dimecres, 5 d’octubre del 2016

Viatge a Puente Genil i Águilas


Aprofitant la bonança climàtica dels darrers dies de l'estiu del 2016 vam decidir fer una curta estada en terres cordoveses, exactament en la ciutat del codonyat, Puente Genil, i de passada visitar una amiga de tota la vida, vídua des d'encara no fa un any, que s'ha traslladat a Águilas,

Primer dia 

Vam sortir de Terrassa abans de l'albada. Sense fer parades importants va ser l'hora de dinar quan arribàvem per l’autovia A4 a l'entrada de la ciutat de Valdepeñas. Just a tocar de l'autovia va aparèixer un restaurant molt ben guarnit, antiga casa de pagès, amb piscina, molta gent de servei i una planta dedicada a hotel. Després de demanar el menú del dia vam haver d'esperar una bona estona per que arribessin els plats i encara més per que arribés el compte tot i demana-ho repetidament. Així que després d'una més que perllongada pausa en la conducció vam retornar novament a l'A4 vers Despeñaperros. Només començar a rodar sobre l'asfalt de l'autovia vam topar amb un comboi de pales d'aerogenerador, eren tres d'uns 60 metres de llargada. La firma danesa Vestas ha instal·lat aerogeneradors de 80 metres de pala. Al llarg de força estona vaig conduir per l'A4 avançant un rere l'altre els vehicles especials precedits i escortats per cotxes de senyalització i de les autoritats de trànsit. Impressionava el llarg trajecte per avançar cada una de les tres pales que viatjaven a 80 km/h mentre vinclaven amenaçadorament per culpa del vent lateral i per les irregularitats de la calçada.
Hotel El Carmen (Puente Genil)

Quatre hores després arribàrem a l'hotel El Carmen de Puente Genil on ens esperaven, tot i no haver fet reserva. L’edifici és una antiga farinera reconvertida en un bonic hotel d'estètica industrial de començaments del s.XX; i tal com manaven les normes logístiques d'aquella època està situada a tocar de l'estació del ferrocarril. L'edifici de tres plantes, amb gruixudes parets d'arrenglerades finestres de fusta amb porticons, es conserva en òptimes condicions.

Després d'instal·lar-nos a les nostres habitacions en el primer pis vam sortir a visitar la tia Dolores. Passada una estona i recuperada ella de la sorpresa de veure’ns vam marxar a prendre una tapa, que feia funcions de sopar, en un bar de la perifèria del poble prop de l’hotel.

Dia segon

Després del desdejuni amb sucs de fruites, pa amb oli, pernil cuit, formatge i cafès amb llet vam experimentar en sortir al pati de l’hotel un inusual clima massa fresc pel lloc i la data on estàvem. Un cop visitada la tia amb més tranquil·litat que la nit anterior van buscar on dinar. Els cosins van dir-nos que sovint ells com molts d'altres ponteños prenien en una de les moltes terrasses del carrer principal, conegut popularment com La Matallana tot i que el nom oficial, i que ningú utilitza, és Susana Benítez,  una beguda que sempre ve acompanyada d'una tapa; per completar l'àpat del migdia vam demanar un parell de racions a repartir entre els cinc. Poc acostumats al règim dietétic del Puente Genil per sopar vam demanar una ració de pernil i altra de formatge acompanyat d'una ampolla Rivera, DO molt popular en aquesta ciutat, àpat que vam rematar amb un gin-tònic, tot sota les palmeres del pati de l'hotel a tocar del carrer de La Estación on no paraven de passar ponteños amb indumentària esportiva i a pas ràpid.


Dia tercer

Riu Genil, des del pont
Al matí vam anar novament a casa de la tia, després d'acomiadar-nos d’ella i dels seus familiars, la fortuna va voler que hagués lloc al prestigiós restaurant Casa Pedro del carrer Poeta García Lorca, on vam gaudir d'un menú del dia més que excel·lent i de molt bon preu. El sopar va ser a cal fill d'una cosina que té un gran terreny de regadiu aigües avall des del poble a la riba esquerra del riu Genil. Allà cria garrins, pollastres, gallines i gossos de caça que ell i els seus fills ensinistren. La casa té un gran porxo elevat amb balustres al que s'arriba per uns amples esglaons, està envoltada per l'ombra de tres nogueres centenàries. Vam prendre un refresc en el porxo abans de sopar en el menjador, on serviren unes exquisides albergínies fetes al forn farcides de carn picada i cobertes de betxamel; l'entrant era un plat de pernil del seus propis ibèrics i ochos (bastonets de pa amb forma de 8) mentre fora de la casa un gall marcava el seu territori amb el cant d'amo del galliner.

Dia quart

Una jornada de viatge, primer vam anar a La Rambla, poble de Còrdova dedicat a la ceràmica, situat a uns trenta quilòmetres al nord de Puente Genil. Després de comprar alguns objectes de record vam retornar al poble per entrar a l'autovia A92, la que ens permetria arribar a Águilas (Murcia) passant per Granada, Guadix i Lorca. A Guadix vam fer la parada per dinar en un excel·lent restaurant d'un àrea de servei de l'A92. A mitja tarda circulant per l'autovia Lorca-Águilas va aparèixer davant nostre el mar Mediterrani i poc després la ciutat d'Águilas envoltada de terreny muntanyenc i d'hivernacles en les planes que ho permetien.

Port de pescadors
Águilas és el poble natal de l'actor Francisco Rabal; ciutat costanera vorejada de muntanyes de la regió murciana a tocar d'Almería; menys de 4 km la separen de la comarca de Huercal-Overa, i no lluny de les terres pre-desèrtiques del Parc Natural Cabo de Gata Níjar. Les característiques costaneres d'Águiles amb protectores badies obertes al Sud van fer que els britànics la triessin per  la construcció del descarregador Del Hornillo dedicat al transport marítim de mineral de ferro i espart que arribaven per ferrocarril.

