dilluns, 17 de desembre del 2018

Carmina


En els darrers anys seixantes del segle passat feien sessions de cine-club les nits dels divendres al Catalunya; cinema d'Art i Assaig en deien. Allà, lluitant contra la fatiga d'haver matinat tota la setmana vaig veure en V.O. "Le Samouraï" del mític director Jean Pierre Melville amb Alain Delon de protagonista. Recordo nítidament l'escena del samurai, un lluitador solitari en versió francesa y moderna on l'actor era en una ampla, austera i diàfana habitació fumant mentre jèia en un senzill llit, entretant la càmera ens mostra les volutes de fum que es dispersen sobre un fons poc il·luminat de tonalitat verd boscós; sorprem també l'ambient sonor: un notable silenci només trencat per les piulades d'un ocell engabiat que semblen pregar per la llibertat saltant d'un barrot a l'altre dins la presó de filferro.

Aquesta immersió en els records em va venir ahir evocada per la segona pel·lícula escrita, produïda i dirigida pel popular actor Paco León: "Carmina y amén", estrenada l'abril del 2014, premiada en el Festival de Màlaga i nomenada als Goya. La foto de promoció que acompanya aquest post la vaig trobar posteriorment, com veieu és prou eloqüent, el fum de cigarreta, l'ocell, tot i que en aquest cas és un lloro.

Paco León aconsegueix, dirigint cinematogràficament  la pròpia família, tocar temes clau de la quotidiànitat aparentment de forma frívola; però, només en aparença perquè en el fons del que tracta el film són els temes que tenen una forta càrrega emocional, per exemple com encarar la malaltia, la mort i la lluita per la vida.

Seguint aquell antic consell pedagògic d'instruir delectant, Paco León i família aconsegueixen fer-nos pensar mentre somriem.

Títol: Carmina y amén
Producció, direcció i guió: Paco León
Actors: Carmina Barrios, María León, Paco Casaus, Yolanda Ramos...
Duració: 100 min.
Any: 2014
Premis: Dos al Festival de Màlaga i una nominació als Goya



...-

diumenge, 18 de novembre del 2018

Llum i foscor



Vuit anys abans que Thomas Mann publiqués "La muntanya màgica", al 1924, la seva monumental novel·la sobre la condició humana ambientada en un balneari dels Alps, Natsume Soseki moria deixant inacabada "Luz y oscuridad" on part de la trama succeeix també en l'entorn d'un balneari per a recuperació de convalescents de diverses malalties.

Els nombrosos però breus capítols de "Luz y oscuridad", publicats inicialment en una revista periòdica, tracten sobre la conciencia profunda, interna i molt íntima del protagonista, un home de trenta anys, oficinista, casat recentment amb una noia de vint-i-quatre. Per assolir el nivell social que volen aparentar, sobre tot la jove esposa, no tenen prou amb el minso sou d'oficinista i han de complementar els ingressos domèstics amb les aportacions de altres familiars. A més de la malaltia són molts els aspectes de la vida quotidiana que planteja neguits al protagonista, potser el primer i de més transcendència és la manca de confiança amb la seva esposa i els dubtes sobre on són els límits de la comunicació amb ella.

Una novel·la inconclusa, i per tant obra oberta on el lector està obligat a elaborar hipòtesis sobre els capítols no escrits en una mena de joc estimulant i constructiu que a poc que sentiu curiositat per la complexitat de les relacions humanes no us deixarà indiferents.

Títol castellà: Luz y oscuridad
Autor: Natsume Soseki
Editorial: Impedimenta, Madrid, 2013
Traducció: Yoko Ogihara  i Fernando Cordobés
Postfaci: Kenzaburo Oe
Pàgines: 441



...-

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Desmemòries



Avui, en llevar-me de bon matí he observat amb sorpresa i força neguit que no recordava amb exactitud la no gaire complicada pauta de medicació que els metges em van prescriure des d'un parell d'anys enrere. Ara correspondria fer un repàs exhaustiu i detallat de les quatre medicacions que prenc, especificant dosi, hora i condicions de les ingestes; cosa que no faré aquí per que caldria treballar en un document "Excel".

