cardioversió elèctrica programada, tal com aconsellaven els protocols d'actuació en casos en que no hi ha lesió estructural del cor. La cardioversió és una recuperació de la feina del nòduls auriculars mitjançant una descàrrega de corrent contínua de entre 100 J i 200 J. Un joule, símbol "J", és una unitat d'energia equivalent a un Watt per segon. Ara Tatsuo segueix prenent anticoagulants, però el seu ritme cardíac és net, regular, uniforme i de freqüència al voltant dels 60 batecs per minuts; tal com els cops dels remers en les curses Cambrigh-Oxford; lluny de les anteriors puntades de l'antiga telegrafia.


...-
Agraïments:
Gràcies a Junichiro Tanizaki per la seva novel·la "Les germanes Makioka", d'on han sortit els noms del matrimoni Tatsuo-Tsuruko, i a Vikipèdia per les imatges que han permès il·lustrar aquesta entrada.


...-

dimarts, 3 de maig del 2016

Impressions d'abril



Una de les darreres lluminoses tardes d'abril circulàvem en direcció a llevant pel carrer de Wagner, quan vam aturar-nos per cedir el pas en el punt més alt del seu trajecte, el lloc exacte on creua la carena que ressegueix en aquell tram el carrer Ramón y Cajal, la natura ens va delectar amb un fascinant espectacle de pètals caient dels arbres bressolats per la lleu brisa de la marinada que des del Sud bufa moltes tardes.

Fa més de vint anys les voreres del carrer Ramón y Cajal van ser guarnides amb arbrat de la varietat Prunus Serrulata. L'arbre, popularment conegut com a Cirerer Kanzan o Cirerer japonès, en la segona meitat del mes d'abril fa una espectacular floració esplendent que alegra la vista, i la vida, dels que hi passegen prop d'ells. Però, la meravella d'aquesta floració persisteix i es multiplica amb la caiguda de pètals que per desenes componen cada flor. Al llarg d'hores i dies la pluja de pètals omplint l'aire, tal com flocs de neu rosada, catifa el terra; delectant-nos amb la bellesa senzilla i perfecta, malgrat que efímera, com tantes coses en les nostres vides.


...-

dimecres, 13 d’abril del 2016

Wisteria floribunda



Que la primavera s'imposa m'ho ha confirmat avui la fragància de les glicines de la varietat Wisteria japonesa que floreixen a la pèrgola de la plaça del Progrés. Eren, potser tocats, tres quarts de deu del matí quan caminava travessant en diagonal la plaça en direcció a l'escola CEIP del Ponent. A la vista de la creixent proliferació de raïmades flors de color violeta m'esperava, mentre m'apropava, una imminent onada del subtil perfum que empès pel vent de garbí m'envoltaria en breus instants. L'espectativa ha estat superada per la realitat, tal com les potents ones d'una llevantada a la platja una flaire etèria m'ha impactat frontalment, fent-me fruir de la natura en aquest lluminós dia de primavera. Després, pujant per la vorera de l'escola en direcció al mercat només la musicalitat de la pedagògica veu d'una mestra traspassava les finestres d'una classe de primària trencant el silenci de l'assossegat matí.



...-

Fotos: Google

-

dimecres, 6 d’abril del 2016

Altres sensibilitats



He llegit successivament, en format digital, tres novel·les de l'escriptora japonesa Banana Yoshimoto: "N.P.", "Kitchen" i "El lago". Nascuda a Tokio al 1964 és filla d'un influent filòsof dels anys seixantes i germana d'una popular dibuixant de manga; la seva obra ha rebut el qualificatiu de superficial i comercial per part de determinats crítics però té un gran nombre d'entusiastes seguidors que al Japó han fet que algunes de les seves obres arribin a ultrapassar la seixantena d'edicions.

Jo he trobat un regust diferent del tipus de literatura que havia llegit fins ara. La narració directa del personatge principal fa un efecte de confessió a cau d'orella, amb plenitud de confiança, on descriu a la perfecció les subtileses de la convivència i de les relacions personals i familiars; arribant a nivells de profunditat i claredat de vertigen. Les mínimes pinzellades màgiques, de fantasia onírica, que amaneixen en petites proporcions els seus relats no fan més que ressaltar la crua realitat de l'existència en un món on cal esforç i voluntat per a realitzar-se i ser feliç.


...-

dilluns, 21 de març del 2016

El sons del silenci absolut


El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.


Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

dimarts, 8 de març del 2016

El futur i les pensions minvants

Benvolgut lector. Ahir, dilluns 7 de març a 8TV (televisió del grup de La Vanguardia) el periodista Josep Cuní va entrevistar el doctor i catedràtic en Economía Santiago Niño-Becerra. El tema tractat era de gran interès i el podem resumir en la demostració per evidència matemàtica de que el sistema de protecció social actual a l'Estat espanyol és insostenible amb una conseqüència immediata: la impossibilitat de mantenir, en el termini de pocs anys, les pensions de jubilació al nivell previst en la legislació vigent. Abans del 2018 no hi hauran diners per pagar les extres d'estiu i desembre; cosa que no és nova, l'Estat fa anys que no paga les extres als seus funcionaris. Entretant sorgiran veus contra els "privilegiats" que després de molts anys de cotització gaudeixen d'una pensió digna com remarca la periodista Milagros Pérez en un article (1) de diumenge passat.