Badia de Llevant, des del Club Nàutic, al capvespre.
Encara no eren les sis de la tarda quan vam seure en una terrassa elevada sobre el nivell de la vorera en un restaurant del passeig marítim a tocar del Club Nàutic. De seguida va arribar la nostra amiga a qui havien enviat un missatge pel mòbil i ens va acompanyar a casa seva situada a pocs minuts d'allà. Era en la tercera i última planta d'un modern edifici d'aplíssimes escales amb dos ascensors tot i ser només tres plantes, més el vestíbul i un nivell inferior pels aparcaments, excés mecànic de mobilitat del doble ascensor es justifica pels sis habitatges per replà. El de la nostra amiga era de tres amples dormitoris, dos banys, gran saló menjador, cuina amb galeria al cel obert, que algunes immobiliàries confusament anomenen office, al final del menjador la terrassa, separada per unes portes correderes de paret a paret. La terrassa de uns sis metres quadrats orientada a llevant era oberta a un carrer apte només per vianants, molt ample i en part esglaonat. Els mobles de fusta natural elegants, discrets i funcionals, quasi desapercebuts. La decoració d'objectes impecables; tot nou i molt ben cuidat, d'estil feng-shui, amb budes, elefants, espelmes i altres objectes, disposats amb cura sense atrafegar l'espai, molts d’ells adquirits en els viatges de la jove parella de professors de secundària que eren propietaris de l’habitatge que s'havien traslladat a una altra ciutat per raons laborals. L'objecte que més em va cridar l'atenció va ser un mòbil penjat en un racó de la terrassa compost de set o nou làmines d'àgata pulimentada les quals només amb la lleu agitació de l'aire generat per una subtil bufada dringaven amb una relaxant melodia mineral.

Després d'instal·lar-nos en les habitacions que en va assignar la nostra amiga van baixar a sopar al restaurant Mar de Brasas, el lloc on ens havíem trobat a la tarda. Vam demanar unes torrades d'escalivada i de beguda una cervesa Estrella Levante Especial. S'havia fet fosc i estant situats al centre de la badia, com s’ha dit oberta al Sud. Els que sèiem de cara a Llevant vam gaudir de la sortida d'una nítida lluna plena emergint darrera l'abrupta costa rocosa, més enllà de la platja De las Delicias, entre els pics anomenats Nido del Cuervo, Pico de l'Aguilica, i el més endinsat al mar Cabeza del Caballo. Els que seien de cara a Ponent gaudien de la preciosa vista del castell de Sant Juan de les Águilas amb el reflex de la seva il·luminació i la del port de pescadors en les calmades aigües del la badia; imatge rematada sobre un turó a la dreta del castell per un autèntic molí rodant les seves aspes, d’il·luminada blanca i rodona façana anomenat Molino Sagrera.

Dia cinquè

Ficus centenari de la "Plaza España" (Águilas)
Era un solejat diumenge i vam aprofitar per passejar per la plaça de l'Ajuntament, edifici de bonica façana d'estil morisc. La plaça està preciosament ajardinada i en cada una de les dues cantonades a tocar de l'Ajuntament trobem dos immensos ficus d'enorme diàmetre tant de tronc com de capçada, plantats l'any 1915 segons consta en un cartell al peu. Com en tantes altres places de les nostres ciutats el coloms són pobladors habituals; la particularitat d'aquí és que tots són blancs con l'òxid de titani. Aprofito per fer constar que el gats de carrer també són abundants el aquesta ciutat. Especialment en els carrers sinuosos, estrets i costeruts, plens d'atzucacs de l'antic traçat àrab.

Castell "San Juan de las Águilas"
Dia sisè
Platja de Mojácar (Almería)

Una amiga de la nostra amfitriona va proposar-nos fer un viatge al proper Parque Natural Cabo de Gata - Nijar, així que vam circular cap el Sud arran de costa. Primer vam fer una parada a Mojácar, després vam passar per Garrucha sense fer parada; estona després arribàvem a la platja d’El Algarrobico, i abans d'arribar a Carboneras vam endinsar-nos en els ferestecs paratges de Cabo de Gata en 
Platja de Mojácar
direcció a Níjar fins arribar a una benzinera de l'autovia A7 a tocar del petit poble popularitzat per Juan Goytisolo. Valorant les opcions de continuar el viatge fins el Far de Cabo de Gata o retornar a Águilas, vam decidir retornar, fatigats, després de circular entre aquells paisatges de pedres i depriments fileres resseques de figueres de moro mortes per la plaga de Dactilopius opuntae, un paràsit emparentat amb la Cotxinilla del carmí, aquest últim cultivat per a l'obtenció del colorant E120, àmpliament utilitzat en la indústria alimentària i cosmètica.
El Algarrobico (Parc Natural Cabo de Gata)
Passades les tres de la tarda vam arribar al restaurant Oriente del carrer Iberia en Águilas, on el menú incloïa: amanida per a quatre persones al centre de la taula, més una amanida murciana de primer i una paella per a quatre (nominalment per a tres) però que consistia en sis racions, dues de les quals ens les van ficar en un envàs per emportar, Blanc pescador per beure, postres que no recordo i cafè.

Dia setè

Retorn sense incidents des d'Àguilas a la nostra ciutat per l'AP7 en un dia amb força núvols per tota la costa mediterrània fins prop de l'Ebre on el sol des de Ponent ens il·luminava el trajecte per terres catalanes.



...