Confesso que avui m'he espantat un xic en sentir-me confós. Després de tants mesos de seguir la mateixa pauta de medicació aquest matí dubtava de quins i quants comprimits havia de prendre. Són quatre medicaments i cada un d'ells s'ha de prendre seguint les condicions indicades pels metges i els laboratoris que els produeixen. Fins ara confiava en la meva memòria, tot i que per l'anticoagulant tinc la pauta penjada al tauló de suro de l'habitació del meu fill. Per ara, i com a mesura de seguretat, he decidit fer-me una taula de dues entrades amb les condicions, dosi i horaris indicats pels facultatius que penjaré al dit panell i també ficaré una foto a la galeria de l'smartphone.

El músic i cantant Pau Donés deia, fa pocs dies en un canal de TV, que del càncer (com també passa amb l'Alzheimer) no se surt mai. Podem retardar els seus efectes, frenar-la; però els pacients d'aquestes malalties sempre ho seran. El mateix passa amb l'envelliment que ens duu a l'inevitable deteriorament físic i neuronal; podem adoptar mesures pal·liatives, però no podem lluitar contra el pas del temps i els seus efectes. Així, que cal concloure: Visquem el present de la manera més intel·ligent i honesta possible!


...-

diumenge, 23 de setembre del 2018

La plaça del poeta


Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.


...-

dimecres, 29 d’agost del 2018

Canaris fora del niu



El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.


...-

dimarts, 28 d’agost del 2018

L'abundància i l'excés



Una amiga, dissenyadora de moda i complements, m'explicava que tant en el disseny artístic com en altres aspectes de la vida l'excés de detalls preciosos espatlla i enterboleix l'efecte final de la composició, tan se val que sigui l'estampat d'una samarreta, un vestit de núvia o la decoració d'una cuina familiar.

El mateix passa amb la pel·lícula que van emetre a la tele el passat diumenge, "El Jutge"; del 2014 amb actors de renom com Robert Duvall i sempre en segon terme contràriament a la fitxa oficial que dur en primer lloc l'home de còmic Robert Downey Jr. aquí interpretant un punyent advocat defensor de son pare. Tot i ser nominada a l'Òscar del 2015 per l'actuació de Robert Duvall interpretant un jutge de poble en els darrers moments de sa vida no s'escapa a l'espectador la munió excessiva de temes que pretenen incloure's en el guió: conflicte entre pare estricte i fill rebel; entre germans, un d'ells autista; i l'apoteosi de tema judicial, amb la impossibilitat de fer contents a totes les parts i d'encertar sempre en les decisions per part dels jutges; amb cita molt oportuna a "Matar un rossinyol" on va debutar el jove Robert Duvall. També està l'assumpte de prendre la justícia personalment i castigar els delinqüents al marge de les lleis i del codi penal. Tot això barrejat amb conflictes de parella amb filla d'uns deu anys encantadora que pateix de forma comprensiva la separació dels pares. El retrobament amb l'antic amor de sa vida, ara mare soltera d'una filla vint anys que (aixó es spoiler) o és filla de l'advocat o del seu germà gran i amb qui ell, sense saber-ho, va mantenir una relació incestuosa a la seva arribada al poble. També es present el tema de la mort, la finitud de la vida i el càncer...

Així, doncs, sense esperar-ho, l'altre nit vam gaudir d'una llarga sessió del que en una vella dita catalana es coneix per: "Qui molt abraça poc estreny". A la fi vam tancar la TV prop de l'una de la matinada amb la sensació de que no havíem perdut del tot un temps preciós de descans.

----------------------
NOTA: No vull deixar de remarcar el paper del fiscal excelentment interpretat per Billy Bob Thornton, el metge enamorat de la Penny en un capítol de la sitcom The Big Bang Theory.  


Fitxa tècnica

Títol: El Jutge
Direcció: David Dobkin
Producció: Susan Downey, David Gambino, David Dobkin
Guió: Nick Schenk, Bill Dubuque
Música: Thomas Newman
Fotografia: Janusz Kaminski
Montatge: Mark Livolsi
Actors: Robert Downey Jr., Robert Duvall, Vera Farmiga, Vincent D'Onofrio,
País: EEUU
Any: 2014
Durada: 142 min.
Gènere: Drama, Cinema judicial




...-

dimecres, 22 d’agost del 2018

Tradescàntia




No podia haver imaginat Darwin la velocitat de propagació de les espècies en el món actual. Des d'un viatge de mesos en veler bergantí en el segle XIX s'ha passat a poques hores en la panxa d'un A380 en el nostres dies per arribar a qualsevol indret de l'esfera terrestre.