Fa uns deu anys que els legisladors van decidir crear un "Fondo de Reserva de la Seguridad Social" per quan arribés el temps de les vaques magres. Aquell negre supòsit s'ha fet realitat i any rera any la guardiola del les pensions de la Seguretat Social pateix les grans escurades corresponents als mesos on la paga doble requereix més diners per fer-hi front als compromisos amb els pensionistes.

Aquestes són les dades, aproximades, que vaig captar de la presentació de Niño-Becerra:

a) Cotitzants a la Seguretat Social (febrer 2016): 17,167.000
b) Pensionistes (segons dades aportades per Niño-Becerra): 9,300.000
c) Taxa Cotitzant/Pensionista a l'inici 2016: 1.8
d) Taxa recomanada per evitar desequilibris: 2.5
e) Pensió mitjana estatal: ca. 800 €

Vull també presentar-vos aquest significatiu gràfic (extraccions del fons de reserva des del 2012 fins 2014) que ens mostra com la guardiola de les pensions s'esgotarà d'aquí a dos anys; sobre tot per les pessigades de les extres. Observeu l'impacte de les "extres" al mesos de juliol i desembre. El punt on es va assolir la màxima quantitat de diners disponible en aquest fons va ser l'any 2011, amb 66.800 milions d'euros, dels quals al desembre de 2015 només hi restaven 34.221 milions.

Les pagues extres, sens dubte, seran retingudes, posposades, ajornades, (digueu-lo com vulgueu) a partir de 2018. En general les pensions de jubilació patiran congelació; i, posteriorment hauran de ser reduïdes de un 20% a un 40%, segons els tècnics. L'edat de jubilació serà (és per a molts treballadors) als 67 anys. També les pensions màximes seran escapsades per sota de l'actual topall de 2400€.
I serà així perque les cotitzacions no aporten, ni aportaran, prou diners al sistema de la Seguretat Social degut la les següents condicions:

1- Impossibilitat estructural per crear llocs de treball de qualitat.
2- Manca de cotitzants i reduïda massa salarial dels nous treballadors.
3- Increment del nombre de pensionistes per l'efecte de l'arribada a la jubilació de la generació del baby-boom.
4- L'envelliment demogràfic amb la perillosa piràmide invertida de població.

Consell final: Si teniu possibilitats cultiveu el vostre hortet i crieu les vostres gallines i conills, sigueu autosuficients. L'Estat Social està ferit de mort. Hem accedit als anys de les vaques magres.


***
1) La teoría del privilegio. Milagros Pérez Oliva (El País - Catalunya 6/3/2016, pàg.2)

***

dimecres, 17 de febrer del 2016

Amor a contracorrent


La fortuna ens ha fet gaudir aquest dies d'una pel·lícula escepcional, Carol, que ens mostra de forma bellíssima i fidel les estremidores experiències de la novel·la inicialment publicada per Patricia Highsmith l'any 1952. Tant el director, Todd Haynes, com els seus col·laboradors i actors han fet del film una preciosa obra d'art, perfectament ambientada en els Estats Units de mitjans segle passat.

L'autora de la novel·la va fer una narració amb la precisió del mestre artesà de les dificultats d'anar contra les convencions del món masclista i patriarcal que encara lamentablement domina els sistemes socials actuals. El pensament protobíblic del càstig a la llibertat sexual encara avui es manifesta en la barbàrie taliban i ultra religiosa que llegim tots els dies en els mitjans; i també hi és present, de forma més subtil però contundent, en les preteses societats avançades occidentals. No cal recordar els actes d'homofòbia i els de violència domèstica contra les dones que impregnen els telenotícies. És evident que un substrat ferm i potent de patriarcat masclista alimenta aquestes actituds repressores de la llibertat individual encara avui dia.

La novel·la de Highsmith, i el film de Haynes, mostren de forma exquisida la lluita de dues dones contra el corrent dominat que fica pals a les rodes dels seus sentiments sincers, humans, honestos i sublims.

***

Títol del film:  Carol
Direcció: Todd Haynes
Actors: Cate Blanchett, Rooney Mara...
País: EUA
Any: 2015
Durada: 118 min.

Títol de la novel·la:  The price of salt (Publicada inicialment sota el pseudònim Claire Morgan el 1952)
Títol original: Carol
Autora: Patricia Highsmith
Tarducció: Isabel Nuñez y José Aguirre
Editorial: Anagrama. (Col. Panorama de narrativas, 226)
Barcelona
Any: 2016
Pàgines: 325


...-