Després de viure un parell d'anys a la casa de dues
plantes del carrer de la Rutlla, on tenia el consultori un metge de Barcelona,
els meus pares van traslladar-se a la vivenda de propietat, tan nova que encara
no s'havia acabat de construir. Els tres i el gat d'ulls de dos colors vam aterrar en un carrer sense sortida que en aquella època era la perifèria llindant amb camps
d'ametllers i oliveres. La nova llar era d'estil "anglès" com deien
llavors. Els primers anys només tenia la porta del pati, de dos batents amb
finestrons equipats amb fallebes i la del carrer també de doble batent tota de
fusta pintada de gris perla, reforçada amb claus forjats i dos picaportes de
ferro fos amb forma de cap de lleó. Ni la porta de cancell, ni les dels
dormitoris eren instal·lades; encara que sí s'havien muntat els bastiments per
posar-les quan l'economia ho permetés. El pati de cinc metres d'amplada per
divuit de llargada era obert al camp, estava tancat només per una paret de totxo que el
delimitava del veí del costat Sud, al cantó Nord no hi havia cap separació
entre el nostre solar i els del veí amb qui compartíem el pou excavat al vell
mig dels dos solars. el terra del pati era d'un color grogenc, propi de
l'argila que constituïa els terres d'aquella part de la ciutat.
Set anys després d'aquell trasllat, el 25 de setembre de 1962, a
primeres hores de la nit va ploure amb extrema intensitat. L'embornal del pati
no engolia prou aigua de pluja i la mare va haver d'obrir les portes del pati i
del carrer per que sortís aquella temible mostra del diluvi bíblic. De tant en
tant els llamps il·luminaven el paisatge mostrant-nos els camps de l'altra riba
de la riera que amb gran baluern baixava a petar d'aigua fangosa. L'endemà vam
conèixer la magnitud del desastre,
centenars de mors i desapareguts arrossegats per l'aiguat, cases desfetes per
que s'havien aixecat en les lleres de les rieres. En el recompte d'afectats pel
tràgic aiguat el veïns i els meus pares van ser inclosos per les esquerdes que
afectaven les cases, les quals estaven construïdes en un terreny, que en
realitat era un talús i que havia cedit a la força de gravetat degut a l'alta
impregnació d'aigua del material argilós on s'incrustaven els fonaments de les
cases. El pare va haver d'excavar una enorme fosa a la façana que va reomplir de
grava, pedres i ciment. Aquesta intervenció sembla que va aturar l'ampliació de
l'esquerda que sota les teules era de 15 mil·límetres, va ser finançada amb els
diners de la recaptació popular realitzada en tot l'estat i iniciada per l'home
de Ràdio Barcelona: Federico Gallo.
Quinze anys després l'empresa on treballava va ampliar
les seves instal·lacions fent un gran menjador pels treballadors amb diverses
sales d'utilitat indefinida, tot situat en una primera i única planta sobre un
espai dedicat a aparcament de motos i magatzems. Per arribar al dit menjador
els treballadors havien de pujar escales i després recórrer un ample passadís
de no menys de 30 metres de llargada que anava paral·lel a la carretera de
Castellar. Just al mig del llarg tub una neta i ben definida esquerda d'un
centímetre d'ample recorria transversalment el sostre ambdues parets i el terra
del passadís.
Ara, molts, molts anys després habito un edifici amb
esquerdes al paviment del parquing, a les parets del pati i en altres punts de
l'immoble. I és que els terrenys argilosos no son aptes per a la
construcció d'edificis al seu damunt. Són prou conegudes les argiles que
modifiquen de volum en funció de la humitat; dilaten quan absorbeixen aigua i
es contrauen al deshidratar-se amb un percentatge prou important com per a
produir esquerdes i fractures en els edificis construïts al damunt. Passejant,
un dia fa pocs anys, pel cim del turó que van bombardejar els italians el matí
del 24 de gener de 1939 a tocar de la Carretera d'Olesa entre can Poal i
l'església romànica de Santa Maria de Toudell vaig quedar sorprès per les
múltiples i enormes esquerdes que solcaven el terra d'argila en direcció Est-Oest d'un
pam d'amplada, desenes de metres de llargada i desconeguda fondària. És evident
que són terrenys molt inestables. Tal com són els que acullen la multitud
d'edificis de la Universitat Autònoma de Barcelona en terres del terme
municipal de Cerdanyola del Vallès i que inversors espavilats van vendre a un
client públic per que als particulars no els interessava.
Nota: L'esquerda de la foto no és per l'efecte de les argiles
higroscòpiques, el més probable és que sigui deguda a les tensions ocasionades
pels canvis tèrmics.