Mireu la popular planta lilosa de la foto, la tradescàntia pallida, originària del Golf de Mèxic. Sovint és considerada una mala herba per la seva resistència, ràpid creixement i fàcil reproducció malgrat la fragilitat de les tiges, encara que potser aquesta característica l'afavoreix, doncs un fort cop de vent pot trencar les branques que si tenen la sort de quedar cobertes de terra arrelaran perfectament i crearan una nova colònia.

A la meva terrassa ha arribat un exemplar descendent de la branca afortunada que una amiga va dur des de l'arxipèlag canari, trenta anys enrere, viatjant dins d'una maleta en la bodega d'equipatge d'un avió d'Ibèria.



...-

diumenge, 29 de juliol del 2018

Benjamines i ancianitat


Tots tenim, o hem tingut, un familiar ascendent que ha arribat a l'etapa final de la seva vida. Recordo, en el meu cas, quan l'oncle Octavi va dur la iaia materna, Consol, a casa de la mare, que era la benjamina de sis germanes, totes dones.

El meu primer contacte amb la iaia Consol havia estat un dia de setembre, jo hauria de tenir uns cinc anys, quan la mare va dur-me a la minúscula casa de lloguer on vivia la tia Àngels, una d'una filera de casetes de façana emblanquinada orientada al Nord, just a tocar d'un talús on ara és el carrer de Monistrol, que en aquella època era el llindar de la zona urbana amb camps de conreu i bosc d'alzines i pins.

Amb la tia Àngels compartien el petit espai, a més de la iaia, el seu marit Octavi i l'únic fill d'uns dotze anys també anomenat Octavi, tal com el fill adoptiu de Juli Cèsar. Hi havien també un parell de gats, un d'ells blanc amb taques grises i ulls de diferent color; el qual aquell dia ens el van donar i va acompanyar-nos fins la seva mort vuit anys després. El gat d'ulls de diferent color va acompanyar-nos tant al carrer de la Rutlla com a la casa del torrent de les Aimerigues.

Aquell dia vaig experimentar la por de sentir-me sense la protecció dels pares. Vaig plorar arraconat i retingut per la força quan la mare acompanyada del meu cosí i la tieta Àngels van marxar a collir bolets deixant-me amb aquells senyora estranya i totalment desconeguda, vestida de negre fins els peus i amb el cabell cobert d'un mocador també negre.

Anys més tard la tia Àngels, encara acompanyada de sa mare, va canviar de casa passant a viure a tocar de la via de RENFE en un carrer sense sortida de can Boada. Una tarda quan tornava de l'escola, jo era un estudiant de "Comerç" d'onze anys, vaig veure que l'àvia Consol esperava a la porta de casa acompanyada del tiet Octavi i la tia Àngels. La meva mare que també era fora de casa en aquell moment va arribar a la vora del grup, després vaig arribar jo. No vaig copsar el que es va dir, però per l'ambient solemne i seriós vaig sentir que quelcom greu passava. Vaig entendre que a partir d'aquella tarda la iaia Consol viuria a casa dels meus pares. Es a dir amb la seva filla més jove: la benjamina. I amb nosaltres va estar fins la seva mort. Sempre quasi invàlida per una dolorosa artritis reumatoide que la va matar deu anys més tard. No va deixar cap herència material, tret d'un escapulari amb l'estampa d'un sant, o de Crist, ara no ho recordo; i, un pesant cobertor de llit de crochet fet amb tires i retalls de nylon de diferents colors, fibra sintètica molt popular en els anys seixantes del segle passat.

Caldria esbrinar si és una norma social o casualitat. El fet constatat és que moltes altres àvies del meu entorn han estat ateses fins la la fi dels seus dies per les filles petites. És en cas també de la iaia paterna i de tantes altres viudes conegudes.


...-

diumenge, 8 de juliol del 2018

Dragonets



La nit passada quan vaig obrir la porta de la terrasseta, en arribar de ca la Neus on havíem sopat, vaig observar el planeta Mart sortint per Llevant a uns quinze graus sobre l'horitzó i molt abocat cap el Sud; brillant, ataronjat, com correspon a la màxima il·luminació i proximitat de la seva posició actual. De sobte vaig descobrir amb alegria una ombra grisenca que s'esmunyia per la paret darrere el test del rododendre que hi ha al costat de la columna de ferro de la cantonada esquerra de la galeria. Allà, des de fa molts anys, s'ha fet una esquerda vertical que separa els dos murs perpendiculars entre sí i que serveix de perfecte refugi per un dragonet, un rèptil insectívor, i, per tant, col·laborador en el manteniment del bon estat de la terrassa. L'any passat ja l'havíem vist algunes nits, espantat per la nostra presència, corrent a refugiar-se dins l'escletxa protectora. Des de llavors que el considero una mascota de casa.

I és que justament anit mentre gaudia de la fresca al carrer ocupant amb una cadira de platja el gual de ca la Neus vaig veure prop del fanal penjat a la seva façana un parell de dragonets (en castellà "salamanquesas") que aprofitaven per caçar insectes la llum finançada pel calaix municipal. També els dragonets de ca la Neus els considero mascotes familiars. Sabem que aquests rèptils emparentats amb les sargantanes són molt territorials, que poden arribar a viure entre tres i vuit anys. Sens dubte, doncs, els dos que ahir voltaven en la paret vertical a l'entorn del fanal són els mateixos de l'any passat i d'anys enrere.

Fins aquí el contingut d'aquest post; el número 401 des que vaig començar a escriure en aquest lloc web facilitat per Google allà pel setembre de 2007. No cal que repeteixi que s'ha d'agrair la paciència dels meus seguidors que malgrat les feixugues redaccions, tot i ser breus, que em caracteritzen han estat fidels lectors tots aquest anys.

 
...-
Foto: Obtinguda de la xarxa.
Nom científic: Tarentola mauritànica
Nom en castellà: Salamanquesa común

dissabte, 23 de juny del 2018

Carrer de la Rutlla



A pocs dies del solstici d'estiu i coincidint amb una primera onada de calor una jove amiga ens ha convidat a berenar i de passada visitar la seva llar on viu des de fa pocs mesos amb el seu company. És un tercer en un edifici de quatre plantes amb terrat pla, es a dir: cinc nivells d'us. El pis és de lloguer actualitzat amb diverses reformes que han millorat i condicionant l'obra inicial de cent anys enrere. La Mireia i l'Albert han moblat i decorat amb bon gust la seva llar fent equilibris entre l'economia i la funcionalitat aprofitant la distribució original feta criteris moderns i racionals malgrat ser una construcció del primer quart del segle XX.

La porta d'accés a l'edifici, després d'un curt replà, aboca a l'escala de graons grisos que d'un sol i llarg tram ens puja al primer pis i a la caixa estructural pròpia de l'escala, que d'aquesta forma s'allunya uns cinc metres de la façana, permetent que l'habitació principal de cada un dels tres pisos ocupi tot l'ample de l'edifici. Arribant al tercer pis la il·luminació de l'escala és imponent, doncs tot el rectangle de la caixa d'escala en el replà del terrat té el sostre totalment cobert amb panells de policarbonat incolor acanalat. Allà dues portes de xapa de ferro donen accés als terrats: el de llevant, ben enrajolat de pocs anys enrere, en realitat és la coberta del dormitori principal del tercer pis, amb boniques vistes al carrer de la Rutlla, la torre de la catedral del Sant Esperit i el seus contraforts gòtics; el terrat de ponent és força més extens amb el terra de la clàssica rajola vermella, molt més assolellat i, s'ha de dir, en les tardes d'estiu tan inhòspit com les muntanyes de Tamanrasset.

Un cop s'accedeix al tercer pis el petit rebedor ens permet anar directament a l'habitació principal molt ampla i ben il·luminada per la finestra de la façana; o, si ens dirigim a la dreta accedim al passadís que successivament en porta a una altra habitació habilitada de dormitori il·luminada per una finestra del pati de llums, després hi ha el bany recentment reformat molt ben il·luminat per una segona finestra del pati de llums, i finalment hi ha una altra habitació dedicada a estudi i lloc de treball il·luminada per la tercera finestra del pati de llums. Així arribem al saló, amb el racó més proper a la finestra  fent de menjador amb taula rectangular y quatre cadires de lleuger perfil de ferro amb seient de fibra natural; el racó diametralment oposat a la zona de menjador és la zona d'estar amb sofà orientat a la gran pantalla multimèdia que s'ubica en la paret sud. Una porta diametralment oposada a l'entrada des del passadís dóna accés a la cuina prou ample per treballar-hi però petita per ficar una taula per dinars informals o esmorzars. Des de la cuina s'arriba a una petita galeria, coberta de laminat translúcid, que fa de safareig i sala de màquines. En el moment de la tarda que hi vam ser-hi tenia una finestra oberta per tal d'evitar la intensa xafogor de l'efecte hivernacle del lloc.

Els acabats i la decoració són força equilibrats, amb parets blanques de textura rugosa, arcs de mig punt en el passadís, mobes molt discrets de color predominant gris clar i tèxtils del mateix color o el de fibres naturals sense tint. El parquet d'autèntic roure ocupa tot el pis excepte el bany i la cuina i tot i que s'evidencia l'ús i el pas del temps la seva presència amb petits defectes o asimetries és un valor afegit a la llar, per ser una matèria natural, amb història; no pas com els laminats químics de textura perfecta que actualment pavimenten tants i tants pisos.

Per acabar, un fet curiós derivat d'aquesta visita va ser el record del terra d'un quart pis de l'edifici industrial on vaig treballar durant molts anys. Com que les bigues cobrien una llum proporcionalment molt gran, en relació a la seva secció, amb el pas ràpid de les persones els qui romaníem en repòs podíem percebre perfectament la vibració deguda a l'elasticitat de les bigues, efecte que també vaig sentir al pis dels meus amics. Va ser un xic de nostàlgia reforçada per record de quan amb no més de cinc anys m'enviava la mare a comprar el pa al forn de la cantonada que encara hi és, com podeu observar a la foto.



...

diumenge, 20 de maig del 2018

Castigar i educar



Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.


...

dissabte, 28 d’abril del 2018

L'Estat i el Leviatan



El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.


...

dimecres, 18 d’abril del 2018

Camí del Llac Petit



Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.







...

divendres, 6 d’abril del 2018

El sentit de la vida



Sofia Coppola, filla del multiguardonat Francis Ford Coppola, va fer honor a la genètica heretada del pare guanyant un Oscar l'any 2004 pel guió original de "Lost in translation", impressionant film dirigit per ella mateixa. En països de Sud-Amèrica el film va ser titulat "Perdidos en Tokio"

Una passada nit d'aquesta setmana "8tv" la televisió privada del Grup Godó, propietari de "La Vanguardia" (el diari de més difusió i prestigi d'Espanya), va emetre per a la meva gran satisfacció aquesta joia de culte cinematogràfic, permetent-me gaudir per segona vegada d'una intel·ligent obra d'art: genial Bill Murray, genial Scarlett Johansson, preciosa fotografia, perfecta ambientació musical (a punt de les llàgrimes vaig estar amb l'Scarborough Fair interpretat per la pel-roja del saló de l'hotel.

El film que alguns crítics qualifiquen contradictòriament sense arribar al consens de drama o comèdia és, al meu parer, una veritable mostra d'altíssima qualitat del gènere romàntic, lluny del pastissos embafadors i roses que tots tenim a la memòria. Ple de dobles sentits, va del sentit de la vida. Connecta amb l'espectador en moltes escenes; com aquells que han acabat la formació acadèmica i es pregunten, com la noia protagonista recent llicenciada en Filosofia, ¿i ara què faig a la vida?: casar-me, tenir fills... La casualitat la fa contactar amb un home d'una generació superior a la seva, en la pel·lícula un actor casat i pare de família, en declivi de la seva carrera cenematogràfica, que accepta fer anuncis publicitaris guanyant dos milions de dòlars per una setmana de treball.

Innominat i no evidenciat l'amor real sorgeix en la parella socialment anòmala, especial i diferent; ella justament ha arribar als vint (en el rodatge la Johansson de la foto tenia 18 anys) ell ultrapassa els cinquantes. Cap paral·lelisme amb Lolita, però; entretant dediquen el temps a turistejar pel Tokio nocturn fins l'esplèndid final: el comiat per sempre d'algú de qui estan profundament enamorats. 


Fitxa tècnica:

Títol original: Lost in translation
Any: 2003
Duració: 105 min.
País : USA, Japó
Direcció i guió: Sofia Coppola
Música: Brian Reitzell, Kevin Shiels
Actors: Bill Murray, Scarlett Johansson, Giovanni Rivisi, Ana Faris...
Gènere: Drama romàntic


R

 Foto: Imatge composta a partir dels primers fotogrames del film
...

divendres, 23 de març del 2018

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...






dimarts, 6 de febrer del 2018

Esquerdes



Després de viure un parell d'anys a la casa de dues plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona, els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.

Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam conèixer la magnitud del  desastre, centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.

Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra del passadís.

Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant, un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un client públic per que als particulars no els interessava.


Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades pels canvis tèrmics.



...

dijous, 25 de gener del 2018

Cicles i canvis



Tot i que estem a començaments d'any vull fer una descripció resumida dels temps que m'han tocat viure i de com al llarg d'aquests anys han anat canviant de forma observable, per a mi i pels meus coetanis, l'ordre de valors, la tecnologia, l'economia i les relacions de poder. Potser per l'efecte de sentir-me definitivament en aquesta etapa de la vida que permet girar la vista i avaluar tot el camí recorregut sabent que el que ens resta de vida és una part minoritària, quasi irrellevant, constatant que vivim sense marge de maniobra per a canviar significativament la petjada del nostre pas pel món.

1 - Avantatges d'haver nascut en períodes de postguerres (Espanya 1936-39 i II Guerra Mundial 1939-1945)

Els fet històrics demostren que Europa, i en món, des del 1914 fins l'any 1945 va patir un sagnant canvi de paradigma d'on va sorgir una nova societat on tot estava per fer i reconstruir. Les noves societats amb tendència a ser més igualitàries i econòmicament més equitatives, al menys en els països més desenvolupats, van permetre concentrar les forces productives en el progrés i la reconstrucció des de les ruïnes derivades de les guerres.

2 - Progrés postbèl·lic

Des del col·lapse econòmic mundial del 29 fins la derrota del III Reich alemany i dels seus aliats milions de vides humanes i immenses quantitats de bens van ser sacrificats en la lluita pel domini del món. Després, lògicament, va obrir-se un període de creixement i reconstrucció econòmica i social. Just en els primers anys d'aquest clima vam néixer una generació de ciutadans que sense recança podem qualificar-nos de privilegiats: el monstre de la guerra s'havia traslladat a un nivell soterrat, sota la catifa del cinisme que tot ho amaga; la violència, la mort i el desplaçament forçat de milions de ciutadans només afecta països del fons del cabàs, clar que són els més pobres i molts d'ells encara no han resolt els estigmes de la colonització occidental.

3 - Sobrexplotació del planeta i desigualtat

Però, dècades de continuada expansió econòmica i tecnològica ens han portat a un món amb un elevadísim consum de recursos energètics i de matèries primeres, molt per sobre del que el planeta pot suportar, que representa un enorme volum de contaminació mediambiental amb efectes sobre la salut de tots els éssers vivents i amb irreversibles efectes sobre el delicat equilibri biològic i climàtic.

Per altra banda el repartiment de la riquesa produïda està injustament organitzada pels que detenten en poder. Les avantatges en l'ordre social: sanitat, educació, protecció desfavorits i minories, retribució salarial, pensions, etc. no paren de retrocedir en els darrers anys. El mètode és: socialització de les pèrdues i privatització dels guanys. El rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. El treball cada cop es paga menys. Externalitzacions i subcontractacions, precarietat en definitiva, fan que fins i tot tenir una feina i un salari no siguin garantia per sortir del llindar de la pobresa.

Afortunadament, tot i haver viscut entre greus mancances els infants i joves de la nostra generació vam viure una època de quasi plena ocupació, mal pagats, però no era estrany plegar d'una fàbrica avui per començar demà en una altra amb millor sou. En els anys setantes i vuitantes el sous s'incrementaven per conveni per sobre de l'increment de l'IPC. Sovint s'oferien hores extres i les famílies decidien adquirir una segona residència, un apartament a la platja o una parcel·la al camp. Ara, en un evident declivi econòmic, moltes famílies estan endeutades per molts anys. Així que alguns dels meus coetanis que podrien viure dignament amb la seva pensió de jubilació es troben que han d'atendre les hipoteques dels fills i dels nets. Descendents que tenen malmès els futur, sense feines dignament remunerades que consolidin una pensió suficient d'aquí a poques dècades.

Hem de concloure, per tant, que els de la meva generació vam ser afortunats d'enganxar l'onada de progrés en el moment just quan assolia embranzida enlairant-se i dinamitzant l'economia local i mundial. Ara la festa s'està acabant. Tots plegats hem dut el planeta a un estat de molt difícil recuperació. Podríem parlar de les possibles solucions que necessàriament passen pel canvi en la gestió dels recursos naturals i en l'organització democràtica de les societats; escoltant més als que saben i menys a aquells que són propietaris de la riquesa; però, aquest és tema per un altre post.



...